19
d'abril
del
2022
Actualitzat
a les
20:11h
El cas d'espionatge a més de 60 dirigents del procés a través del programari Pegasus, fet públic dilluns pel The New Yorker, a partir d'una investigació de The Citizen Lab, de la Universitat de Toronto, ha trasbalsat la política catalana i torna a posar el focus sobre les clavegueres de l'Estat. Entre els afectats hi ha tres presidents de la Generalitat: l'actual, Pere Aragonès -que aquest dimarts ha congelat les relacions amb la Moncloa-, i els seus predecessors Quim Torra i Artur Mas. També l'entorn de l'expresident Carles Puigdemont està entre les víctimes.
L'escàndol deixa en evidència, una vegada més, la imatge d'Espanya, que amb episodis d'aquest tipus queda lluny del primer rengle de les democràcies de qualitat. De fer, en el darrer rànquing de The Economist sobre les democràcies plenes al món, l'estat espanyol ja apareix en el lloc 24 i fora de les democràcies de primer nivell. Tot un toc d'atenció. I malgrat això, trames d'espionatge intern a opositors polítics formen part de la història recent de les democràcies. Sempre, això sí, han generat una forta reacció i han tingut impacte. Vegem-ne els casos més rellevants.
Watergate, la caiguda d'un president
La primavera del 1972, el president nord-americà, el republicà Richard Nixon, ho tenia tot. Afrontava una reelecció fàcil aquell novembre. Els demòcrates estaven profundament dividits i Nixon, malgrat el desgast de la guerra del Vietnam, era un líder respectat al món, i acumulava èxits importants. La visita que havia fet a la Xina el març per trobar-se amb Mao, amb tot el que implicaria, havia estat un dels grans fets de la segona part del segle XX. El maig, signaria els acords SALT I amb Leonid Breznev, el líder soviètic, inaugurant un període de relativa distensió amb l'URSS. Però en paral·lel, una història sòrdida era a punt de començar.
Quan el 17 de juny de 1972, un guàrdia de seguretat va descobrir cinc persones furgant en les oficines que el Partit Demòcrata tenia a l'edifici Watrergate de Washington, ningú sospitava que era l'inici de la caiguda de tot un president dels EUA. Nixon va arrasar el novembre enfront un demòcrata com George McGovern, de l'ala esquerrana del partit, un polític honest que va denunciar les vinculacions de la Casa Blanca amb els fets del Watergate quan les evidències no eren encara clares. Al llarg del 1973, les investigacions de dos periodistes del The Washington Post, Carl Bernstein i Bob Woodward, es van obrir pas, sempre amb el suport d'una dona excepcional: l'editora Katherine Graham.
Els qui van entrar al Watergate no eren delinqüents comuns. Pertanyien a una conxorxa impulsada per la gent de Nixon per introduir gravadores a la seu de l'oposició. Bernstein i Woodward van rebre el suport d'una gola profunda, que anys després es va saber que era Mark Felt, el sotsdirector de l'FBI. El fil que van seguir va acabar duent al comitè de reelecció del president. Ja entrat el 1974, Nixon es va haver de desfer de col·laboradors propers, com Bob Haldeman i John Ehrlichman. Les cintes de la Casa Blanca apuntaven també a que coneixia els fets. El 8 d'agost, quan havia perdut tota la popularitat i era un animal acorralat, va anunciar la seva dimissió. El per què un home tan intel·ligent va enfangar la seva presidència amb un escàndol de gravacions té més a veure amb la psicologia humana que amb racionalitats polítiques.
Quan Adenauer espiava els seus adversaris
L'esclat del Catalangate ha coincidit amb el temps amb una notícia sobre espionatge polític a Alemanya que ha caigut de ple sobre una de les grans figures del país: l'excanceller Konrad Adenauer. L'home que va liderar Alemanya entre 1949 i 1963, líder de la democristiana CDU, que ha donat dirigents com Helmut Kohl i Angela Merkel, va fer espiar rivals polítics durant anys. Això explica l'historiador Klaus-Dietmar Henke, un dels investigadors que està elaborant una història del servei d'intel·ligència germànic, l'Oficina per a la Defensa de la Constitució (BND).
Després de furgar en els arxius de la BND, Henke va fer públics molts documents, publicats pel diari Süddeutsche Zeitung (SZ) aquest abril. La informació esquitxa un Adenauer que fins ara era un personatge que gaudia del reconeixement de partidaris i adversaris. El canceller va ordenar espiar el Partit Social Demòcrata, aleshores a l'oposició. Adenauer estava obsedit en la presència d'infiltrats comunistes a l'SPD i amb aquesta excusa ho sabia tot del que es discutia en l'executiva rival. Un dels espiats va ser Willy Brandt, futur canceller.
L'episodi d'Adenauer i el BND posa sobre la taula un aspecte estretament vinculat i que ja es coneixia: la presència d'oficials provinents del nazisme que van ser recuperats per Adenauer per servir el nou estat alemany. El polític democristià havia estat un actiu antinazi però no va tenir escrúpols per fitxar antics partidaris del Tercer Reich. Un d'ells va ser Reinhard Gehlen, antic membre de l'exèrcit nazi, que va dirigir el BND.
Tots volien espiar Brandt
L'esmentat Willy Brandt va ser doble víctima de l'espionatge polític. Si per la dreta ho va fer Adenauer, l'Alemanya comunista ho va fer també. Alemanya era una peça clau d'Occident durant la Guerra Freda. Amb habilitat, el cap dels serveis secrets de la RDA, Markus Wolf, va aconseguir situar un dels seus agents, Günther Guillaume, en el cercle íntim de Brandt, canceller entre 1969 i 1974. D'aquesta manera, el règim prosoviètic alemany ho sabia tot de l'executiu de la República Federal.
Quan l'afer va esclatar, Brandt va quedar en ridícul i va haver de dimitir. Sempre ha quedat sense resposta clara el paper jugat en aquest episodi pels serveis secrets. Des de quan ho va saber el BND? Brandt era una figura odiada per l'estat profund alemany, que mai li va perdonar la seva política d'obertura a l'est i el seu gest d'agenollar-se davant el gueto jueu de Varsòvia.
Espionatge des de l'Elisi
La política francesa ha donat exemples de casos d'espionatge a rivals polítics o a persones considerades hostils al poder establert. François Mitterrand, al llarg de la seva llarga presidència (1981-95), va crear una cèl·lula antiterrorista dirigida per un comandament de la Gendarmeria, Christian Proteau. Des de l'Elisi, es va fer seguiment de prop de 150 personalitats de la vida política i social francesa. La cèl·lula va funcionar fins al final del primer mandat mitterrandià, el 1988. El seu entorn va atribuir l'existència de la unitat a l'obsessió del president per protegir la seva vida privada (el seu amor, Anne Pingeot, i la seva filla desconeguda, Mazarine). Però el cert és que la gent de Proteau va espiar periodistes incòmodes, com Edwy Plenel, que seria director de Le Monde. El cas va trigar vint anys en arribar a judici i les penes demanades a una dotzena de funcionaris van tenir poc recorregut.
Més endavant, en els anys de Jacques Chirac, va haver sospites d'espionatge contra Nicolas Sarkozy, aspirant a l'Elisi i després president. Es va acusar el primer ministre de Chirac, Dominique de Villepin, d'emprar recursos de l'Estat per empastifar Sarkozy en l'anomenat cas Clearstream, nom d'una societat luxemburguesa a través de la qual Sarkozy hauria estat beneficiari de cobraments il·legals. De Villepin sempre ho va negar i, dut davant els tribunals, va ser absolt.
Irlanda del Nord: espionatge en ple "diàleg"
L'actuació del MI5 i dels serveis d'intel·ligència britànics a Irlanda del Nord va ser crucial tant mentre va durar el conflicte armat com després dels Acords de Divendres Sant que van posar fi a dècades de violència entre unionistes i republicans irlandesos. Un dels objectius de les converses de pau va ser la recuperació d'institucions pròpies. L'any 1999, es va assolir un primer govern a l'Ulster que va aplegar protestants (prounionistes) i catòlics (nacionalistes). Poc després, l'acord va entrar en crisi arran del descobriment d'una xarxa d'espionatge muntada per agents del govern britànic. S'havia instal·lat un dispositiu a un dels cotxes de l'IRA per poder escoltar les converses de Gerry Adams, el líder nord-irlandès del Sinn Fein. Al ser qüestionat sobre l'afer, l'aleshores primer ministre Tony Blair va dir que no podia opinar sobre temes de seguretat nacional.
L'autonomia nord-irlandesa ha estat suspesa en diverses ocasions des d'aleshores. I l'existència de diversos casos d'espionatge ha estat un element important en la crisi entre Londres i el Sinn Fein. La descoberta d'agents infiltrats en la cúpula del Sinn Fein va ser, de fet, el desencadenant de crisis polítiques que van posar en perill el procés de pau. Figures com Denis Donaldson o Roy McShane, es van fer cèlebres al ser descobertes com a espies al servei dels britànics. Donaldson, per cert, sortiria d'escena per ser trobat assassinat uns anys després.
L'escàndol deixa en evidència, una vegada més, la imatge d'Espanya, que amb episodis d'aquest tipus queda lluny del primer rengle de les democràcies de qualitat. De fer, en el darrer rànquing de The Economist sobre les democràcies plenes al món, l'estat espanyol ja apareix en el lloc 24 i fora de les democràcies de primer nivell. Tot un toc d'atenció. I malgrat això, trames d'espionatge intern a opositors polítics formen part de la història recent de les democràcies. Sempre, això sí, han generat una forta reacció i han tingut impacte. Vegem-ne els casos més rellevants.
Watergate, la caiguda d'un president
La primavera del 1972, el president nord-americà, el republicà Richard Nixon, ho tenia tot. Afrontava una reelecció fàcil aquell novembre. Els demòcrates estaven profundament dividits i Nixon, malgrat el desgast de la guerra del Vietnam, era un líder respectat al món, i acumulava èxits importants. La visita que havia fet a la Xina el març per trobar-se amb Mao, amb tot el que implicaria, havia estat un dels grans fets de la segona part del segle XX. El maig, signaria els acords SALT I amb Leonid Breznev, el líder soviètic, inaugurant un període de relativa distensió amb l'URSS. Però en paral·lel, una història sòrdida era a punt de començar.
Quan el 17 de juny de 1972, un guàrdia de seguretat va descobrir cinc persones furgant en les oficines que el Partit Demòcrata tenia a l'edifici Watrergate de Washington, ningú sospitava que era l'inici de la caiguda de tot un president dels EUA. Nixon va arrasar el novembre enfront un demòcrata com George McGovern, de l'ala esquerrana del partit, un polític honest que va denunciar les vinculacions de la Casa Blanca amb els fets del Watergate quan les evidències no eren encara clares. Al llarg del 1973, les investigacions de dos periodistes del The Washington Post, Carl Bernstein i Bob Woodward, es van obrir pas, sempre amb el suport d'una dona excepcional: l'editora Katherine Graham.
Els qui van entrar al Watergate no eren delinqüents comuns. Pertanyien a una conxorxa impulsada per la gent de Nixon per introduir gravadores a la seu de l'oposició. Bernstein i Woodward van rebre el suport d'una gola profunda, que anys després es va saber que era Mark Felt, el sotsdirector de l'FBI. El fil que van seguir va acabar duent al comitè de reelecció del president. Ja entrat el 1974, Nixon es va haver de desfer de col·laboradors propers, com Bob Haldeman i John Ehrlichman. Les cintes de la Casa Blanca apuntaven també a que coneixia els fets. El 8 d'agost, quan havia perdut tota la popularitat i era un animal acorralat, va anunciar la seva dimissió. El per què un home tan intel·ligent va enfangar la seva presidència amb un escàndol de gravacions té més a veure amb la psicologia humana que amb racionalitats polítiques.
Quan Adenauer espiava els seus adversaris
L'esclat del Catalangate ha coincidit amb el temps amb una notícia sobre espionatge polític a Alemanya que ha caigut de ple sobre una de les grans figures del país: l'excanceller Konrad Adenauer. L'home que va liderar Alemanya entre 1949 i 1963, líder de la democristiana CDU, que ha donat dirigents com Helmut Kohl i Angela Merkel, va fer espiar rivals polítics durant anys. Això explica l'historiador Klaus-Dietmar Henke, un dels investigadors que està elaborant una història del servei d'intel·ligència germànic, l'Oficina per a la Defensa de la Constitució (BND).
Després de furgar en els arxius de la BND, Henke va fer públics molts documents, publicats pel diari Süddeutsche Zeitung (SZ) aquest abril. La informació esquitxa un Adenauer que fins ara era un personatge que gaudia del reconeixement de partidaris i adversaris. El canceller va ordenar espiar el Partit Social Demòcrata, aleshores a l'oposició. Adenauer estava obsedit en la presència d'infiltrats comunistes a l'SPD i amb aquesta excusa ho sabia tot del que es discutia en l'executiva rival. Un dels espiats va ser Willy Brandt, futur canceller.
L'episodi d'Adenauer i el BND posa sobre la taula un aspecte estretament vinculat i que ja es coneixia: la presència d'oficials provinents del nazisme que van ser recuperats per Adenauer per servir el nou estat alemany. El polític democristià havia estat un actiu antinazi però no va tenir escrúpols per fitxar antics partidaris del Tercer Reich. Un d'ells va ser Reinhard Gehlen, antic membre de l'exèrcit nazi, que va dirigir el BND.
Tots volien espiar Brandt
L'esmentat Willy Brandt va ser doble víctima de l'espionatge polític. Si per la dreta ho va fer Adenauer, l'Alemanya comunista ho va fer també. Alemanya era una peça clau d'Occident durant la Guerra Freda. Amb habilitat, el cap dels serveis secrets de la RDA, Markus Wolf, va aconseguir situar un dels seus agents, Günther Guillaume, en el cercle íntim de Brandt, canceller entre 1969 i 1974. D'aquesta manera, el règim prosoviètic alemany ho sabia tot de l'executiu de la República Federal.
Quan l'afer va esclatar, Brandt va quedar en ridícul i va haver de dimitir. Sempre ha quedat sense resposta clara el paper jugat en aquest episodi pels serveis secrets. Des de quan ho va saber el BND? Brandt era una figura odiada per l'estat profund alemany, que mai li va perdonar la seva política d'obertura a l'est i el seu gest d'agenollar-se davant el gueto jueu de Varsòvia.
Espionatge des de l'Elisi
La política francesa ha donat exemples de casos d'espionatge a rivals polítics o a persones considerades hostils al poder establert. François Mitterrand, al llarg de la seva llarga presidència (1981-95), va crear una cèl·lula antiterrorista dirigida per un comandament de la Gendarmeria, Christian Proteau. Des de l'Elisi, es va fer seguiment de prop de 150 personalitats de la vida política i social francesa. La cèl·lula va funcionar fins al final del primer mandat mitterrandià, el 1988. El seu entorn va atribuir l'existència de la unitat a l'obsessió del president per protegir la seva vida privada (el seu amor, Anne Pingeot, i la seva filla desconeguda, Mazarine). Però el cert és que la gent de Proteau va espiar periodistes incòmodes, com Edwy Plenel, que seria director de Le Monde. El cas va trigar vint anys en arribar a judici i les penes demanades a una dotzena de funcionaris van tenir poc recorregut.
Més endavant, en els anys de Jacques Chirac, va haver sospites d'espionatge contra Nicolas Sarkozy, aspirant a l'Elisi i després president. Es va acusar el primer ministre de Chirac, Dominique de Villepin, d'emprar recursos de l'Estat per empastifar Sarkozy en l'anomenat cas Clearstream, nom d'una societat luxemburguesa a través de la qual Sarkozy hauria estat beneficiari de cobraments il·legals. De Villepin sempre ho va negar i, dut davant els tribunals, va ser absolt.
Irlanda del Nord: espionatge en ple "diàleg"
L'actuació del MI5 i dels serveis d'intel·ligència britànics a Irlanda del Nord va ser crucial tant mentre va durar el conflicte armat com després dels Acords de Divendres Sant que van posar fi a dècades de violència entre unionistes i republicans irlandesos. Un dels objectius de les converses de pau va ser la recuperació d'institucions pròpies. L'any 1999, es va assolir un primer govern a l'Ulster que va aplegar protestants (prounionistes) i catòlics (nacionalistes). Poc després, l'acord va entrar en crisi arran del descobriment d'una xarxa d'espionatge muntada per agents del govern britànic. S'havia instal·lat un dispositiu a un dels cotxes de l'IRA per poder escoltar les converses de Gerry Adams, el líder nord-irlandès del Sinn Fein. Al ser qüestionat sobre l'afer, l'aleshores primer ministre Tony Blair va dir que no podia opinar sobre temes de seguretat nacional.
L'autonomia nord-irlandesa ha estat suspesa en diverses ocasions des d'aleshores. I l'existència de diversos casos d'espionatge ha estat un element important en la crisi entre Londres i el Sinn Fein. La descoberta d'agents infiltrats en la cúpula del Sinn Fein va ser, de fet, el desencadenant de crisis polítiques que van posar en perill el procés de pau. Figures com Denis Donaldson o Roy McShane, es van fer cèlebres al ser descobertes com a espies al servei dels britànics. Donaldson, per cert, sortiria d'escena per ser trobat assassinat uns anys després.