08
d'abril
del
2022
Actualitzat
el
19
de març
del
2024
a les
19:28h
Per a molts mitjans, la guerra a Ucraïna no està sent una guerra, sinó una mera creadora de continguts, igual que poden ser-ho, posem per cas, Raúl Roco o Juliana Canet. I, tenint en compte aquest concepte mediàtic i fins i tot lúdic del conflicte, de la cobertura d'aquests mitjans famèlics podem esperar-ne qualsevol cosa.
Un cop superat l'impacte inicial, un cop aquests mitjans ja han informat amb més o menys sensacionalisme sobre el què i el perquè del que està passant a Ucraïna (era una informació que en aquell moment donava audiència, fruit del desconeixement col·lectiu), ara estem començant a viure una transició mediàtica. Els quès i els perquès avorreixen, ja està tot dit, i l'avorriment està donant pas a un contingut molt més visual, dramàtic i groc.
Aquest contingut, bàsicament, són els morts. Morts a l'engròs, la massacre, les bosses de cadàvers. I trobar-ne s'ha convertit en un objectiu principal per atraure audiència.
Butxa n'ha estat el primer exemple. Amb Butxa s'ha començat a parlar ja amb propietat de crims de guerra, també de crims contra la humanitat; fins i tot hi ha qui ha esmentat la paraula genocidi. Però Butxa és un poble irrisori, de seguida s'ha vist que la tragèdia d'aquesta vila se'ls ha fet petita. Calen més viles, més grans, i amb més morts.
I no han passat 24 hores que ja s'ha posat un altre nom sobre la taula: Borodyanka. De fet, ha estat el mateix president Zelenski qui, guiat també per l'interès de crear estats d'ànims diàriament i per tenir el món sencer al costat de la causa ucraïnesa, ha mencionat aquest nou municipi: compte, que la massacre de Borodyanka pot ser pitjor que la de Butxa. I totes les mirades s'han dirigit cap allà, perquè és clar, aquella massacre pot ser pitjor que la de Butxa. [Avís: quan llegeixis això, potser el nom del poble ja ha canviat].
Els titulars passen d'una tragèdia a una altra. A vegades, sense que la nova hagi estat confirmada. Sovint, quan la notícia encara no és més que un rumor. No és més que fam. Una fam "periodística" que rebrotarà una vegada arribin a la ciutat i aquella els quedi tan petita com l'anterior. Llavors, començaran a buscar un nou punt al mapa, i de seguida començarà un nou impacte mediàtic.
Perquè ara n'hi ha que s'han tornat caçadors. Caçadors de cossos. Caçadors d'un horror ràpid i efectiu. Volen trobar tota la negror que deixi la guerra al seu pas, i no volen trobar-la per conscienciar-te de res, ni per fer cap mena de periodisme compromès, ni per despullar cap règim. La volen trobar perquè necessiten que cliquis en aquell enllaç, o que no canviïs de canal.
Per a molts -no per a tots, afortunadament- avui Ucraïna és una creadora de continguts com ho és Laura Escanes. En aquest cas, de continguts esfereïdors. I la nostra funció és la de ser followers entregats a un unboxing diari de mort i destrucció. La màquina de l'audiència i del clic s'ha engegat i no té cap intenció d'aturar-se, i si no s'atura serà perquè nosaltres, directament o indirecta, haurem decidit que no s'aturi.
Un cop superat l'impacte inicial, un cop aquests mitjans ja han informat amb més o menys sensacionalisme sobre el què i el perquè del que està passant a Ucraïna (era una informació que en aquell moment donava audiència, fruit del desconeixement col·lectiu), ara estem començant a viure una transició mediàtica. Els quès i els perquès avorreixen, ja està tot dit, i l'avorriment està donant pas a un contingut molt més visual, dramàtic i groc.
Aquest contingut, bàsicament, són els morts. Morts a l'engròs, la massacre, les bosses de cadàvers. I trobar-ne s'ha convertit en un objectiu principal per atraure audiència.
Butxa n'ha estat el primer exemple. Amb Butxa s'ha començat a parlar ja amb propietat de crims de guerra, també de crims contra la humanitat; fins i tot hi ha qui ha esmentat la paraula genocidi. Però Butxa és un poble irrisori, de seguida s'ha vist que la tragèdia d'aquesta vila se'ls ha fet petita. Calen més viles, més grans, i amb més morts.
I no han passat 24 hores que ja s'ha posat un altre nom sobre la taula: Borodyanka. De fet, ha estat el mateix president Zelenski qui, guiat també per l'interès de crear estats d'ànims diàriament i per tenir el món sencer al costat de la causa ucraïnesa, ha mencionat aquest nou municipi: compte, que la massacre de Borodyanka pot ser pitjor que la de Butxa. I totes les mirades s'han dirigit cap allà, perquè és clar, aquella massacre pot ser pitjor que la de Butxa. [Avís: quan llegeixis això, potser el nom del poble ja ha canviat].
Els titulars passen d'una tragèdia a una altra. A vegades, sense que la nova hagi estat confirmada. Sovint, quan la notícia encara no és més que un rumor. No és més que fam. Una fam "periodística" que rebrotarà una vegada arribin a la ciutat i aquella els quedi tan petita com l'anterior. Llavors, començaran a buscar un nou punt al mapa, i de seguida començarà un nou impacte mediàtic.
Perquè ara n'hi ha que s'han tornat caçadors. Caçadors de cossos. Caçadors d'un horror ràpid i efectiu. Volen trobar tota la negror que deixi la guerra al seu pas, i no volen trobar-la per conscienciar-te de res, ni per fer cap mena de periodisme compromès, ni per despullar cap règim. La volen trobar perquè necessiten que cliquis en aquell enllaç, o que no canviïs de canal.
Per a molts -no per a tots, afortunadament- avui Ucraïna és una creadora de continguts com ho és Laura Escanes. En aquest cas, de continguts esfereïdors. I la nostra funció és la de ser followers entregats a un unboxing diari de mort i destrucció. La màquina de l'audiència i del clic s'ha engegat i no té cap intenció d'aturar-se, i si no s'atura serà perquè nosaltres, directament o indirecta, haurem decidit que no s'aturi.