27
d'abril
del
2022
Actualitzat
a les
21:20h
La llei d'immigració de Nova Zelanda no permet l'entrada al país, ni per fer turisme ni per viure-hi, a persones amb sobrepès o que pateixin determinades malalties o trastorns, com ara l'alzheimer o l'autisme. El darrer cas de discriminació s'ha fet viral a xarxes: l'Arianna Gail Alfonzo, una nena de 12 anys amb autisme no pot entrar a Auckland (la ciutat més gran del territori) per no complir amb els "estàndards de salut". Tot i que els seus pares tenen permís de residència permanent al país, el 2018 ja se li va denegar l'entrada a la petita i des d'aleshores viu amb la seva mare a les Filipines, ambdues separades del pare que té un negoci de construcció a Nova Zelanda i s'hi va quedar a viure. El govern socialista de Jacinda Ardern respon a les crítiques argumentant que costen massa diners al sistema públic de salut i s'han d'"assegurar" que poden continuar oferint-lo.
L'única via possible perquè la família pugui retrobar-se o bé visitar el seu pare és que donin a la nena una exempció mèdica, que no arriba. L'oficina del ministre associat d'Immigració, Phil Twyford, ha respost que després d'examinar el cas, no està "disposat a intervenir".
Moviments socials i polítics s'han bolcat amb el cas de l'Arianna i s'han manifestat en contra d'unes lleis que consideren "deshumanitzadores" i "contràries als drets humans". La regulació estatal fa que recaigui en les persones l'obligació de demostrar que, tot i les seves condicions mèdiques, poden ser productives per l'estat. En definitiva, el sistema vol assegurar-se que l'acollida els hi sortirà rendible. Hi ha hagut casos en què aquesta política no només s'ha aplicat a immigrants, també ha afectat locals com la Ruby Rose O’Connor. Una nena de quatre anys que té un desordre genètic molt estrany, el TBCK -de fet, és l'únic cas conegut a Nova Zelanda- que tampoc complia amb els "estàndards de salut", motiu pel qual mai li van donar un visat d'estada permanent i va haver de marxar del país amb els seus pares.
Aquesta setmana està previst que es presenti una petició al Parlament perquè la família de l'Arianna pugui retrobar-se a Auckland i es reconeguin els drets humans de la nena. De fet, el comitè de l'ONU que monitora els drets humans de les persones amb discapacitat ja ha criticat durament Nova Zelanda, i Austràlia -que té unes polítiques similars-, per vulnerar la llibertat de moviment, de nacionalitat i de no discriminació de les persones. La pròxima setmana, també es tractarà al parlament neozelandès el cas d'una família xilena que lluita perquè la seva filla, que té una discapacitat d'aprenentatge, no sigui expulsada del país. Segons mitjans de comunicació locals, hi ha hagut intents legislatius per trencar amb aquest sistema, però asseguren que l'única manera de destruir-lo definitivament és per la via política.
El cas de l'Arianna, com tants altres, ha provocat una allau de crítiques a les xarxes socials i ha impulsat, també, una recollida de firmes a Change.org perquè es resolgui la seva situació. De moment, ja en tenen 3.000. També s'han engegat campanyes com #EndASHNow, que defensa "la fi d'unes polítiques d'immigració basades en la discriminació a la discapacitat i estat de salut de les persones".
Avui, Nova Zelanda a banda de negar l'accés al país a aquests col·lectius, també posa altres traves a la resta de migrants. Després de la pandèmia i la crisi econòmica, el maig del 2021 va restringir l'entrada als migrants menys qualificats i que es dediquen a feines amb sous més baixos. Jacinta Ardren detallava que implantava aquestes mesures per "fomentar-la contractació de neozelandesos".
L'única via possible perquè la família pugui retrobar-se o bé visitar el seu pare és que donin a la nena una exempció mèdica, que no arriba. L'oficina del ministre associat d'Immigració, Phil Twyford, ha respost que després d'examinar el cas, no està "disposat a intervenir".
Moviments socials i polítics s'han bolcat amb el cas de l'Arianna i s'han manifestat en contra d'unes lleis que consideren "deshumanitzadores" i "contràries als drets humans". La regulació estatal fa que recaigui en les persones l'obligació de demostrar que, tot i les seves condicions mèdiques, poden ser productives per l'estat. En definitiva, el sistema vol assegurar-se que l'acollida els hi sortirà rendible. Hi ha hagut casos en què aquesta política no només s'ha aplicat a immigrants, també ha afectat locals com la Ruby Rose O’Connor. Una nena de quatre anys que té un desordre genètic molt estrany, el TBCK -de fet, és l'únic cas conegut a Nova Zelanda- que tampoc complia amb els "estàndards de salut", motiu pel qual mai li van donar un visat d'estada permanent i va haver de marxar del país amb els seus pares.
Aquesta setmana està previst que es presenti una petició al Parlament perquè la família de l'Arianna pugui retrobar-se a Auckland i es reconeguin els drets humans de la nena. De fet, el comitè de l'ONU que monitora els drets humans de les persones amb discapacitat ja ha criticat durament Nova Zelanda, i Austràlia -que té unes polítiques similars-, per vulnerar la llibertat de moviment, de nacionalitat i de no discriminació de les persones. La pròxima setmana, també es tractarà al parlament neozelandès el cas d'una família xilena que lluita perquè la seva filla, que té una discapacitat d'aprenentatge, no sigui expulsada del país. Segons mitjans de comunicació locals, hi ha hagut intents legislatius per trencar amb aquest sistema, però asseguren que l'única manera de destruir-lo definitivament és per la via política.
El cas de l'Arianna, com tants altres, ha provocat una allau de crítiques a les xarxes socials i ha impulsat, també, una recollida de firmes a Change.org perquè es resolgui la seva situació. De moment, ja en tenen 3.000. També s'han engegat campanyes com #EndASHNow, que defensa "la fi d'unes polítiques d'immigració basades en la discriminació a la discapacitat i estat de salut de les persones".
La idea que els migrants, o els futurs ciutadans neozelandesos, han d'estar sans, ser econòmicament productius i representar un benefici econòmic pel país té les seves arrels a la dècada de finals del 1800 i començaments del 1900. Mitjans de comunicació locals expliquen que, aleshores, els Estats Units, Nova Zelanda i Austràlia van introduir polítiques d'immigració "plenes de biaixos que posaven la diana en aquella gent que tenia un cos, una manera de pensar o una moral perillosa o que podia suposar un problema als ulls dels respectius règims colonials".Today, we're launching a campaign calling on the Minister of Immigration to recognise our strengths, uphold our rights, and scrap the ableist ASH requirements. Many people have no idea about the harm it's causing. So please watch this video n share it w/ the hashtag #EndASHNow. pic.twitter.com/xmD8RiaHQF
— Migrants against the Acceptable Standard of Health (@endashnow) March 29, 2022
Avui, Nova Zelanda a banda de negar l'accés al país a aquests col·lectius, també posa altres traves a la resta de migrants. Després de la pandèmia i la crisi econòmica, el maig del 2021 va restringir l'entrada als migrants menys qualificats i que es dediquen a feines amb sous més baixos. Jacinta Ardren detallava que implantava aquestes mesures per "fomentar-la contractació de neozelandesos".