Oriol Mitjà: «És agosarat retirar les mascaretes»

Quan és a Papua Nova Guinea, es lleva a dos quarts de sis del matí i se'n va a dormir a les nou del vespre. Quan és a Badalona, no se'n va a dormir gaire més tard. "No soc au nocturna, soc au diürna", es defineix. De fet, l'anticipació i els vaticinis matiners és una de les dimensions, juntament amb la de parlar sense pels a la llengua sobre la gestió sanitària, per les quals el nom d'Oriol Mitjà (Arenys de Munt, 1980) s'ha consolidat a la palestra pública en els darrers dos anys marcats per la pandèmia. L'epidemiòleg, especialitzat en estratègies per combatre les malalties infeccioses, viurà una paradoxa aquest Sant Jordi: el de presentar el seu nou llibre en una diada ja sense mascaretes obligatòries mentre alerta que és massa d'hora per donar per superada la Covid. De fet, avisa que no s'està prou preparat per a una setena onada que acabarà arribant de la mà d'una nova variant.

A El món que ens espera (Columna), Mitjà entrellaça la seva vocació i trajectòria professional amb el seu trajecte vital i emocional a cavall entre Catalunya i el nord d'Austràlia. Planteja quines lliçons considera que s'han d'extreure de la pandèmia no només a nivell científic sinó també a nivell social per no tornar a una vella normalitat que considera que és insostenible. Els guanys en concepte de drets d'autor del llibre els destinarà a ajuda humanitària per a infants, gent gran i animals malalts de Papua i de l'oest de l'Àfrica: "Si demano al lector que sigui generós, solidari i comprensiu, jo haig de predicar amb l'exemple".

- Les mascaretes han deixat de ser obligatòries als interiors, a excepció d’hospitals, residències, farmàcies i transport públic. És una decisió encertada des del punt de vista sanitari? 

- Hi ha una dissociació entre la presa de decisions i l’evidència científica. Per prendre decisions s’han de valorar dos aspectes. Primer, quina és la situació de la pandèmia i com de protegides estan les persones. La situació és que hi ha molta gent protegida per la vacuna, però a mesura que passa el temps es va perdent immunitat.

Segon, que poden aparèixer noves variants que siguin més transmissibles i, de fet, han aparegut. Es tracta de variants que fan petits canvis i que habitualment no causen onades molt grans, però es tornen a reintroduir i afecten a entre el 10% i el 20% de la població. I hi ha el risc que aparegui una variant totalment diferent, que és un canvi major, que és el va passar amb òmicron. Quan això succeeix, pot afectar a entre el 50% i el 60% de la població, així que hem d’estar alerta.

El tercer que s’ha de tenir en compte és la prevalença de la població. Si permetem que sigui alta i hi hagi més transmissió, això suposa més exposició per al vulnerable. Per tant, si la vacunació va a la baixa, les variants continuen apareixent i la prevalença de la població té risc de pujar en un moment donat, significa que hem de mantenir una sèrie de mesures per protegir els vulnerables. És molt arriscat i temerari retirar-les.

- És "arriscat", doncs, retirar l'obligatorietat de la mascareta?

- Per una banda tenim el testeig i els medicaments per a les persones de més de 65 anys. Això es manté. Però, per l’altra, hi ha el testeig de la població general i l’ús de les mascaretes, i aquestes es retiren i és agosarat fer-ho. Es tant com dir a algú que ha tingut un infart de miocardi i que se li ha posat un bypass que pot tornar a fumar i a beure el que vulgui, que si torna a tenir un altre infart de miocardi ja li tornarem a posar un altre bypass. Això no té cap sentit, hauria de deixar de fumar, fer vida sana, menjar bé i prendre’s una pastilla preventiva fins que la situació s’estabilitzi.

- Però fa referència a les persones vulnerables o la població en general? 

- Fer accions sobre la població en general significa protegir el vulnerable. Al vulnerable el protegim reduint la prevalença de la població general. Una persona vulnerable, si agafa la Covid, té una probabilitat de morir-se per la Covid del 20%. Amb la vacuna disminueix al 10%. No és una disminució magnífica. En canvi, la població general té unes taxes de mortalitat molt més baixes, d’entre l’1% i el 2%. Per tant, tot el que puguem fer per protegir el vulnerable, sigui amb accions sobre l’individu o sobre la població en general, s’han de mantenir. La presa de decisions al nostre país és molt estranya perquè es fonamenta en fer un llistat de què estan fent la resta de països. No es fan una valoració crítica de tota l’evidència. L’altra forma com es prenen les decisions és per un interès econòmic determinat i el que fan és buscar la ciència que parla al seu favor. La ciència, a diferència de la política, té la intencionalitat de buscar la veritat, no la veritat que interessa. I has d’estar preparat perquè la veritat que trobis sigui la que no t’agrada. 
 

"Salut hauria de promocionar que s’utilitzi la mascareta encara que no sigui obligatòria. En canvi, el que està fent el departament de Salut és desincentivar-la de totes totes. Això és terrible"

- Estem fent veure que la pandèmia ha acabat quan en realitat no és així?

- I tant, li hem donat noms diferents: normalitzar, gripalitzar, endemitzar... Tot són paraules de màrqueting per tornar a una normalitat que no ens convé i és trist que no hàgim après que aquella normalitat no era correcta i que hi ha una normalitat diferent i molt més adient al moment històric que vivim. És veritat que estem en una bona situació epidèmica, però això no treu que s’hagi de desmantellar tot el que s’ha fet. En el cas de la mascareta, poden treure l’obligatorietat, això potser està bé, però el que no poden fer és no promocionar-la, haurien de promocionar que s’utilitzi encara que no sigui obligatòria. En canvi, el que està fent el Departament de Salut és desincentivar-la de totes totes. Això és terrible. 

- Li sorprèn que això passi amb la conselleria sota la batuta de Josep Maria Argimon, que abans d’assumir el càrrec va ser un referent a l'hora de fer pedagogia de les mesures preses durant la pandèmia? 

- Sorprèn una mica. Crec que la seva manera de pensar és que s’ha de tornar a la normalitat. No està encarant el futur amb aquesta necessitat de canvi i de transformació i d’anar contra un statu quo que es resisteix a canviar, es deixa portar pel que s’ha fet sempre i vol tornar al que s’ha fet sempre. La raó no sé si és l’edat, que li dona aquesta forma de ser pausada, o que veritablement tota la cúpula de Salut té una forma de ser i es resisteix a canviar. Això és molt típic. Però sí, és molt sorprenent que el conseller Argimon no sàpiga pensar fora de la caixa i prendre decisions que van més enllà de seguir el camí marcat, ja sigui per altres països o per la seva cúpula directiva. La mascareta s’hauria de promocionar.
 
- I els tests d'antígens?

- El test d’antigen hauria de continuar estant a tot arreu i s’hauria de fer abans de grans aglomeracions, s’hauria de potenciar la ventilació dels edificis i ens hauríem de preparar per a noves onades amb vacunació. Tampoc tancar els ulls i dir que no cal una quarta dosi, perquè tota la ciència apunta que cal i estem preparats per fer-ho. La gran oblidada és la vacunació global.
  
- Al llibre apunta que aquesta ha de ser l’última pandèmia que ens trobi "tan poc preparats". Si no, "condemnarem el món a catàstrofes successives". Estem ara preparats? Tenim un sistema de vigilància robust?

- El sistema de vigilància que han muntat, el Sivic, és precari. Diuen que agafen 400 mostres totes les setmanes per veure quina és la incidència. 400 per setmana per valorar la incidència d’una població de més de 7 milions d’habitants és totalment insuficient. Els càlculs estadístics el que diuen és que necessitaríem fer-ne aproximadament unes 2.000 per tenir una mínima idea precisa de quina és la incidència. Ara mateix estem despullats. No tenim un sistema de vigilància que ens avisi amb temps. Fer 400 mostres és com estar mirant el cel per veure si venen núvols. 

- Veient què està passant en indrets com Xangai o els Estats Units... Hem d’estar preparats per a una setena onada?

- Sí. La situació és encara més greu als Estats Units, on hi ha encara moltíssima transmissió. A Xangai el brot l’estan contenint, no hi ha hagut un creixement exponencial amb aquesta política de Covid zero que és molt agressiva però que ha evitat que s'escampés per la resta de la Xina. Als Estats Units sí que es continua replicant molt i a Sud-àfrica també. Estan apareixent variants menors que tenen una mica d’escapament vacunal. El virus va canviant a poc a poc i acabarà tornant. Si el que torna és una variant menor, el que veurem és com una onada de la grip que afectarà a entre el 10% i el 20% de la població. Si el que torna és una variant major, aleshores afectarà el 60% de la població i estarem en pilotes. 

"S'ha calculat que es pot produir una onada gran en els propers dos anys"

- En quants mesos podria arribar aquesta variant?

- És difícil de preveure perquè no és estacional. El moment de risc comença a partir dels sis mesos perquè és el moment que coincideix la baixada de la protecció vacunal de la població general i prou marge de temps per a un canvi menor. Cap al setembre o octubre la vacunació poblacional estarà baixa i pot arribar una onada petita amb les variants que ara hi ha a Estats Units o Sud-àfrica. D’onada gran s’ha calculat que es pot produir una entre cada 18 o 24 mesos, o sigui que en els propers dos anys. 

- Advoca per acabar amb els dos petons i les encaixades de mans entre desconeguts. I no només per una motivació sanitària. 

- Al llibre poso el lector davant d’un mirall per preguntar per què fem les coses així. Hem acceptat que la salutació normal són els dos petons i l’encaixada de mans i ningú es planteja per què. Hi ha altres maneres de saludar-se. Necessitem canviar-ho? Potser la resposta és que no, però per què no ens ho plantegem i deixem que els formalismes siguin els que ens guien? Hi ha molta transmissió de virus a través de les mans, és la via de transmissió de la grip més habitual. També al metro, agafant-se a la barra. En canvi, els artells del puny són menys infecciosos. El petó, a més a més, pot generar incomoditat en algunes situacions. 
 
- Defineix aquests dos anys com "emocionalment devastadors". No hem paït encara col·lectivament el que ha suposat la pandèmia des del punt de vista sanitari, social i econòmic? 

- Crec que no. 

- Afirma que no hem ni començat a plorar les més de cinc milions de morts. 

- Cinc milions són les morts registrades, però s'han fet estimacions que apunten que podrien ser tres vegades més. A diferència d’Ucraïna, on es veuen els cossos al carrer i la sang, és una mortalitat enorme que no s’ha vist prou a la televisió. Un dels objectius del llibre és explicar que hem passat un moment massa dur com per no extreure'n lliçons, sobretot amb la perspectiva que pugui tornar a passar. Emocionalment, mentre estàs vivint una crisi fas el cor fort i tires endavant. És quan l’has acabat que t’has de seure per poder-ho pair. Calen espais de reflexió. 

"Se’m posen els pels de punta quan tots els telenotícies diuen que hem assolit el nivells de turisme o de consum prepandèmics. Tothom pensa que això és meravellós i desitjable. Això fa molta por"

- Ens abonem més al "carpe diem", com explica que es va trobar impartint classes a la universitat, que no pas a la reflexió? 

- A mi se’m posen els pels de punta quan tots els telenotícies diuen que hem assolit el nivells de turisme o de consum prepandèmics. Tothom pensa que això és meravellós i desitjable. Això fa molta por, no només des del punt de vista pandèmic sinó des del punt de vista de la crisi climàtica, per exemple. Dues estudiants se'm van encarar argumentant que volien tornar a la normalitat perquè jo ja he viscut la meva joventut i elles no i tot l’auditori les va ovacionar. Això vol dir que molts altres joves pensen com elles. És caure una mica en el nihilisme i fa una mica d’angúnia. El consumisme és com veure aigua salada, mai s’adolla la set. 

- El lema de l'inici de la pandèmia, segons el qual en "sortiríem millors i més forts", s’ha fet a miques. Com s’explica que no s’hagi produït una estratègia col·lectiva per garantir vacunes als països amb menys recursos? 

- Al llibre parlo de ciència, però crec que també puc aportar l’experiència d'haver viscut en un país pobre i què podem aprendre d’ells, que no tenen béns de consum. Suposo que és pel capitalisme. L’empresa farmacèutica és la que te patentada la vacuna i n’ha de treure la rendibilitat. Al llibre explico que ja va haver-hi una compra anticipada de vacunes dels països rics i que només amb aquesta compra ja quedava saldat el compte que tenien pel risc de la recerca. Tot i això, continuen aplicant una patent que no es pot retirar. S’intenta fer un mecanisme d’ajuda humanitària a través de l’OMS, però com que la donació és altruista i voluntària, els països occidentals, de seguida que consideren que han passat la pandèmia, se n'obliden que existeix la Covid. Diuen a la ciutadania que podem tornar a la normalitat i no tenen cap pressió social per continuar contribuint a l’aportació voluntària. Ens enganyen i ens deixem enganyar. 

"A diferència d’Ucraïna, on es veuen els cossos al carrer i la sang, la de la pandèmia és una mortalitat enorme que no s’ha vist prou a la televisió"

- Defensa que la creació d’una farmacèutica pública és un deure moral evident després d’aquesta pandèmia. 

- Sí. És la meva gran obsessió. La farmacèutica pública no ha de substituir les farmacèutiques privades. Ells tenen l’experiència i saben fer la recerca per crear nous medicaments que salven vides. Però tenen uns interessos, volen guanyar diners. I per guanyar diners han de fer medecines que puguin vendre durant molt de temps. Idealment, han de ser per a malalties cròniques, per a gent amb recursos i no per a gent pobre i han de ser medecines noves. Sempre estan intentant canviar algun excipient perquè siguin noves i es puguin tornar a patentar en comptes de reutilitzar una medecina antiga que ja no té patent i que surti més barata. Això significa que hi ha un buit de medecines que es puguin recuperar, que serveixin pels pobres i que siguin curatives. Com que el privat no té interès en cobrir aquest nínxol, l’ha de cobrir la pública en benefici de tota la població. 

- Al llibre apunta l'efecte devastador que suposaria l'alliberament del virus de la verola, conservat per Estats Units i Rússia. El risc augmenta amb la guerra a Ucraïna? 

- Absolutament. Estem parlant de coses que mai s’haurien d’haver fet. Les armes nuclears o biològiques són molt perilloses i estan poc regulades. En el cas de les biològiques, els països signen convencions conforme no sintetitzaran, emmagatzemaran ni alliberaran, però no tots els països ho signen ni ho segueixen. En el cas de la verola, virus ja erradicat, si el tornessin a alliberar no tindríem immunitat i podria ser altament letal. Cap dels dos laboratoris, ni Estats Units ni Rússia el vol eliminar primer perquè diuen que volen que sigui l’altre país qui ho faci. 
 
- El món que ens espera entrellaça la seva vocació i trajectòria professional amb el seu trajecte vital i emocional. Afirma que l’abril del 2020 va ser "titllat de boig" pels pronòstics que va fer sobre com s’havia d’encarar aquesta pandèmia, amb mesures com el passaport Covid, que finalment es va implantar. Com va encaixar que es qüestionés la seva anàlisi? 

- He passat molts altibaixos. Si bé intento empatitzar o entendre per què es rebutgen algunes de les mesures que vaig plantejar, és veritat que moltes vegades la persona que obre camí molta gent no se la creu. Sobretot en una situació que no s’ha viscut mai. Em deien que cap país ho feia. També part de la societat s’hi posava en contra perquè li semblava inversemblant. Ho porto com puc, aquí no haurien d’entrar els personalismes i hi hauria d’haver acceptació. La transformació sempre oposa resistència no només a l’hora d’implementar mesures, sinó en intentar millorar el món.

- Les resistències de qui?

- Moltes vegades les resistències provenen del poder econòmic o del poder polític i aquests influeixen sobre la societat. La meva feina és dedicar-me a analitzar les dinàmiques de transmissió d’infeccions, dir quan han de venir, perquè fem anàlisi global i som un equip de deu persones que tenim experiència, i diem quines eines calen. Busquem els punts d’Aquil·les de l’entrada de la propagació i proposem les eines que es poden utilitzar i que s’han de traslladar a la salut pública. Aquí és quan parlem amb els polítics i la translació sol ser difícil. No recordo haver convençut mai un polític a la primera en tota la meva carrera. Sempre hi ha hagut una resistència. Però en aquell moment, no hi havia temps per convèncer-los perquè era d’avui per demà que s’havia de prendre la decisió.   
 
- Afirma que ha estat un "gran fracàs personal no haver estat mes útil durant la pandèmia a Catalunya". Què creus que ho va impedir?

- Primer de tot, la meva situació personal. Jo era un forà, venia de Papua Nova Guinea i no tenia una institució que em donés suport aquí a Catalunya. També aixecava molts anticossos en persones que són expertes d’aquí i els molestava que vingués un jovenet a canviar la seva forma de treballar. Hi havia molt xoc d’egos i d’arrogància de persones que no acceptaven que vinguessin opinions de fora. El tercer element és que les mesures eren innovadores i molt agressives. La nostra cúpula de Salut no hi estava acostumada, no formava part dels protocols i no tenen els mecanismes per agilitzar-los i, per tant, tampoc tenia el seu suport. I l’últim, que jo no ho sé veure, és que jo no expresso les coses de la millor forma i que ho hauria de fer més políticament correcte i amb menys ímpetu i menys arrogància. Em diuen que soc molt arrogant perquè penso que la meva veritat és l’única, però no és així.

"Em diuen que soc molt arrogant perquè penso que la meva veritat és l’única, però no és així. Tinc un caràcter inconformista d’anar en contra de la injustícia"

- Per què creu que l'han acusat d'arrogant?

- Tinc un caràcter inconformista d’anar en contra de la injustícia. És el que porto fent sempre a tot arreu. Abans m’havia enfrontat a farmacèutiques i petrolieres, o sigui que soc una mica com Greenpeace. Quan estàs en aquests ambients tan hostils de grans empresaris encorbatats has de ser implacable i taxatiu i defensar la teva posició, que és la posició del pobre, amb molta vehemència.

- L’ha decebut la classe política catalana?

- Crec que sí. Hauria de passar pàgina, és un assumpte que no vull tornar a remenar, però crec que no estan prou ben preparats ni tenen prou temps per aturar-se a pensar els problemes amb profunditat. Simplement se’ls treuen de sobre i quasi tots acaben sense resoldre’s. Veus que hi ha molt continent i poc contingut. Però em produeix certa angoixa pensar que la batalla pugui estar perduda i veure que no que Salut no té un pla a mig i llarg termini, que no està fent els deures, que no s’ha adonat del risc de la Covid en els propers 24 mesos ni del risc pandèmic dels propers 50 anys. I si no està creant infraestructures ni està posant recursos tornarem a caure en la mateixa trampa.   

- Li van oferir mai ser conseller? 

- No. Quim Torra sí que em va oferir una posició amb rang de conseller per portar només el tema de la Covid, però Pere Aragonès va dir que no li interessava. Però no em van oferir mai res de cara a les eleccions del 14 de febrer. 

"Salut no té un pla a mig i llarg termini, no està fent els deures, no s’ha adonat del risc de la Covid en els propers 24 mesos ni del risc pandèmic dels propers 50 anys"

- "Alguns dies pensava que viure era massa cansat i massa dolorós. Encara avui ho penso alguna vegada". És una afirmació molt dura que fa cap al final del llibre. S'està fent prou per afrontar la pandèmia de la salut mental?

- Sí, és una pandèmia que ve de lluny i que tampoc està resolta. Hem fet un progrés en molts aspectes socials però encara hi ha problemàtiques que sembla que s’estan intentant resoldre però sobre les quals continuen havent-hi molts estigmes. Costa molt demanar-se una baixa per depressió, la gent pensa que te’n vas de vacances perquè estàs cansat o per ansietat, perquè pensen que ets un histèric o una histèrica i t’entren atacs de pànic perquè no estàs equilibrat. La discriminació arriba al punt que un dia em van arribar a a dir que una persona depressiva no pot prendre decisions en l’àmbit públic. M’ho van dir odiadors, però es va arribar a aquest punt.

- En el seu relat deixa entreveure com intenta combatre aquests pensaments des de la racionalitat científica.

- Hi ha un factor biològic. Quan estàs cansat de viure, òbviament és perquè els teus neurotransmissors t’estan fent una mala passada i no trobes el gaudi per fer res. Com tot ésser humà, volem apropar-nos a la felicitat. De vegades, el depressiu l’única manera d’apropar-se una mica a la felicitat és deixar de viure, deixar de patir. Després estan els estressors que tots tenim a la vida pels problemes que hem d’afrontar. Haurem de parar molta atenció a la salut mental, sobretot a la dels infants. Hi ha una manca d’humanitat, la velocitat estressa. Si explico la meva vida íntima és perquè considero que calen referents. Igual que va haver-hi referents per a la dona treballadora o per a l’homosexualitat, necessitem referent de persones depressives que poden fer vida normal i tenir una trajectòria de renom perquè el xaval que té una depressió tingui persones en les quals inspirar-se i sàpiga que pot tenir una vida i una esperança.