10
d'abril
del
2022
Actualitzat
a les
21:31h
"Ja no s’estila el regicidi. Allò de Kennedy fou un anacronisme"
Quan l’any 1968 Joan Fuster va escriure en Judicis finals, “Ja no s’estila el regicidi. Allò de Kennedy fou un anacronisme”, encara faltaven 27 anys per a l’assassinat del primer ministre israelià, Yitshaq Rabbín, i 33 per al del president del Congo, Laurent-Desiré Kabila. Ni l’un ni l’altre foren ‘reis’ com Kennedy, solemnement ungit per l’assagista, ni les seues morts van tenir la transcendència de la del dirigent nord-americà.
Fet i fet, la de Kennedy va causar una enorme commoció internacional i va suposar un seriós avís per als que somiaven amb una Amèrica més justa i un món en pau. El monarca americà va frenar una guerra nuclear i, possiblement, només possiblement, si hagués guanyat un any després les eleccions hauria aturat la criminal invasió de Vietnam.
Tal vegada per tot açò un altre “rei” màrtir com ho fou Martin Luther King va dir que la seua desaparició imposava a tots els éssers humans l’obligació de “derrotar l’odi, la violència i la intolerància”.
Darrerament, alguns analistes han assegurat que l’única cosa que podria posar fi a la invasió d’Ucraïna i la seua imprevisible deriva -una tercera guerra mundial?- seria la mort en alguna forma de Vladímir Putin. Costa d’imaginar, però, un colp d’Estat en contra seua. Un colp promogut per qui? Per mitja dotzena d’oligarques? Per unes desenes d’oficials? Amb quin objecte? I, després, què o qui?
També sembla impossible un aixecament civil en un país tan cansat com enardit per la guerra que, a més, bufat de propaganda aplaudeix la decisió de Putin com un inevitable acte d’autodefensa. No, no hi haurà segurament cap regicidi a Moscou. On potser sí que n’hi haurà un és a Kíiv i en qualsevol cas serà, sens dubte, en ple segle XXI, un amarg anacronisme.
Quan l’any 1968 Joan Fuster va escriure en Judicis finals, “Ja no s’estila el regicidi. Allò de Kennedy fou un anacronisme”, encara faltaven 27 anys per a l’assassinat del primer ministre israelià, Yitshaq Rabbín, i 33 per al del president del Congo, Laurent-Desiré Kabila. Ni l’un ni l’altre foren ‘reis’ com Kennedy, solemnement ungit per l’assagista, ni les seues morts van tenir la transcendència de la del dirigent nord-americà.
Fet i fet, la de Kennedy va causar una enorme commoció internacional i va suposar un seriós avís per als que somiaven amb una Amèrica més justa i un món en pau. El monarca americà va frenar una guerra nuclear i, possiblement, només possiblement, si hagués guanyat un any després les eleccions hauria aturat la criminal invasió de Vietnam.
Tal vegada per tot açò un altre “rei” màrtir com ho fou Martin Luther King va dir que la seua desaparició imposava a tots els éssers humans l’obligació de “derrotar l’odi, la violència i la intolerància”.
Darrerament, alguns analistes han assegurat que l’única cosa que podria posar fi a la invasió d’Ucraïna i la seua imprevisible deriva -una tercera guerra mundial?- seria la mort en alguna forma de Vladímir Putin. Costa d’imaginar, però, un colp d’Estat en contra seua. Un colp promogut per qui? Per mitja dotzena d’oligarques? Per unes desenes d’oficials? Amb quin objecte? I, després, què o qui?
També sembla impossible un aixecament civil en un país tan cansat com enardit per la guerra que, a més, bufat de propaganda aplaudeix la decisió de Putin com un inevitable acte d’autodefensa. No, no hi haurà segurament cap regicidi a Moscou. On potser sí que n’hi haurà un és a Kíiv i en qualsevol cas serà, sens dubte, en ple segle XXI, un amarg anacronisme.