14
d'abril
del
2022
Actualitzat
a les
21:21h
Dos esdeveniments sobre l'auge de l'extrema dreta han coincidit en el temps, contribuint a dibuixar un panorama que ben bé podria ser un senyal dels temps que venen. A França, en la primera volta de les eleccions presidencials, la líder ultra Marine Le Pen, cap del Reagrupament Nacional, ha aconseguit passar a la ronda decisiva amb el millor resultat obtingut fins ara per una candidata ultra: un 23,15% dels vots. S'enfrontarà al president Emmanuel Macron. La major part dels analistes consideren més probable la reelecció de l'actual mandatari, però també que aquesta vegada Le Pen té opcions de guanyar. A més, té capacitat de sumar un vot molt proper, el d'Éric Zemmour, que amb el seu 7% a la primera volta la pot situar amb un 30% de partida.
En paral·lel, aquest dilluns Alfonso Fernández Mañueco, dirigent del PP, va ser investit per les Corts com president de Castella i Lleó amb el suport de Vox. Més encara: per primer cop, l'extrema dreta serà present en un govern de coalició des de la Transició. El líder de Vox a Castella i Lleó, Juan García-Gallardo, serà vicepresident, i tres conselleries estaran gestionades pel partit de Santiago Abascal: Indústria i Ocupació, Agricultura i Cultura i Turisme. Una coalició que es produeix poc després de l'arribada d'Alberto Núñez Feijóo al lideratge del PP, que ha suposat una suavització -fins ara només en les formes- en el discurs dels conservadors.
A França, fins ara, ha funcionat el front republicà enfront l'amenaça ultra. Això ha fet que, malgrat l'erosió dels partits tradicionals, el Reagrupament Nacional hagi tastat poc poder, tret d'algunes alcaldies. La segona volta sempre ha generat una suma de forces per barrar el pas al lepenisme quan ha calgut. Però el profund malestar que s'ha covat a la societat francesa i el fet que entre la massa votant de Jean-Luc Mélenchon -principal veu de l'esquerra- les polítiques de Macron són molt impopulars, fa que s'obrin molts interrogants. A la dreta, Valérie Pécresse ha anunciat el seu vot per Macron, però un altre dirigent, Éric Ciotti, ha manifestat que no pensa votar l'actual president. Es fracturarà el front republicà? Les eleccions franceses plantegen, a més, el debat sobre quin camí és més eficaç per aturar l'amenaça ultra.
És millor impedir com sigui l'accés al poder d'un partit d'extrema dreta? O és preferible que es desgasti gestionant la realitat dins de coalicions conservadores? La resposta no és fàcil i admet molts matisos. Si observem el mapa europeu, en general, l'extrema dreta creix mentre té el monopoli del malestar. Si acaba entrant en un govern de coalició, sovint pateix una erosió. Els periodistes Miguel González i Xavier Rius Sant, experts en extrema dreta, opinen sobre les possibles receptes contra el mal ultra.
González, que treballa a El País, acaba de publicar Vox S.A. (Península). Explica a NacióDigital que va decidir escriure el llibre per entendre què era el partit de Santiago Abascal. Quan després de l'entrada amb dotze diputats al parlament d'Andalusia, Pablo Iglesias va llançar una "alerta antifeixista" -que no va impedir que el partit incrementés el seu suport-, va decidir evitar qualificar-lo com un partit d'extrema dreta o feixista. "Que els lectors escriguin el seu propi epíleg", diu. Per a González, Vox no és un partit democràtic. I enumera les raons: el veto a periodistes crítics, com ell mateix, la voluntat d'imposar la seva moral a tota la societat, el funcionament intern, que ha fet que Abascal hagi consolidat el seu cabdillatge eliminant primàries i torpedinant tot brot d'oposició interna, o el rebuig de l'alternança des que deslegitima l'actual govern.
El periodista creu que constatar que és un partit no democràtic és més eficaç com argument crític que no pas "posar-li etiquetes". Sobre la ideologia de Vox, González destaca que, pel partit, la sobirania no recau en el poble espanyol, sinó en la nació, formada pels espanyols d'avui, "però també pels morts i pels qui vindran". "Hi ha textos de Jorge Buxadé [un dels seus principals dirigents] en aquesta direcció, fruit d'una idea essencialista d'Espanya", ressalta González.
"No legitimar el seu discurs"
Rius Sant és un altre periodista expert en extrema dreta. Ha publicatEls ultres són aquí (Pòrtic), i remarca a NacióDigital que l'únic remei segur contra l'ascens de l'extrema dreta és "no legitimar" el seu missatge, com sí que van fer el PP i Ciutadans durant anys, presentant-lo com un soci potencial. Es mostra molt crític amb Albert Rivera: "Va ser qui va plantar la llavor de Vox al promoure el discurs de la discriminació i la desigualtat entre espanyols per motius de la llengua, denunciant que a Catalunya i el País Basc es requeria conèixer la llengua pròpia als funcionaris que hi volien anar a treballar".
El periodista explica que, a diferència de molts dels seus socis europeus, els missatges islamòfobs i antiimmigració tenen menys pes en el discurs de Vox, que continua obsedit contra l'estat autonòmic, l'independentisme i ETA. L'autor d'Els ultres són aquí no té clar si és millor que l'extrema dreta governi per demostrar que ho han fet malament. Segon ell, el tema crucial per aturar l'ascens de la dreta extrema és deixar en evidència les seves consignes i deixar de presentar-la com un soci fiable.
El desgast governamental pot afectar?
"Es desgastaran si governen? Potser sí, però no ho sabem", afirma González. Per al periodista, la millor via per afrontar l'extrema dreta és aquesta: "Convèncer la gent que els vota i explicar-los que ho fan per un partit que no és democràtic. Potser la vegada que els votin serà la darrera en què ho puguin fer".
Però en aquests casos s'ha de tenir en compte un fet important: en cap cas l'extrema dreta ha encapçalat en els darrers anys el govern del qual forma part. I històricament, hi ha precedents que no s'han d'oblidar. El primer govern format per Benito Mussolini (octubre de 1922) va ser de coalició. Com també el que va dirigir Adolf Hitler en un primer moment, el gener del 1933. Durarien poc.
En paral·lel, aquest dilluns Alfonso Fernández Mañueco, dirigent del PP, va ser investit per les Corts com president de Castella i Lleó amb el suport de Vox. Més encara: per primer cop, l'extrema dreta serà present en un govern de coalició des de la Transició. El líder de Vox a Castella i Lleó, Juan García-Gallardo, serà vicepresident, i tres conselleries estaran gestionades pel partit de Santiago Abascal: Indústria i Ocupació, Agricultura i Cultura i Turisme. Una coalició que es produeix poc després de l'arribada d'Alberto Núñez Feijóo al lideratge del PP, que ha suposat una suavització -fins ara només en les formes- en el discurs dels conservadors.
A França, fins ara, ha funcionat el front republicà enfront l'amenaça ultra. Això ha fet que, malgrat l'erosió dels partits tradicionals, el Reagrupament Nacional hagi tastat poc poder, tret d'algunes alcaldies. La segona volta sempre ha generat una suma de forces per barrar el pas al lepenisme quan ha calgut. Però el profund malestar que s'ha covat a la societat francesa i el fet que entre la massa votant de Jean-Luc Mélenchon -principal veu de l'esquerra- les polítiques de Macron són molt impopulars, fa que s'obrin molts interrogants. A la dreta, Valérie Pécresse ha anunciat el seu vot per Macron, però un altre dirigent, Éric Ciotti, ha manifestat que no pensa votar l'actual president. Es fracturarà el front republicà? Les eleccions franceses plantegen, a més, el debat sobre quin camí és més eficaç per aturar l'amenaça ultra.
És millor impedir com sigui l'accés al poder d'un partit d'extrema dreta? O és preferible que es desgasti gestionant la realitat dins de coalicions conservadores? La resposta no és fàcil i admet molts matisos. Si observem el mapa europeu, en general, l'extrema dreta creix mentre té el monopoli del malestar. Si acaba entrant en un govern de coalició, sovint pateix una erosió. Els periodistes Miguel González i Xavier Rius Sant, experts en extrema dreta, opinen sobre les possibles receptes contra el mal ultra.
González, que treballa a El País, acaba de publicar Vox S.A. (Península). Explica a NacióDigital que va decidir escriure el llibre per entendre què era el partit de Santiago Abascal. Quan després de l'entrada amb dotze diputats al parlament d'Andalusia, Pablo Iglesias va llançar una "alerta antifeixista" -que no va impedir que el partit incrementés el seu suport-, va decidir evitar qualificar-lo com un partit d'extrema dreta o feixista. "Que els lectors escriguin el seu propi epíleg", diu. Per a González, Vox no és un partit democràtic. I enumera les raons: el veto a periodistes crítics, com ell mateix, la voluntat d'imposar la seva moral a tota la societat, el funcionament intern, que ha fet que Abascal hagi consolidat el seu cabdillatge eliminant primàries i torpedinant tot brot d'oposició interna, o el rebuig de l'alternança des que deslegitima l'actual govern.
El periodista creu que constatar que és un partit no democràtic és més eficaç com argument crític que no pas "posar-li etiquetes". Sobre la ideologia de Vox, González destaca que, pel partit, la sobirania no recau en el poble espanyol, sinó en la nació, formada pels espanyols d'avui, "però també pels morts i pels qui vindran". "Hi ha textos de Jorge Buxadé [un dels seus principals dirigents] en aquesta direcció, fruit d'una idea essencialista d'Espanya", ressalta González.
"No legitimar el seu discurs"
Rius Sant és un altre periodista expert en extrema dreta. Ha publicatEls ultres són aquí (Pòrtic), i remarca a NacióDigital que l'únic remei segur contra l'ascens de l'extrema dreta és "no legitimar" el seu missatge, com sí que van fer el PP i Ciutadans durant anys, presentant-lo com un soci potencial. Es mostra molt crític amb Albert Rivera: "Va ser qui va plantar la llavor de Vox al promoure el discurs de la discriminació i la desigualtat entre espanyols per motius de la llengua, denunciant que a Catalunya i el País Basc es requeria conèixer la llengua pròpia als funcionaris que hi volien anar a treballar".
El periodista explica que, a diferència de molts dels seus socis europeus, els missatges islamòfobs i antiimmigració tenen menys pes en el discurs de Vox, que continua obsedit contra l'estat autonòmic, l'independentisme i ETA. L'autor d'Els ultres són aquí no té clar si és millor que l'extrema dreta governi per demostrar que ho han fet malament. Segon ell, el tema crucial per aturar l'ascens de la dreta extrema és deixar en evidència les seves consignes i deixar de presentar-la com un soci fiable.
El desgast governamental pot afectar?
"Es desgastaran si governen? Potser sí, però no ho sabem", afirma González. Per al periodista, la millor via per afrontar l'extrema dreta és aquesta: "Convèncer la gent que els vota i explicar-los que ho fan per un partit que no és democràtic. Potser la vegada que els votin serà la darrera en què ho puguin fer".
Però en aquests casos s'ha de tenir en compte un fet important: en cap cas l'extrema dreta ha encapçalat en els darrers anys el govern del qual forma part. I històricament, hi ha precedents que no s'han d'oblidar. El primer govern format per Benito Mussolini (octubre de 1922) va ser de coalició. Com també el que va dirigir Adolf Hitler en un primer moment, el gener del 1933. Durarien poc.
Els casos d'Àustia i Itàlia
A Àustria, el Partit de la Llibertat (FPO) de Jörg Haider va protagonitzar un salt espectacular el 1999 en assolir el 27% dels sufragis. Els dos partits tradicionals -socialistes i populars- van governar junts per impedir que els ultres entressin a l'executiu. Però això va anar erosionant les forces centrals, fins que el PP austríac va formar coalició amb l'FPO. Aquest partit ha governat en coalició en dues ocasions, i el seu pas pel govern ha generat tensions internes. En la segona ocasió, el 2019, la coalició amb els conservadors es va trencar per un cas de corrupció que va afectar el líder, Heinz-Christian Strache.
També a Itàlia, amb la Lliga de Matteo Salvini, tastar poder va generar elements contradictoris. La projecció que va donar a Salvini ser ministre de l'Interior també li va fer perdre atractiu en un sector irritat de la societat italiana i la formació és ara dins de l'executiu en un govern de concentració sense Salvini i en una posició subordinada, fent alhora de soci de Mario Draghi i cap de l'oposició.
A Àustria, el Partit de la Llibertat (FPO) de Jörg Haider va protagonitzar un salt espectacular el 1999 en assolir el 27% dels sufragis. Els dos partits tradicionals -socialistes i populars- van governar junts per impedir que els ultres entressin a l'executiu. Però això va anar erosionant les forces centrals, fins que el PP austríac va formar coalició amb l'FPO. Aquest partit ha governat en coalició en dues ocasions, i el seu pas pel govern ha generat tensions internes. En la segona ocasió, el 2019, la coalició amb els conservadors es va trencar per un cas de corrupció que va afectar el líder, Heinz-Christian Strache.
També a Itàlia, amb la Lliga de Matteo Salvini, tastar poder va generar elements contradictoris. La projecció que va donar a Salvini ser ministre de l'Interior també li va fer perdre atractiu en un sector irritat de la societat italiana i la formació és ara dins de l'executiu en un govern de concentració sense Salvini i en una posició subordinada, fent alhora de soci de Mario Draghi i cap de l'oposició.