10
d'abril
del
2022
Actualitzat
el
12
d'abril
a les
10:37h
La figura de Josep Tarradellas (1899-1988) encara és controvertida. Però es fa difícil no trobar-se amb ell a l'hora d'acostar-se a capítols rellevants de la nostra història des dels anys trenta a la seva mort, el 1988. Des del seu paper en la construcció d'ERC, al seu pas pel Govern i el paper cabdal durant la Guerra Civil, fos amb les indústries de guerra o amb el Decret de Col·lectivitzacions, de la presidència a l'exili fins al seu retorn victoriós, la personalitat de l'expresident encara incomoda.
L'historiador i periodista Joan Esculies presenta una biografia completa, amb un sòlid suport documental,Tarradellas, una certa idea de Catalunya (Pòrtic). El seu treball posa el personatge al seu lloc i aporta moltes dades de la tasca d'un polític amb trets ben originals i que no tenia por a manar. Els darrers anys, amb el procés sobiranista empantanegat, el debat sobre el seu llegat resta obert. Aquest llibre contribueix a parlar-ne amb més fonament.
- Tarradellas continua sent una figura poc coneguda?
- Certament, és una figura més citada i utilitzada que no pas coneguda amb profunditat.
- Què aporta la seva biografia?
- Diria que fixa la imatge de Tarradellas sobre una base sòlida perquè es pugui discutir sobre la seva figura i treure-li llegendes i ficcions. Per treure'n l'entrellat, has de remenar molta documentació. La correspondència és important i el llibre ofereix un extracte dels milers de cartes que m'he llegit. El llibre pretén que el president parli a través de les seves cartes perquè la gent entengui què deia. Si fos un llibre més curt, la gent diria que era el que penso jo.
- Què és el que fa particular la figura de l'expresident?
- Tenia una formació diferent de la majoria de polítics del segle XX català i espanyol. És un home fet a si mateix, un self made man, que s'assimila més a alguns polítics nord-americans. No té estudis superiors i es guanya molt bé la vida abans d'entrar en política, el que el fa molt diferent de la majoria dels polítics. Molts dirigents d'aquells anys són advocats, metges o militars. Ell no. Això li dona un perfil propi i trasllada les seves habilitats professionals a la política.
- Com és que, sent una persona del nacionalisme, d'un origen fins i tot intransigent, com a membre de La Falç, generi encara una mala imatge entre un ampli sector de l'independentisme?
- Quan ell és jove, se socialitza en el món del catalanisme intransigent. Però sent ja conseller de Governació els anys trenta, és un fre perquè molts joves de les Joventuts d'Esquerra-Estat Català entrin a l'administració perquè considera que no estan preparats. Molta d'aquesta gent volia una plaça a l'administració i acabarà fent de policia. L'actitud de Tarradellas crea rebuig en aquesta gent. Ja a l'exili, Tarradellas serà contrari a l'actitud autodeterminista de Carles Pi Sunyer i als grups que envolten Batista i Roca.
- Per què discrepa de l'opció autodeterminista?
- Per pur pragmatisme. Ell no planteja que no pugui haver-hi un horitzó de màxims. Veu el que ha passat el 6 d'octubre i, ja en guerra, els Fets de Maig del 1937, que no pot evitar sent el cap del Govern. Veu que si es prenen competències a l'Estat, aquest s'hi torna amb duresa així que pot.
- Hi ha tot una llegenda negra que explica en el llibre vinculat a la gestió dels fons de la Generalitat.
- Els fons els gestionava gent d'Esquerra i alguns d'Acció Catalana, eren fons que es treuen a l'estranger per comprar armes i ajudar gent amenaçada per l'anarcosindicalisme. En acabar la guerra, aquest fons es reparteix. No en sabem la quantia ni com es reparteix, però el que podem intuir és que no era un gran fons. Perquè ERC té moltes dificultats per subsistir a l'exili, a diferència del PNB. Sí que hi ha una llegenda negra, això no obstant, la veritat és que Tarradellas tenia fets els diners d'abans. Els anys vint i trenta fa molts diners com a viatjant de comerç. Compra un Mercedes al seu pare, compra una casa a la mare. I quan és conseller, continua mantenint un despatx. Adquireix un Dalí, un Picasso. Els diners no els treu d'aquest fons. Però com que és secretari general d'ERC a l'exili i reparteix els fons que provenen d'un organisme de la República espanyola per als exiliats, el JARE (Junta d'Auxili als Republicans Espanyols), genera descontents.
- De fet, sobta que els que diuen cada dia que ho tornaran a fer, desconeixen algú que sí que ho va fer. Tarradellas va presidir un govern que era gairebé independent el 1936.
- En el moment de l'esclat de la guerra, el tàndem Companys-Tarradellas considera que els pactes de l'abril del 31 amb la República han saltat pels aires i que poden recuperar les atribucions que es plantejaven a l'avantprojecte de l'Estatut de Núria que les Corts van retallar. Tarradellas ho diu clarament amb motiu de l'homenatge que es fa a Macià el desembre del 1936. Dona per trencat el pacte inicial, diu que no volen trencar amb els pobles ibèrics però sí reformular els acords. Aquesta voluntat es concreta intervenint les sucursals del Banc d'Espanya i posant-se Tarradellas al davant de la Comissió d'Indústries de Guerra. També amb la política econòmica, amb el Decret de Col·lectivitzacions. Això s'acaba amb els Fets de Maig, quan l'Estat recupera competències. Així i tot, a les acaballes de la guerra, la Generalitat encara té més competències de les que havia tingut abans. Però del juliol del 36 a maig del 37, Catalunya té una relació confederal amb l'Estat.
- De la lectura del llibre se n'extreu la percepció que, a diferència de molts altres polítics, a Tarradellas no li feia por manar.
- Al contrari, ell vol manar. Però en contra del que s'ha dit, no era un home que volgués manar per damunt de tot, ell té un projecte polític al darrere.
- Els catalans continuem tenint dificultats per entendre el poder i el funcionament de l'Estat?
- Suposo que per això s'entenia amb Jaume Vicens Vives. Tot i que la relació serà efímera perquè Vicens morirà aviat. Tarradellas, quan llegeix Notícia de Catalunya, troba algú que ha posat per escrit coses en què ell havia pensat. En general, a diferència de Tarradellas, els polítics catalans no entenen gaire l'Estat. Estan més en la defensa de la seva raó que en fer-la valer. Això llasta contínuament la política catalana, basada en el pensament de què hauria de ser en lloc de fer-ho en la mesura dels possibles.
- La imatge de Tarradellas s'ha distorsionat?
- Això passa en els processos històrics. Quan parlem de la Segona República, es parla molt del 12 i el 14 d'abril del 1931. Però després hi ha una fase més fosca, que fa molta mandra d'estudiar, amb el procés de l'Estatut del 32, que és la clau de l'autogovern. L'any 1977, passa el mateix. Tarradellas torna. Primer va a Madrid i torna l'octubre del 1977. Això no obstant, l'autogovern del 1977 és una negociació a tres bandes: Suárez, Tarradellas i les forces polítiques catalanes. A Tarradellas li atribueixen les renúncies, però el primer que va anar a parlar amb Suárez va ser Joan Reventós. El que passa és que no es van entendre. Pujol i Josep Benet ja havien acceptat abans un Consell de Catalunya, sense la Generalitat. Després, Benet va dir que la Generalitat era com una Mancomunitat. O sigui, en el discurs sobre el passat, s'ha omès una part de les negociacions i això distorsiona la imatge de Tarradellas.
- Què creu que diria Tarradellas d'alguns dels seus successors? Carles Puigdemont? Quim Torra?
- No podem fer parlar els morts. Una cosa que sí que pot fer el llibre és fer reflexionar els lideratges actuals. Ell deia que venia de pagès. Aquest pragmatisme dels pagesos l'ajudava en política i procurava de no fer res que pogués tenir la certesa d'acabar bé.
- Doncs, plantejat així, què en podria extreure l'independentisme de la trajectòria tarradellista?
- Tarradellas es fixava un objectiu i pensava en com obtenir-lo. Ell deia que el fet de considerar que tenia raó no li treia a l'interlocutor la seva part de raó. Per això és molt de la realpolitik, cosa que l'actual sobiranisme tampoc entén. Tarradellas podria ser un bon manual de política.
- Més enllà de la disputa pel poder, què és el que explica les seves males relacions amb Jordi Pujol?
- Una concepció política diferent. Considerava que Pujol estava molt format, però amb una pàtina catòlica i ell no va per aquí. Quan es coneixen, Pujol no li parla malament dels comunistes i li parla bé de l'Opus Dei i d'Òmnium Cultural, de Montserrat. Tots els que són els seus adversaris. Tarradellas es troba que amb Pujol li costa molt de saber què pensa. Després, ja amb Pujol com a president, ell creu que Pujol construeix una Generalitat enfront l'Estat, com un contrapoder. Per Tarradellas, la Generalitat ha d'assumir les competències de l'Estat. És un plantejament diferent.
- Podríem dir que si bona part de l'independentisme no ha entès Tarradellas, un sector del poder espanyol que sempre el cita amb elogi tampoc l'ha entès gaire i el presenten com un antisobiranista.
- I monàrquic, quan no ho va ser mai. És una distorsió del personatge. Des del PP s'ha atribuït a Tarradellas un perfil autonomista, però no han vist el que deia del model autonomista. Tarradellas no posava horitzó, tanmateix, no el volia tipificar perquè dir-li autonomista o federalista generava recels. Ell volia més atribucions competencials. Com més millor. Sobre el marquesat, un tema que el va perjudicar, tampoc es va entendre. No va ser mai un tema econòmic.
- Per què el va acceptar?
- En part, va ser un reconeixement de la figura de Joan Carles I. Ara la imatge de l'emèrit és molt diferent. Una altra raó crec que és per demostrar-li al seu fill que l'exili havia valgut la pena. Com quan a França li van atorgar la Legió d'Honor. I després d'acceptar aquesta, que li feia molta il·lusió, difícilment podia rebutjar l'altra. Però ell sempre va ser republicà. L'abril del 1975, tanmateix, en un discurs a Tolosa, fa un discurs interessant i obre la porta a acceptar una monarquia, que ell ja veu clara.
- Una persona clau en la vida de la seva filla va ser Montserrat, la seva filla, amb síndrome de Down. També De Gaulle, a qui ell admirava, tenia una filla amb discapacitat. "Ara ja és una nena com les altres", va dir el general a la seva mort.
- Sí, l'Anne. Va morir més jove. Tarradellas sempre va voler que la Montserrat fos una nena com les altres. A diferència d'altres famílies, que amagaven els fills amb síndrome de Down, ells sempre la van tractar amb normalitat. Dinava amb els convidats i estava plenament integrada a la família. Va buscar metges per tot Europa especialitzats en aquests casos i la Montserrat tenia permís per entrar sempre al seu despatx. El tracte donat a la Montserrat va ser molt avançat al seu temps.
L'historiador i periodista Joan Esculies presenta una biografia completa, amb un sòlid suport documental,Tarradellas, una certa idea de Catalunya (Pòrtic). El seu treball posa el personatge al seu lloc i aporta moltes dades de la tasca d'un polític amb trets ben originals i que no tenia por a manar. Els darrers anys, amb el procés sobiranista empantanegat, el debat sobre el seu llegat resta obert. Aquest llibre contribueix a parlar-ne amb més fonament.
- Tarradellas continua sent una figura poc coneguda?
- Certament, és una figura més citada i utilitzada que no pas coneguda amb profunditat.
- Què aporta la seva biografia?
- Diria que fixa la imatge de Tarradellas sobre una base sòlida perquè es pugui discutir sobre la seva figura i treure-li llegendes i ficcions. Per treure'n l'entrellat, has de remenar molta documentació. La correspondència és important i el llibre ofereix un extracte dels milers de cartes que m'he llegit. El llibre pretén que el president parli a través de les seves cartes perquè la gent entengui què deia. Si fos un llibre més curt, la gent diria que era el que penso jo.
- Què és el que fa particular la figura de l'expresident?
- Tenia una formació diferent de la majoria de polítics del segle XX català i espanyol. És un home fet a si mateix, un self made man, que s'assimila més a alguns polítics nord-americans. No té estudis superiors i es guanya molt bé la vida abans d'entrar en política, el que el fa molt diferent de la majoria dels polítics. Molts dirigents d'aquells anys són advocats, metges o militars. Ell no. Això li dona un perfil propi i trasllada les seves habilitats professionals a la política.
"És un home fet a si mateix, sense estudis superiors i es guanya molt bé la vida abans d'entrar en política, el que el fa diferent de molts polítics"
- Com és que, sent una persona del nacionalisme, d'un origen fins i tot intransigent, com a membre de La Falç, generi encara una mala imatge entre un ampli sector de l'independentisme?
- Quan ell és jove, se socialitza en el món del catalanisme intransigent. Però sent ja conseller de Governació els anys trenta, és un fre perquè molts joves de les Joventuts d'Esquerra-Estat Català entrin a l'administració perquè considera que no estan preparats. Molta d'aquesta gent volia una plaça a l'administració i acabarà fent de policia. L'actitud de Tarradellas crea rebuig en aquesta gent. Ja a l'exili, Tarradellas serà contrari a l'actitud autodeterminista de Carles Pi Sunyer i als grups que envolten Batista i Roca.
Joan Esculies. Foto: Juanma Peláez
- Per què discrepa de l'opció autodeterminista?
- Per pur pragmatisme. Ell no planteja que no pugui haver-hi un horitzó de màxims. Veu el que ha passat el 6 d'octubre i, ja en guerra, els Fets de Maig del 1937, que no pot evitar sent el cap del Govern. Veu que si es prenen competències a l'Estat, aquest s'hi torna amb duresa així que pot.
- Hi ha tot una llegenda negra que explica en el llibre vinculat a la gestió dels fons de la Generalitat.
- Els fons els gestionava gent d'Esquerra i alguns d'Acció Catalana, eren fons que es treuen a l'estranger per comprar armes i ajudar gent amenaçada per l'anarcosindicalisme. En acabar la guerra, aquest fons es reparteix. No en sabem la quantia ni com es reparteix, però el que podem intuir és que no era un gran fons. Perquè ERC té moltes dificultats per subsistir a l'exili, a diferència del PNB. Sí que hi ha una llegenda negra, això no obstant, la veritat és que Tarradellas tenia fets els diners d'abans. Els anys vint i trenta fa molts diners com a viatjant de comerç. Compra un Mercedes al seu pare, compra una casa a la mare. I quan és conseller, continua mantenint un despatx. Adquireix un Dalí, un Picasso. Els diners no els treu d'aquest fons. Però com que és secretari general d'ERC a l'exili i reparteix els fons que provenen d'un organisme de la República espanyola per als exiliats, el JARE (Junta d'Auxili als Republicans Espanyols), genera descontents.
"Hi ha una llegenda negra entorn els fons de l'exili, però la veritat és que Tarradellas tenia fets els diners d'abans"
- De fet, sobta que els que diuen cada dia que ho tornaran a fer, desconeixen algú que sí que ho va fer. Tarradellas va presidir un govern que era gairebé independent el 1936.
- En el moment de l'esclat de la guerra, el tàndem Companys-Tarradellas considera que els pactes de l'abril del 31 amb la República han saltat pels aires i que poden recuperar les atribucions que es plantejaven a l'avantprojecte de l'Estatut de Núria que les Corts van retallar. Tarradellas ho diu clarament amb motiu de l'homenatge que es fa a Macià el desembre del 1936. Dona per trencat el pacte inicial, diu que no volen trencar amb els pobles ibèrics però sí reformular els acords. Aquesta voluntat es concreta intervenint les sucursals del Banc d'Espanya i posant-se Tarradellas al davant de la Comissió d'Indústries de Guerra. També amb la política econòmica, amb el Decret de Col·lectivitzacions. Això s'acaba amb els Fets de Maig, quan l'Estat recupera competències. Així i tot, a les acaballes de la guerra, la Generalitat encara té més competències de les que havia tingut abans. Però del juliol del 36 a maig del 37, Catalunya té una relació confederal amb l'Estat.
Joan Esculies ha publicat una biografia completa de Josep Tarradellas. Foto: Juanma Peláez
- De la lectura del llibre se n'extreu la percepció que, a diferència de molts altres polítics, a Tarradellas no li feia por manar.
- Al contrari, ell vol manar. Però en contra del que s'ha dit, no era un home que volgués manar per damunt de tot, ell té un projecte polític al darrere.
- Els catalans continuem tenint dificultats per entendre el poder i el funcionament de l'Estat?
- Suposo que per això s'entenia amb Jaume Vicens Vives. Tot i que la relació serà efímera perquè Vicens morirà aviat. Tarradellas, quan llegeix Notícia de Catalunya, troba algú que ha posat per escrit coses en què ell havia pensat. En general, a diferència de Tarradellas, els polítics catalans no entenen gaire l'Estat. Estan més en la defensa de la seva raó que en fer-la valer. Això llasta contínuament la política catalana, basada en el pensament de què hauria de ser en lloc de fer-ho en la mesura dels possibles.
- La imatge de Tarradellas s'ha distorsionat?
- Això passa en els processos històrics. Quan parlem de la Segona República, es parla molt del 12 i el 14 d'abril del 1931. Però després hi ha una fase més fosca, que fa molta mandra d'estudiar, amb el procés de l'Estatut del 32, que és la clau de l'autogovern. L'any 1977, passa el mateix. Tarradellas torna. Primer va a Madrid i torna l'octubre del 1977. Això no obstant, l'autogovern del 1977 és una negociació a tres bandes: Suárez, Tarradellas i les forces polítiques catalanes. A Tarradellas li atribueixen les renúncies, però el primer que va anar a parlar amb Suárez va ser Joan Reventós. El que passa és que no es van entendre. Pujol i Josep Benet ja havien acceptat abans un Consell de Catalunya, sense la Generalitat. Després, Benet va dir que la Generalitat era com una Mancomunitat. O sigui, en el discurs sobre el passat, s'ha omès una part de les negociacions i això distorsiona la imatge de Tarradellas.
Joan Esculies: "Què diria ara Tarradellas? No podem fer parlar els morts". Foto: Juanma Peláez
- Què creu que diria Tarradellas d'alguns dels seus successors? Carles Puigdemont? Quim Torra?
- No podem fer parlar els morts. Una cosa que sí que pot fer el llibre és fer reflexionar els lideratges actuals. Ell deia que venia de pagès. Aquest pragmatisme dels pagesos l'ajudava en política i procurava de no fer res que pogués tenir la certesa d'acabar bé.
- Doncs, plantejat així, què en podria extreure l'independentisme de la trajectòria tarradellista?
- Tarradellas es fixava un objectiu i pensava en com obtenir-lo. Ell deia que el fet de considerar que tenia raó no li treia a l'interlocutor la seva part de raó. Per això és molt de la realpolitik, cosa que l'actual sobiranisme tampoc entén. Tarradellas podria ser un bon manual de política.
- Més enllà de la disputa pel poder, què és el que explica les seves males relacions amb Jordi Pujol?
- Una concepció política diferent. Considerava que Pujol estava molt format, però amb una pàtina catòlica i ell no va per aquí. Quan es coneixen, Pujol no li parla malament dels comunistes i li parla bé de l'Opus Dei i d'Òmnium Cultural, de Montserrat. Tots els que són els seus adversaris. Tarradellas es troba que amb Pujol li costa molt de saber què pensa. Després, ja amb Pujol com a president, ell creu que Pujol construeix una Generalitat enfront l'Estat, com un contrapoder. Per Tarradellas, la Generalitat ha d'assumir les competències de l'Estat. És un plantejament diferent.
"Pujol construeix la Generalitat com un contrapoder a l'Estat. Per Tarradellas, la Generalitat ha d'assumir les competències de l'Estat. És un altre plantejament"
- Podríem dir que si bona part de l'independentisme no ha entès Tarradellas, un sector del poder espanyol que sempre el cita amb elogi tampoc l'ha entès gaire i el presenten com un antisobiranista.
- I monàrquic, quan no ho va ser mai. És una distorsió del personatge. Des del PP s'ha atribuït a Tarradellas un perfil autonomista, però no han vist el que deia del model autonomista. Tarradellas no posava horitzó, tanmateix, no el volia tipificar perquè dir-li autonomista o federalista generava recels. Ell volia més atribucions competencials. Com més millor. Sobre el marquesat, un tema que el va perjudicar, tampoc es va entendre. No va ser mai un tema econòmic.
Joan Esculies: "Tarradellas volia manar, però amb un projecte polític al darrere". Foto: Juanma Peláez
- Per què el va acceptar?
- En part, va ser un reconeixement de la figura de Joan Carles I. Ara la imatge de l'emèrit és molt diferent. Una altra raó crec que és per demostrar-li al seu fill que l'exili havia valgut la pena. Com quan a França li van atorgar la Legió d'Honor. I després d'acceptar aquesta, que li feia molta il·lusió, difícilment podia rebutjar l'altra. Però ell sempre va ser republicà. L'abril del 1975, tanmateix, en un discurs a Tolosa, fa un discurs interessant i obre la porta a acceptar una monarquia, que ell ja veu clara.
- Una persona clau en la vida de la seva filla va ser Montserrat, la seva filla, amb síndrome de Down. També De Gaulle, a qui ell admirava, tenia una filla amb discapacitat. "Ara ja és una nena com les altres", va dir el general a la seva mort.
- Sí, l'Anne. Va morir més jove. Tarradellas sempre va voler que la Montserrat fos una nena com les altres. A diferència d'altres famílies, que amagaven els fills amb síndrome de Down, ells sempre la van tractar amb normalitat. Dinava amb els convidats i estava plenament integrada a la família. Va buscar metges per tot Europa especialitzats en aquests casos i la Montserrat tenia permís per entrar sempre al seu despatx. El tracte donat a la Montserrat va ser molt avançat al seu temps.