Qui és Carlos Alcaraz i per què serà el successor de Nadal?

Juan Carlos Ferrero, guanyador del Roland Garros del 2003 i exnúmero u del món, sempre ha tingut olfacte. En tenia a la pista -especialment a terra batuda- i el manté un cop retirat. Disposa d'unes instal·lacions de primera divisió a Villena, a Alacant, des d'on dirigeix l'acadèmia Equelite. Ho fa amb discreció, amb l'aura d'austeritat que ja desprenia quan desplegava el seu joc constant al circuit de l'ATP. La mostra principal del seu ull clínic és que, quan va veure aparèixer Carlos Alcaraz per la porta de l'acadèmia, va entendre que era un escollit. El temps li està donant la raó: el tennista murcià, de només 18 anys, va aixecar diumenge al vespre la copa de campió del Masters 1000 de Miami, un torneig que ni tan sols Rafa Nadal ha estat capaç d'endur-se mai.

El vincle entre Alcaraz i Ferrero va més enllà de les pistes. L'exnúmero u va perdre el pare el 20 de març i va haver de deixar la gira nord-americana del seu protegit, que ja havia avisat amb unes semifinals a Indian Wells -certamen de la mateixa categoria que el de Miami- en les quals va perdre, precisament, contra Nadal. El tennista murcià no comptava que tindria el seu entrenador a la final contra el noruec Casper Ruud -criat professionalment a Mallorca-, de manera que va dibuixar un somriure enorme quan el va veure aparèixer per la porta del recinte on passava les hores prèvies al partit. Hi ha en l'expressió d'Alcaraz un deix de nit de Reis, d'admiració, de sinceritat, que és impossible de fingir. La final contra Ruud la va guanyar en aquest instant precís d'abraçar Ferrero, de saber que tindria el seu mentor, hieràtic, a les graderies de Miami.

Per què Alcaraz és la irrupció més sorollosa dels últims anys al circuit ATP? Possiblement perquè aglutina tres elements indispensables: talent, capacitat de treball i mentalitat guanyadora. El big three dels últims anys -o big four si se suma la figura d'Andy Murray a Roger Federer, Novak Djokovic i Nadal- ha impedit que la generació nascuda els anys noranta s'hagi establert en les posicions preeminents del circuit, però dins d'aquesta lleva de jugadors s'hi han aplegat una sèrie de defectes que els ho han posat encara més complicat. Daniil Medvedev ha arribat a ser número u, sí, però només perquè Djokovic no va poder jugar a Austràlia per no estar vacunat. Alexander Zverev, per exemple, no ha estat constant malgrat unes condicions naturals privilegiades, i el mateix ha passat amb Nick Kyrgios. Més notícia fora que dins les pistes, mala senyal en un esport en què es fa complicat dissimular la falta de dedicació i de professionalitat.

Per això el tennista murcià és sinònim de fiabilitat: juga agressiu, sempre amb vocació de guanyar metres al rival a través d'una dreta especialment poderosa, però sap llegir de manera molt adulta en quin moment fer cada cosa. S'assembla a Nadal, en aquest sentit, perquè competeix amb criteri sent encara un adolescent. La diferència principal és que, tenint els dos una capacitat atlètica superdotada -amb la mateixa alçada: 1.85-, Alcaraz opta per no tenir por a tancar les jugades des de la xarxa, mentre Nadal va construir la primera part de la seva carrera sent indestructible des del fons de la pista. Què diu el protagonista sobre les comparacions amb el gran referent del tennis estatal els últims anys? "No hi haurà un altre Nadal en la història", deia fa un any en una entrevista a La Vanguardia. Es fa molt difícil pensar que l'igualarà -el mallorquí té 21 Grand Slams, més que ningú en la història-, però segur que li farà pessigolles.

El tennis forma part de la vida d'Alcaraz des que era petit. El seu pare va ser el número 50 d'Espanya i recorria cada cap de setmana els clubs de Múrcia amb el petit Carlos acompanyant-lo. Li deixava una raqueta i s'entretenia al frontó. Una trajectòria, per tant, que sembla predestinada a les cotes que està arribant Alcaraz amb només 18 anys, una edat en què només els escollits sumen triomfs com el de Miami. Ja truca a les portes del top-10 -és només qüestió de temps que s'hi incorpori- i tot fa pensar que hi estarà instal·lat una dècada. Després de la final de Miami, ha reconegut que entre els objectius de l'any hi ha endur-se algun Masters 1000 més i conquerir el primer Grand Slam. L'ajuda el fet que a Nadal li queda més aviat poca gasolina al dipòsit -tot i portar un 2022 immaculat, les lesions es repeteixen- i que no hi ha un dominador clar.

La precocitat no és un element que l'espanti. Amb 14 anys va guanyar el primer punt ATP -el més habitual, entre els jugadors que arriben lluny, és sumar-lo entre els 16 i els 17- als 16 va guanyar el primer partit com a professional a Rio de Janeiro, i l'any passat ja va ser capaç d'endur-se la victòria en un torneig ATP, a Umag (Croàcia). Albert Lledó, el seu preparador físic i artífex del gran canvi viscut a nivell muscular en aquesta última pretemporada, en destacava -en aquesta entrevista a El Confidencial- no només la capacitat de treball, sinó la "humilitat" de la família, allunyada de les extravagàncies. La carrera del fill l'han confiat al mànager Albert Molina, durant molts anys al costat de David Ferrer, un altre jugador crescut a València, epicentre del tennis estatal.

Poc es devia imaginar Juan Carlos Ferrero, quan va aixecar Roland Garros i va ser número u l'any 2003, que aquell mateix any naixeria un jugador a qui ell tutel·laria per arribar al cim del tennis mundial. Alcaraz té els fonaments i, sobretot, la mentalitat per marcar una etapa. Potser no tindrà mai el palmarès de Nadal, ni la màgia associada a les grans remuntades, però deixarà empremta. En un circuit volàtil i amb el big three de retirada, només aquest murcià de 18 anys té l'ambició per seguir el seu camí.