26
d'abril
del
2022
Actualitzat
el
27
d'abril
a les
16:04h
Un any i mig després que ho anunciés el president espanyol, Pedro Sánchez, el consell de ministres ha aprovat un reial decret per "modernitzar" i reforçar la "transparència" de la Casa Reial. Ho ha fet deu anys després de l'accident de Botswana, que va iniciar la fallida del regnat de Joan Carles I. I ha hagut d'esclatar l'escàndol del Catalangate perquè l'executiu s'apressés a desbloquejar una de les reformes pendents del sistema constitucional espanyol.
Fins ara, la monarquia (8,4 milions de pressupost) ha estat intocable a l'estat espanyol, malgrat la corrua d'escàndols que arrossega. El seu funcionament continua sent una anomalia en el context de les democràcies europees. Tot i que cal dir que, pel que fa a la transparència en l'administració dels seus ingressos, a les monarquies europees també els va costar posar fi a l'opacitat. L'espanyola, però, sempre ha anat al darrere. Com funcionen la resta d'estats coronats europeus? Qui controla les despeses de palau? La comparació, en aquest cas, no pot ser més odiosa.
La reina regna, no governa... i és vigilada
El Regne Unit continua sent "la" monarquia, el símbol d'aquestes institucions històriques de tot el planeta. Una reminiscència que, en el cas britànic, ha demostrat una capacitat innegable per adaptar-se a tots les transformacions socials a través dels segles. Per això el vell Winston Churchill va preveure que al segle XXI només quedarien cinc monarquies al món: els quatre reis dels jocs de cartes i la d'Anglaterra.
El poder de la reina Isabel està sotmès al del Parlament i la monarca exerceix tan sols una funció representativa, tot i que formalment designa el primer ministre i molts alts càrrecs. Però, a la vegada, la Corona està controlada de manera estricta. Si políticament ja fa segles que no governa, tampoc pot administrar a caprici el seu pressupost, que, això sí, és generós: 85 milions de lliures, segons Forbes. La Comissió de Comptes Públics de Westmister examina fins al límit les despeses de palau.
És cert que és relativament recent que la reina pagui impostos (des dels anys noranta) i que hagi de publicar anualment els seus balanços. Sobre el paper, la Corona és propietària de nombroses propietats del país, però des del segle XVIII va cedir els seus rendiments al legislatiu. Actualment, Isabel II rep el 25% dels beneficis que donen les seves propietats. A més, els responsables de la gestió econòmica del Palau de Buckingham han de comparèixer al Parlament per donar tot tipus de detalls.
La monarquia sueca, la més "pobra"
Probablement, de totes les europees, la sueca és la monarquia amb menys facultats polítiques. El rei Carles XVI Gustau ni tan sols pot nomenar formalment el primer ministre, com sí que fan encara els caps d'estat de la major part de les "repúbliques coronades". És el president del Parlament qui nomena el cap de l'executiu en funció de les majories a la cambra. Però, a més, la institució sueca és la més "pobra" pel que fa a ingressos públics. S'ha anat reduint la partida pressupostària a la Casa Reial, controlada de manera estricta pel Parlament, i que actualment és de 6,7 milions d'euros (sempre segons Forbes).
El rei de Suècia està obligat a donar comptes de totes les seves despeses. Però algunes d'elles han generat controvèrsia. El casament d'una de les filles del rei, la princesa Magdalena, el 2014, va costar més de 700.000 euros, i només la meitat va ser sufragada per l'Estat. La diferència va ser saldada pel mateix Carles Gustau.
Bèlgica, discreció forçafa
Va ser l'any 2013 quan la monarquia belga va fer la seva pròpia reforma organitzativa. És un cas que té algunes similituds amb el cas espanyol. El rei Albert II va abdicar el 2013 en el seu fill Felip, actual rei. Albert havia protagonitzat un seguit d'afers extramatrimonials, que van culminar en el reconeixement -en un discurs televisat- d'una relació amb una aristòcrata de la qual havia nascut una filla. El seu fill petit, Laurent, va ser processat per ús fraudulent de la seva assignació. En un estat compost i amb permanents divisions comunitàries entre valons i flamencs, la monarquia és dels pocs elements de cohesió i no es pot permetre ser pedra d'escàndol. Felip està sent un monarca discret que va inaugurar el seu regnat amb una reforma de l'economia de palau. Des d'aleshores, la Casa Reial belga està obligada a detallar totes les partides pressupostàries i com es gasten. El 2021 va rebre una assignació d'11,5 milions d'euros.
Dinamarca, la més popular i estricta
La reina Margarida II de Dinamarca és possiblement la titular de la corona més popular d'Europa. Una de les raons és haver estat la monarca més estricta a l'hora d'administrar els seus diners. Amb una assignació de 12 milions d'euros, una auditoria independent revisa la gestió dels fons. Es fa pública fins i tot el tipus de porcellana que s'empra en les diverses recepcions oficials.
El Marroc, un contrast
Per trobar una monarquia propera amb un funcionament extraordinàriament opac, cal sortir de la UE. El Marroc és un cas de regne on el monarca, Mohamed VI, preserva una posició de poder que el fa la peça central del sistema. Per conèixer dades sobre la fortuna acumulada a Palau cal llegir la premsa estrangera o el setmanari Telquel, un dels pocs mitjans marroquins que ha gosat informar sobre el rei i els seus negocis, que hauria multiplicat per cinc el seu patrimoni. La manca de transparència entorn el rei és total i no se sol informar ni de la seva salut ni dels seus viatges. Palau ni tan sols va informar de la separació de Mohamed VI i la princesa Lalla, que un bon dia va desaparèixer dels mitjans. El nivell d'opacitat entorn el rei s'assembla bastant a la situació que gaudia Joan Carles de Borbó en la primera meitat del seu regnat.
Fins ara, la monarquia (8,4 milions de pressupost) ha estat intocable a l'estat espanyol, malgrat la corrua d'escàndols que arrossega. El seu funcionament continua sent una anomalia en el context de les democràcies europees. Tot i que cal dir que, pel que fa a la transparència en l'administració dels seus ingressos, a les monarquies europees també els va costar posar fi a l'opacitat. L'espanyola, però, sempre ha anat al darrere. Com funcionen la resta d'estats coronats europeus? Qui controla les despeses de palau? La comparació, en aquest cas, no pot ser més odiosa.
La reina regna, no governa... i és vigilada
El Regne Unit continua sent "la" monarquia, el símbol d'aquestes institucions històriques de tot el planeta. Una reminiscència que, en el cas britànic, ha demostrat una capacitat innegable per adaptar-se a tots les transformacions socials a través dels segles. Per això el vell Winston Churchill va preveure que al segle XXI només quedarien cinc monarquies al món: els quatre reis dels jocs de cartes i la d'Anglaterra.
El poder de la reina Isabel està sotmès al del Parlament i la monarca exerceix tan sols una funció representativa, tot i que formalment designa el primer ministre i molts alts càrrecs. Però, a la vegada, la Corona està controlada de manera estricta. Si políticament ja fa segles que no governa, tampoc pot administrar a caprici el seu pressupost, que, això sí, és generós: 85 milions de lliures, segons Forbes. La Comissió de Comptes Públics de Westmister examina fins al límit les despeses de palau.
És cert que és relativament recent que la reina pagui impostos (des dels anys noranta) i que hagi de publicar anualment els seus balanços. Sobre el paper, la Corona és propietària de nombroses propietats del país, però des del segle XVIII va cedir els seus rendiments al legislatiu. Actualment, Isabel II rep el 25% dels beneficis que donen les seves propietats. A més, els responsables de la gestió econòmica del Palau de Buckingham han de comparèixer al Parlament per donar tot tipus de detalls.
La monarquia sueca, la més "pobra"
Probablement, de totes les europees, la sueca és la monarquia amb menys facultats polítiques. El rei Carles XVI Gustau ni tan sols pot nomenar formalment el primer ministre, com sí que fan encara els caps d'estat de la major part de les "repúbliques coronades". És el president del Parlament qui nomena el cap de l'executiu en funció de les majories a la cambra. Però, a més, la institució sueca és la més "pobra" pel que fa a ingressos públics. S'ha anat reduint la partida pressupostària a la Casa Reial, controlada de manera estricta pel Parlament, i que actualment és de 6,7 milions d'euros (sempre segons Forbes).
El rei de Suècia està obligat a donar comptes de totes les seves despeses. Però algunes d'elles han generat controvèrsia. El casament d'una de les filles del rei, la princesa Magdalena, el 2014, va costar més de 700.000 euros, i només la meitat va ser sufragada per l'Estat. La diferència va ser saldada pel mateix Carles Gustau.
Bèlgica, discreció forçafa
Va ser l'any 2013 quan la monarquia belga va fer la seva pròpia reforma organitzativa. És un cas que té algunes similituds amb el cas espanyol. El rei Albert II va abdicar el 2013 en el seu fill Felip, actual rei. Albert havia protagonitzat un seguit d'afers extramatrimonials, que van culminar en el reconeixement -en un discurs televisat- d'una relació amb una aristòcrata de la qual havia nascut una filla. El seu fill petit, Laurent, va ser processat per ús fraudulent de la seva assignació. En un estat compost i amb permanents divisions comunitàries entre valons i flamencs, la monarquia és dels pocs elements de cohesió i no es pot permetre ser pedra d'escàndol. Felip està sent un monarca discret que va inaugurar el seu regnat amb una reforma de l'economia de palau. Des d'aleshores, la Casa Reial belga està obligada a detallar totes les partides pressupostàries i com es gasten. El 2021 va rebre una assignació d'11,5 milions d'euros.
Dinamarca, la més popular i estricta
La reina Margarida II de Dinamarca és possiblement la titular de la corona més popular d'Europa. Una de les raons és haver estat la monarca més estricta a l'hora d'administrar els seus diners. Amb una assignació de 12 milions d'euros, una auditoria independent revisa la gestió dels fons. Es fa pública fins i tot el tipus de porcellana que s'empra en les diverses recepcions oficials.
El Marroc, un contrast
Per trobar una monarquia propera amb un funcionament extraordinàriament opac, cal sortir de la UE. El Marroc és un cas de regne on el monarca, Mohamed VI, preserva una posició de poder que el fa la peça central del sistema. Per conèixer dades sobre la fortuna acumulada a Palau cal llegir la premsa estrangera o el setmanari Telquel, un dels pocs mitjans marroquins que ha gosat informar sobre el rei i els seus negocis, que hauria multiplicat per cinc el seu patrimoni. La manca de transparència entorn el rei és total i no se sol informar ni de la seva salut ni dels seus viatges. Palau ni tan sols va informar de la separació de Mohamed VI i la princesa Lalla, que un bon dia va desaparèixer dels mitjans. El nivell d'opacitat entorn el rei s'assembla bastant a la situació que gaudia Joan Carles de Borbó en la primera meitat del seu regnat.