Escric aquestes quatre línies cada setmana i, de les quatre, sempre n'hi sol haver un parell o tres que em provoquen un cert desassossec. És una mena de por estretament relacionada amb la síndrome de l'impostor, aquella que et fa creure que ets menys lúcid del que ets o que estàs venent quelcom (una idea, per exemple) que esquiva les teves capacitats cognitives reals, enganyant al lector i, per tant, traint-lo d'alguna manera.
Posar-se davant d'una audiència i explicar alguna cosa, sigui un pensament, una reflexió o una teoria, sempre hauria de provocar-nos un cert pudor, perquè les versions d'un únic concepte, encara que sigui un concepte propi, solen ser infinites, i fins i tot la més objectiva de les dades pot ser negada per una altra dada objectivíssima. Trobar una veritat neta i absoluta costa déu i ajuda, i és estadísticament poc probable que qui l'acabi trobant siguis tu. Molt bé han d'anar les coses, perquè la trobis tu.
Tot i això, aquesta sensació que m'abraça de tant en tant queda de seguida esmicolada quan engego la tele o poso la ràdio. És increïble la quantitat de gent que hi apareix per, des de tertúlies i entrevistes, afirmar tota mena d'hipòtesis de manera categòrica. Perquè no només les afirmen davant d'un públic nombrós, que ja és prou agosarat, sinó que ho fan de manera categòrica. Sense peròs, sense dubtes, sense escletxes. El món funciona tal com ells el fan funcionar en les seves ments, i ho poden dir més alt (de fet, ho diran més alt en la propera intervenció) però no més clar.
Vam viure aquestes actituds durant la crisi econòmica, amb gurús de tota mena ocupant hores i hores de televisió i ràdio. Després va esclatar la pandèmia i les mateixes afirmacions inqüestionables es van vestir amb bata blanca. I ara, amb la prolífica guerra a Ucraïna, tornem a situar-nos en un clímax sentenciador similar. Com més tèrbola és la realitat, més s'animen a vendre com a irrefutables les seves teories. Com més incerteses hi ha, més certeses reparteixen.
L'altre dia, no recordo en quin programa, gràcies a déu, un entrevistat va posar-se a detallar animadament els plans de Putin. No la seva llista de la compra, no, sinó els plans de Putin. Va dir-nos què tenia previst en començar la guerra, quines eren les seves intencions des del primer minut, i què pretén amb cadascuna de les petites variacions bèl·liques que s'han pogut observar aquestes setmanes. Una autèntica eminència que en cap moment va utilitzar paraules com "potser", "diria", "crec", ni va deixar-se endur per febleses com la prudència o la probabilitat. Línia directa amb el Kremlin, línia directa amb la llum.
És només un exemple de molts. En veiem i escoltem desenes cada dia. Les tertúlies s'omplen, els entrevistats desfilen. I la mateixa persona que fa dos minuts pontificava sobre l'estratègia que ha seguit Alemanya els últims anys per abastir-se de gas, ara et precisa en quin punt es troben les entranyes del revoltat sistema educatiu a Catalunya.
Reitero, no estic parlant pas del fet d'opinar, gloriós i democràtic dret humà, sinó del fet de ser categòric en qüestions que et desborden, d'oferir en tot moment esferes tancades de pensament, també quan no disposes de la informació necessària ni controles els factors indispensables per ser categòric.
Per què ho fas? Per què ho feu? I per què fer-ho no us genera cap remordiment prou gran per a deixar-ho de fer? Potser és l'ego, o la necessitat de ser escoltats. Potser són els diners, que sempre fan falta. O potser és una barreja de tot plegat, ves a saber. En qualsevol cas, em sobta (o no) que la màquina continuï funcionant amb tanta eficàcia. Una màquina que em decep com a ciutadà i que em genera un rebuig -i ja em perdonaré- rodó i categòric.