23
d'abril
del
2022
Actualitzat
el
24
d'abril
a les
20:22h
França triarà aquest diumenge entre l'actual president, Emmanuel Macron, i la líder d'extrema dreta Marine Le Pen per dirigir el destí de la República els pròxims cinc anys. L'escenari, de lluny, sembla una repetició del de 2017, quan tots dos candidats van enfrontar-se per arribar a l'Elisi. De prop, el panorama és diferent. I més inquietant. Macron afronta un fort desgast de gestió, colpejada per la pandèmia i ara per la inflació i la crisi energètica. Le Pen acumula derrotes, però va sumant sufragis de descontentament. Què passarà diumenge? I, més enllà d'això, què està passant a França i què n'hem d'aprendre? Ho hem plantejat a quatre bons coneixedors de la realitat francesa: el filòsof Josep Ramoneda, els excorresponsals Rafael Jorba i Montserrat Besses, i el periodista Nicolas Tomás, que acaba de publicar El gall ferit.
Josep Ramoneda: "El risc que suposen les democràcies autoritàries ja el tenim a casa"
1.- La meva impressió és que sí. Macron té indubtables qualitats personals. Tot i que no ha sabut polir la seva imatge, que desprèn molta autoritat i poca empatia. Això té els seus costos i provoca rebuig. Amb tot, encara funcionarà el front republicà i Macron salvarà els mobles. Però si obté un resultat clarament inferior al de fa cinc anys (66% vers el 33% de Le Pen) serà també una derrota.
2.- La descomposició de la dreta tradicional i del Partit Socialista, i especialment la incapacitat del socialisme per respondre als embats del malestar, expliquen la força de Le Pen. Macron ha fet una política liberal sense matisos i ha repetit contínuament el compromís de França amb Europa i la UE, un aspecte que ara mateix no és popular a França i que dona vota a la líder del Reagrupament Nacional. Le Pen, a més, ha sabut aprofitar el fenomen Eric Zemmour per aparèixer com a més moderada.
3.- No serà fàcil. Jean-Luc Mélenchon té talent i és un gran tribú. Ha estat molt hàbil al demanar que els francesos, que no el poden elegir president en segona volta, poden fer-lo primer ministre a les legislatives del juny, en el que ha anomenat tercera volta. Però trobo difícil que ell pugui fer de pal de paller de l'esquerra. És un personatge complex, de 70 anys i amb les seves forces no en tindrà prou per liderar tota l'esquerra.
4.- Les eleccions franceses interpel·len tota la UE i sobretot a l'esquerra, que ha de ser conscient que el risc que suposen les anomenades democràcies il·liberals i autoritàries ja no és un problema llunyà. Ja ho tenim a casa, des del moment que, a l'estat espanyol, el PP ha beneït Vox com a soci de govern. Tant de bo les eleccions franceses siguin una oportunitat perquè les esquerres europees reaccionin.
Montserrat Besses: "Le Pen provoca menys rebuig que fa cinc anys, Macron més"
Si els sondejos l’encerten, el rebuig a Le Pen serà més fort que el rebuig a Macron. Però en matèria de rebuig, les dinàmiques són diferents. Le Pen en provoca menys que fa cinc anys, Macron, en canvi, en provoca més. El 2017, Marine Le Pen era -per programa, actitud i història política i familiar- una candidata d'extrema dreta. Cinc anys després, l’operació d’estètica en la formulació, en el llenguatge i en el posat (ha perdut molts quilos d'agressivitat) ha estat un èxit. La candidatura d’Eric Zemmour li ha fet de parallamps. I ha aconseguit no fer (tanta) por com abans. Cal analitzar bé el programa per constatar que continua sent d’extrema dreta, un programa que divideix i va en contra de determinats valors que els francesos consideren fonamentals. El seu populisme és tan eficaç com simple. El "jo tornaré als francesos els seus diners", amanit amb totes les salses, ha funcionat.
Macron, en canvi, era la novetat del 2017. Tot -o gairebé- estava per estrenar, malgrat la seva trajectòria de ministre. Ell seria Júpiter, el déu dels déus, el que està per damunt de tot, també de la politiqueria. Essència de la V República. En cinc anys ha aconseguit que la seva etiqueta sigui la de "president dels rics". Que la seva actitud sigui considerada arrogant i que el seu mandat sigui el de "l'autoritat dels que saben". Altrament dit, el del menyspreu envers "els que no saben".
2.- Potser cal no oblidar que el malestar també l'ha encarnat el candidat Jean-Luc Mélenchon, cap de fila de La France Insoumise i de la candidatura Unió Popular. Que només el separessin 400.000 vots i escaig de Marine Le Pen ha estat una sorpresa de la primera volta. La seva dinàmica era ascendent, però l'esquerra ha estat fidel a la seva història de divisió.
La situació de crisi, la desindustrialització, sobretot al nord del país, ha facilitat que Le Pen recuperés votants. El mèrit en aquest cas no ha estat seu. Paral·lelament, ha estat hàbil en la seva transformació. L’objectiu era doble. D'una banda, deixar de fer por (suprimint del seu programa, per exemple, la sortida de l’euro); aconseguir passar per la candidata del poble, pròxima a les classes populars i als que tenen dificultat en arribar a finals de mes. Recórrer el territori d'est a oest i de nord a sud durant mesos i mesos, aproximar-se a la gent amb un llenguatge entenedor i declarar-se des de fa temps "candidata del poder adquisitiu" li ha donat excel·lents resultats. Les campanyes permeten utilitzar eines potents de maquillatge.
3.- Ni tan sols la mateixa esquerra crec que pugui respondre a la pregunta. De moment, Fabien Roussel, candidat comunista a les presidencials (2,3% a la primera volta) va fer dijous una crida perquè tots els responsables de l'esquerra i ecologistes es reuneixin a partir de dilluns per discutir de les legislatives del mes vinent i sumar les forces d'esquerra en lloc d'esborrar-les. Què en pot sortir?
Jean-Luc Mélenchon, per la seva banda, està decidit a no perdre protagonisme. Vol ser primer ministre. Primer ministre de Macron o de Le Pen? I la resposta, dimarts passat: això importa poc, va dir. I després d'aixecar les celles en sentir-ho, penses immediatament que és una autèntica pirueta en el més pur estil Mélenchon. Ell vol que la seva candidatura Unió Popular aplegui el conjunt de l'esquerra i els ecologistes. Que els altres s'adhereixin a les seves propostes. Així, diu, l'esquerra seria el govern: i és el govern qui governa i condueix la política de la nació. Les maniobres per les legislatives no són simples. I les converses entre socialistes, comunistes, "insubmisos" i ecologistes encara menys.
4.- Una és que els partits tradicionals, els que han donat tots els presidents de la V República (excepte Macron) estan fets miques. La dreta tradicional i el Partit Socialista només han aconseguit sumar en la primera volta un 6,53% dels vots (4,79% per Valérie Pécresse de Les Républicains i 1,74% per Anne Hidalgo del PS). Ressuscitar no sembla factible. Més divisions, noves formacions? Segurament de tot una mica. Un panorama en plena transformació.
L'altra, i encara més important, és la banalització de l'extrema dreta, fenomen que ja sabem que no és exclusiu de França, però que aquí té unes proporcions insospitades fa uns anys. Un altre advertiment és l'augment de l'abstenció, sigui per decepció, per manca d’interès o per la poca credibilitat que mereix la classe política. Però aquí són els polítics els que han d’extreure lliçons. I de manera urgent. Una nova V República es perfila, allunyada dels orígens que li va donar Charles de Gaulle.
Rafael Jorba: "Els partits democràtics han de bastir una estratègia que sigui més que barrar el pas a l'extrema dreta"
1.- Com es va veure en el debat de candidats, hi ha dues estratègies oposades. Macron vol sumar un front republicà amb gestos a Mélenchon i l'esquerra, com ha fet replantejant l'edat de jubilació. Le Pen, en canvi, conscient que no hi ha majoria política d'extrema dreta, busca una majoria social de rebuig, fer de les eleccions un referèndum sobre Macron. El debat va mostrar un Macron tècnicament més preparat, però amb el risc de donar una imatge prepotent. Crec que anirem a un resultat d'un 55/45 en favor de Macron. Un èxit que tindrà molt de fracàs per l'actual president. Perquè després de criticar, fa cinc anys, les forces tradicionals per no frenar l'extrema dreta, amb ell encara ha crescut més.
2.- Macron va arribar a l'Elisi sense haver estat abans càrrec electe. No ha tingut els reflexos polítics propis d'algú que hagi estat alcalde, posem per cas. Això es va veure amb la seva actitud davant les armilles grogues. No va reaccionar a temps. Exemple en part de la nova política, va crear un partit nou, La República en Marxa, que no va fer arrels i va acabar nodrint-se de quadres provinents de la dreta i el socialisme. Així, el seu govern ha estat un poti-poti. Tot això ha beneficiat Le Pen.
3.- Mélenchon té una personalitat molt difícil i no serà gens fàcil traduir el seu bon resultat a les presidencials en una gran aliança d'esquerres a les legislatives. Això ja va passar el 2017, quan va sortir de l'elecció presidencial ben posicionat però després la seva presència a l'Assemblea Nacional ha estat de només 17 diputats.
4.- El que s'ha de tenir en compte és que el Front Republicà del que es parla és un concepte enganyós. Només es produeix per evitar el triomf de l'extrema dreta a les eleccions, però no es tradueix en un govern i acaba emmascarant la presència real de l'extrema dreta. Això fa que el Reagrupament Nacional de Le Pen té més presència al Parlament Europeu que a l'Assemblea Nacional francesa. Alguna cosa grinyola. O els partits republicans són capaços de bastir nous lideratges i una estratègia seriosa que sigui més que barrar el pas a l'extrema dreta o el problema es farà més greu.
Nicolas Tomás: "Le Pen ha estat una extrema dreta pionera a l'hora de connectar amb un malestar d'esquerres"
1.- Macron se salvarà. El debat d'aquest dimecres ha estat més igualat que el de fa cinc anys, però Macron el va guanyar. El vot de Mélenchon es fragmentarà en uns tres terços: abstenció, vot a Macron i vot a Le Pen, que no va poder esquivar el tema del seu vincle amb Rússia i el préstec d'un banc rus.
2.- L'èxit de Le Pen obeeix a demèrits dels altres, com la manca de resposta de dreta (Sarkozy) i d'esquerra (Hollande) als problemes de fons de la societat francesa. Però també als mèrits de Le Pen, que ha estat pionera a l'hora de fer un discurs que ha connectat amb un malestar d'esquerres, criticant la globalització i el lliure mercat.
3.- A llarg termini, la reconstrucció de l'esquerra passa per nous lideratges. Mélenchon és una etapa conjuntural i representa una esquerra molt tradicional, amb ingredients euroescèptics. Genera molts anticossos en sectors més renovadors. Les negociacions a l'entorn Mélenchon de cara a les legislatives seran molt difícils.
4.- Si l'esquerra no adopta decisions valentes sobre els problemes socials, el malestar el capitalitzarà tan sols l'extrema dreta. A l'estat espanyol, Podem va liderar aquest sentiment de rebuig i alternativa. Cal veure com Yolanda Díaz gestionarà aquest espai. Si no se'n surt, serà Vox qui pot enarborar, més enllà del vot patriòtic de bandera, un discurs més econòmic.
1.- Podrà més el rebuig a Le Pen que el malestar envers Macron? 2.- Com és que l'extrema dreta ha acabat encarnant el malestar? 3.- Com es reconstruirà l'esquerra a França? 4.- Quines lliçons s'han d'extreure de l'escenari francès?
Josep Ramoneda: "El risc que suposen les democràcies autoritàries ja el tenim a casa"
1.- La meva impressió és que sí. Macron té indubtables qualitats personals. Tot i que no ha sabut polir la seva imatge, que desprèn molta autoritat i poca empatia. Això té els seus costos i provoca rebuig. Amb tot, encara funcionarà el front republicà i Macron salvarà els mobles. Però si obté un resultat clarament inferior al de fa cinc anys (66% vers el 33% de Le Pen) serà també una derrota.
2.- La descomposició de la dreta tradicional i del Partit Socialista, i especialment la incapacitat del socialisme per respondre als embats del malestar, expliquen la força de Le Pen. Macron ha fet una política liberal sense matisos i ha repetit contínuament el compromís de França amb Europa i la UE, un aspecte que ara mateix no és popular a França i que dona vota a la líder del Reagrupament Nacional. Le Pen, a més, ha sabut aprofitar el fenomen Eric Zemmour per aparèixer com a més moderada.
Josep Ramoneda. Foto: Adrià Costa
3.- No serà fàcil. Jean-Luc Mélenchon té talent i és un gran tribú. Ha estat molt hàbil al demanar que els francesos, que no el poden elegir president en segona volta, poden fer-lo primer ministre a les legislatives del juny, en el que ha anomenat tercera volta. Però trobo difícil que ell pugui fer de pal de paller de l'esquerra. És un personatge complex, de 70 anys i amb les seves forces no en tindrà prou per liderar tota l'esquerra.
Josep Ramoneda: "Tant de bo les eleccions franceses siguin una oportunitat perquè les esquerres europees reaccionin"
4.- Les eleccions franceses interpel·len tota la UE i sobretot a l'esquerra, que ha de ser conscient que el risc que suposen les anomenades democràcies il·liberals i autoritàries ja no és un problema llunyà. Ja ho tenim a casa, des del moment que, a l'estat espanyol, el PP ha beneït Vox com a soci de govern. Tant de bo les eleccions franceses siguin una oportunitat perquè les esquerres europees reaccionin.
Montserrat Besses: "Le Pen provoca menys rebuig que fa cinc anys, Macron més"
Si els sondejos l’encerten, el rebuig a Le Pen serà més fort que el rebuig a Macron. Però en matèria de rebuig, les dinàmiques són diferents. Le Pen en provoca menys que fa cinc anys, Macron, en canvi, en provoca més. El 2017, Marine Le Pen era -per programa, actitud i història política i familiar- una candidata d'extrema dreta. Cinc anys després, l’operació d’estètica en la formulació, en el llenguatge i en el posat (ha perdut molts quilos d'agressivitat) ha estat un èxit. La candidatura d’Eric Zemmour li ha fet de parallamps. I ha aconseguit no fer (tanta) por com abans. Cal analitzar bé el programa per constatar que continua sent d’extrema dreta, un programa que divideix i va en contra de determinats valors que els francesos consideren fonamentals. El seu populisme és tan eficaç com simple. El "jo tornaré als francesos els seus diners", amanit amb totes les salses, ha funcionat.
Macron, en canvi, era la novetat del 2017. Tot -o gairebé- estava per estrenar, malgrat la seva trajectòria de ministre. Ell seria Júpiter, el déu dels déus, el que està per damunt de tot, també de la politiqueria. Essència de la V República. En cinc anys ha aconseguit que la seva etiqueta sigui la de "president dels rics". Que la seva actitud sigui considerada arrogant i que el seu mandat sigui el de "l'autoritat dels que saben". Altrament dit, el del menyspreu envers "els que no saben".
2.- Potser cal no oblidar que el malestar també l'ha encarnat el candidat Jean-Luc Mélenchon, cap de fila de La France Insoumise i de la candidatura Unió Popular. Que només el separessin 400.000 vots i escaig de Marine Le Pen ha estat una sorpresa de la primera volta. La seva dinàmica era ascendent, però l'esquerra ha estat fidel a la seva història de divisió.
Montserrat Besses: "Recórrer el territori durant mesos, aproximar-se a la gent amb un llenguatge entenedor i declarar-se candidata del poder adquisitiu, ha donat excel·lents resultats a Le Pen"
La situació de crisi, la desindustrialització, sobretot al nord del país, ha facilitat que Le Pen recuperés votants. El mèrit en aquest cas no ha estat seu. Paral·lelament, ha estat hàbil en la seva transformació. L’objectiu era doble. D'una banda, deixar de fer por (suprimint del seu programa, per exemple, la sortida de l’euro); aconseguir passar per la candidata del poble, pròxima a les classes populars i als que tenen dificultat en arribar a finals de mes. Recórrer el territori d'est a oest i de nord a sud durant mesos i mesos, aproximar-se a la gent amb un llenguatge entenedor i declarar-se des de fa temps "candidata del poder adquisitiu" li ha donat excel·lents resultats. Les campanyes permeten utilitzar eines potents de maquillatge.
3.- Ni tan sols la mateixa esquerra crec que pugui respondre a la pregunta. De moment, Fabien Roussel, candidat comunista a les presidencials (2,3% a la primera volta) va fer dijous una crida perquè tots els responsables de l'esquerra i ecologistes es reuneixin a partir de dilluns per discutir de les legislatives del mes vinent i sumar les forces d'esquerra en lloc d'esborrar-les. Què en pot sortir?
Jean-Luc Mélenchon, per la seva banda, està decidit a no perdre protagonisme. Vol ser primer ministre. Primer ministre de Macron o de Le Pen? I la resposta, dimarts passat: això importa poc, va dir. I després d'aixecar les celles en sentir-ho, penses immediatament que és una autèntica pirueta en el més pur estil Mélenchon. Ell vol que la seva candidatura Unió Popular aplegui el conjunt de l'esquerra i els ecologistes. Que els altres s'adhereixin a les seves propostes. Així, diu, l'esquerra seria el govern: i és el govern qui governa i condueix la política de la nació. Les maniobres per les legislatives no són simples. I les converses entre socialistes, comunistes, "insubmisos" i ecologistes encara menys.
Montserrat Besses, en una intervenció a Els Matins de TV3
4.- Una és que els partits tradicionals, els que han donat tots els presidents de la V República (excepte Macron) estan fets miques. La dreta tradicional i el Partit Socialista només han aconseguit sumar en la primera volta un 6,53% dels vots (4,79% per Valérie Pécresse de Les Républicains i 1,74% per Anne Hidalgo del PS). Ressuscitar no sembla factible. Més divisions, noves formacions? Segurament de tot una mica. Un panorama en plena transformació.
L'altra, i encara més important, és la banalització de l'extrema dreta, fenomen que ja sabem que no és exclusiu de França, però que aquí té unes proporcions insospitades fa uns anys. Un altre advertiment és l'augment de l'abstenció, sigui per decepció, per manca d’interès o per la poca credibilitat que mereix la classe política. Però aquí són els polítics els que han d’extreure lliçons. I de manera urgent. Una nova V República es perfila, allunyada dels orígens que li va donar Charles de Gaulle.
Rafael Jorba: "Els partits democràtics han de bastir una estratègia que sigui més que barrar el pas a l'extrema dreta"
1.- Com es va veure en el debat de candidats, hi ha dues estratègies oposades. Macron vol sumar un front republicà amb gestos a Mélenchon i l'esquerra, com ha fet replantejant l'edat de jubilació. Le Pen, en canvi, conscient que no hi ha majoria política d'extrema dreta, busca una majoria social de rebuig, fer de les eleccions un referèndum sobre Macron. El debat va mostrar un Macron tècnicament més preparat, però amb el risc de donar una imatge prepotent. Crec que anirem a un resultat d'un 55/45 en favor de Macron. Un èxit que tindrà molt de fracàs per l'actual president. Perquè després de criticar, fa cinc anys, les forces tradicionals per no frenar l'extrema dreta, amb ell encara ha crescut més.
Rafael Jorba Foto: Adrià Costa
2.- Macron va arribar a l'Elisi sense haver estat abans càrrec electe. No ha tingut els reflexos polítics propis d'algú que hagi estat alcalde, posem per cas. Això es va veure amb la seva actitud davant les armilles grogues. No va reaccionar a temps. Exemple en part de la nova política, va crear un partit nou, La República en Marxa, que no va fer arrels i va acabar nodrint-se de quadres provinents de la dreta i el socialisme. Així, el seu govern ha estat un poti-poti. Tot això ha beneficiat Le Pen.
Rafael Jorba: "Macron va arribar a l'Elisi sense haver estat abans càrrec electe, no té els reflexos polítics de qui ha estat alcalde"
3.- Mélenchon té una personalitat molt difícil i no serà gens fàcil traduir el seu bon resultat a les presidencials en una gran aliança d'esquerres a les legislatives. Això ja va passar el 2017, quan va sortir de l'elecció presidencial ben posicionat però després la seva presència a l'Assemblea Nacional ha estat de només 17 diputats.
4.- El que s'ha de tenir en compte és que el Front Republicà del que es parla és un concepte enganyós. Només es produeix per evitar el triomf de l'extrema dreta a les eleccions, però no es tradueix en un govern i acaba emmascarant la presència real de l'extrema dreta. Això fa que el Reagrupament Nacional de Le Pen té més presència al Parlament Europeu que a l'Assemblea Nacional francesa. Alguna cosa grinyola. O els partits republicans són capaços de bastir nous lideratges i una estratègia seriosa que sigui més que barrar el pas a l'extrema dreta o el problema es farà més greu.
Nicolas Tomás: "Le Pen ha estat una extrema dreta pionera a l'hora de connectar amb un malestar d'esquerres"
1.- Macron se salvarà. El debat d'aquest dimecres ha estat més igualat que el de fa cinc anys, però Macron el va guanyar. El vot de Mélenchon es fragmentarà en uns tres terços: abstenció, vot a Macron i vot a Le Pen, que no va poder esquivar el tema del seu vincle amb Rússia i el préstec d'un banc rus.
Nicolas Tomás. Foto: Adrià Costa
2.- L'èxit de Le Pen obeeix a demèrits dels altres, com la manca de resposta de dreta (Sarkozy) i d'esquerra (Hollande) als problemes de fons de la societat francesa. Però també als mèrits de Le Pen, que ha estat pionera a l'hora de fer un discurs que ha connectat amb un malestar d'esquerres, criticant la globalització i el lliure mercat.
Nicolas Tomás: "En el debat de candidats, Le Pen no va poder esquivar el tema del seu vincle amb Rússia"
3.- A llarg termini, la reconstrucció de l'esquerra passa per nous lideratges. Mélenchon és una etapa conjuntural i representa una esquerra molt tradicional, amb ingredients euroescèptics. Genera molts anticossos en sectors més renovadors. Les negociacions a l'entorn Mélenchon de cara a les legislatives seran molt difícils.
4.- Si l'esquerra no adopta decisions valentes sobre els problemes socials, el malestar el capitalitzarà tan sols l'extrema dreta. A l'estat espanyol, Podem va liderar aquest sentiment de rebuig i alternativa. Cal veure com Yolanda Díaz gestionarà aquest espai. Si no se'n surt, serà Vox qui pot enarborar, més enllà del vot patriòtic de bandera, un discurs més econòmic.