L’altre dia vaig provar el de xocolata i feia bona pinta però era d’aquelles xocolates que té més gust de sucre que de cacau. Cosa que em molesta especialment. Avui agafa el croissant de mantega normal –em dic– o començaràs el dia pensant que ja ho sabies i que ets burra perquè no has recordat que malgrat fer bon efecte, aquell croissant de xocolata no val res. Sap greu perquè he vingut especialment al forn a buscar-lo i, un cop aquí, he recordat que millor que no. Com que ja hi soc i estic protagonitzant aquell moment que tota persona que treballa de cara al públic deu detestar, el de tenir un client dubitatiu davant, m’afanyo a prendre una decisió. Aquest cop, però, no hi ha cua i no noto la pressió de saber que el de darrere està esperant. Som pocs clients al local. Acabo esmorzant un entrepà de formatge i pa amb tomàquet perquè mare meva un entrepà de formatge sense pa amb tomàquet. I un cafè sol llarg.
Em passa sempre que intento treballar en un lloc que no sigui el meu estudi, que no acabo fent res de profit perquè no m’hi sé estar. Com que ara treballo majoritàriament des de casa, els cops que surto a esmorzar fora o bé perquè tinc una reunió o bé perquè em concedeixo el capritxet de fer-ho –cosa que faig més sovint del que em mereixo– miro d’aprofitar el viatge i quedar-me treballant a la cafeteria en qüestió. Mai surt bé. Em distreu absolutament tot el que passa al meu entorn: el fil musical, els clients que entren i surten, els que passen una mica massa a prop de la meva bossa, etc. Normalment costa trobar lloc però avui que puc triar, em poso al costat de la finestra, que la llum és agradable. Quan ja m’he acabat l’entrepà, he llegit tot el timeline de Twitter, i del cafè només en queda un cul que ha quedat fred fa estona, em sembla que és moment d’assumir que, efectivament, a les cafeteries mai hi he treballat bé, jo. Torno cap a casa però –merda– he perdut tot el matí.
Tinc coses a la nevera que si no les cuino aviat se’m faran malbé i ja em va passar la setmana passada que vaig haver de llençar un bròquil que em va fer mandra cuinar. Sap greu això. I més ara que cada cop que faig la compra setmanal em gasto més diners que l’anterior. Em faig un saltejat de verdures i uns ous remenats. Tampoc em queda gaire més opció, els supermercats deuen estar tancats ja. Dino mirant la gala d’Eufòria que tenia pendent perquè, com em passa amb totes les sèries que miro, sempre enganxo les modes televisives tard. No puc evitar alucinar amb el nivell dels concursants i alucinar també amb el fet que hagi costat tant de temps fer un producte tan ben parit a la televisió pública de casa nostra. Era això, coi, era això. No acabo de veure la gala sencera perquè encara no he començat a escriure un article que tinc pendent però que no acabo de trobar res que m’inspiri a fer-lo. Últimament em passa, això, que procrastino massa.
Procrastino massa només quan no em convencen les meves pròpies idees, quan no tinc clar sobre què vull parlar. He volgut esmorzar fora per aprofitar i passejar per Barcelona, per buscar inspiració per parlar de la ciutat, i he acabat cuinant les restes del rebost al meu pis perquè per primera vegada en dos anys de pandèmia he trobat una Barcelona completament buida, on només hi ha les ànimes que ens permetem creuar una mirada còmplice perquè sabem que si aquests dies ens estem trobant per la ciutat vol dir que no hem aprofitat i marxat de vacances. És una sensació agradable, la de quedar-se a casa quan tothom s’escapa. La ciutat també descansa, d’alguna manera. Parlar de Barcelona aquests dies és parlar d’aquesta calma que pot semblar avorrida perquè estem acostumats a viure en una ciutat que no descansa, on saps que sempre hi haurà alguna cosa interessant a fer, però que alhora és reconfortant perquè demostra que aquí s’hi està bé independentment de la vida social que és capaç d’oferir-nos.