Gerardo Tecé: «Estem davant d'un 15-M de dretes»

Quan la immensa majoria de mitjans, tertulians i opinadors espanyols es van alinear amb les posicions de l'Estat durant el procés sobiranista, molt poques veus van gosar desmarcar-se. Una d'aquestes va ser la de Gerardo Tecé (Fuente Obejuna, Còrdova, 1982), un dels columnistes que ha fet d'anticronista de l'Espanya dels darrers anys, la del 15-M i els escàndols de corrupció del PP, la repressió contra l'independentisme, la pandèmia i l'ascens de Vox.

El lector té ara l'oportunitat de recuperar els millors articles de Tecé, els que escriu a Ctxt, a banda de col·laborar en molts altres mitjans. El nou segell Contextatarios és el que ha publicat España, óleo sobre lienzo, que recull les columnes d'un periodista que sap dosificar l'acidesa i fa retrats precisos de la realitat, i que es pot adquirir des del web del mitjà. Va ser ell qui va batejar com a trifachito el bloc de les dretes. Aquí torna a demostrar humor crític i verí analític. 

- El llibre comença amb una conquesta i acaba amb una expulsió. Va de la victòria de les candidatures del 15-M a les municipals del 2015 a l'expulsió del Congrés d'un diputat de Podem, Alberto Rodríguez. És un resum de l'Espanya dels darrers anys?

- Crec que són dues fotografies que, juntes, reflecteixen bé el que va passar en set anys. El llibre jo el feia sense ganes, com li vaig dir a Miguel Mora, el meu cap, però tot junt i seleccionat, formen una crònica d'època. Així que no vaig acabar tant a disgust amb la idea del llibre. 

- Quin és el sentiment que predomina a l'acabar la seqüència d'episodis? 

- Hi havia un exercici que no volia fer, que era llegir-me a mi mateix, que això crec que haurien de posar-ho com a càstig a Guantánamo. A nivell personal, deixo set anys enrere i el cos em demana una cosa nova. M'he de reubicar com a observador del que està passant. Em suposa un punt d'inflexió.

- Per què aquest subtítol, Cròniques del soroll?

- Li vam donar moltes voltes. Teníem clar el títol, perquè volia ser un dibuix d'època. Óleo sobre lienzo jo ho havia utilitzat en xarxes socials per mostrar algun aspecte esperpèntic de la realitat. Ens sortien subtítols molt llargs i al final, Miguel Mora va proposar que cròniques contra el soroll era molt indicat perquè havien estat uns anys de molt de soroll i les cròniques pretenien ordenar-lo una mica.  

- Hi ha algunes cròniques que són més que una radiografia, com l'entrevista de Bertín Osborne a Mariano Rajoy. 

- Aquest article jo proposava que es llegís amb el nas tapat i la veu del No-Do. Ho vaig veure com a espectador i vaig veure que d'allò havia de sortir una crònica.  

- Va veure venir aviat Isabel Díaz Ayuso.

- Sí, i és tal i com ho explico a la crònica. Jo estava de vacances i era a casa de la meva àvia, i em va agafar de sorpresa l'aparició d'aquesta dona. Vaig veure que era una cosa nova. Era d'un nivell de demagògia nou. Una mena de traducció del trumpisme al castellà. Vaig pensar que o seria un autèntic desastre o un invent com el de la roda. Per desgràcia, ha estat un invent. El mateix dia vaig patentar la paraula trifachito.

- Va ser vostè!

- Sí, en vaig fer un tuit i de seguida va ser trending topic. 

"Ayuso representa una demagògia nova, la frescor de qui surt a dir el que vulgui encara que no tingui idea de res'"

  
- Diu que Ayuso representava una demagògia nova.

- Sí, molt fresca, una demagògia de deixar-se anar. Allò que Federico Jiménez Losantos portava anys predicant i ningú li feia cas, una dreta sense complexos. El fet de no tenir idea de res no vol dir que no es pugui sortir a dir el que es vulgui. Ayuso trenca amb la imatge que el PP sempre ha volgut donar de partit seriós. Recordem que la primera cosa que va dir Ayuso era que els embussos de tràfic eren un senyal d'identitat de Madrid. Era per dir-li alguna cosa, però no només no es va ensorrar sinó que va créixer.

- El personatge Aznar és diferent, en aquest sentit.

- Sí, sí. A Aznar jo l'he definit com un bust. Gairebé no mou els llavis perquè treballar és de pobres. Ayuso és vista per una part de la població com a genuïna. Això no se li pot discutir.

- I la figura de Casado?

- És que no tenia res a fer. S'ha trobat amb unes circumstàncies molt complexes. S'ha vist arrasat per un tsunami d'extrema dreta sent ell un nen bé de províncies que es volia relacionar amb el PP que ell coneixia. De cop, es va deixar barba i va voler presentar-se com a moderat. Dilluns pactava amb Vox i dimarts deia que era un partit ultra. No sabia d'on li venien les hòsties i li venien de tot arreu. El pobre tenia poc apreci per ell mateix. 

- Com veu el nou PP galaic?

- El contemplo amb molta curiositat. De moment, tenim la jugada de Vox allargant la investidura de Mañueco a Castella i Lleó perquè li toqui ja a Feijóo al capdavant del PP. Estic expectant, amb crispetes a la mà. A Casado se l'endú per davant una revolta ultra i l'operació conclou posant el que teòricament sembla més moderat, Feijóo. És, com a mínim, inquietant. En l'arribada del president gallec hi pot haver influït aquesta tradició de lideratge únic, de cabdill. Feijóo ha promès moderació en el discurs. Sobre polítiques no ha dit res i ja veurem quines són. Són persones pragmàtiques, que volen viure de la política. Se'ls ha definit bé, com una banda organitzada, una màfia com la d'El padrí. M'imagino a Cuca Gamarra dient-li a Casado: "No és res personal, t'estimo molt, però estàs mort políticament i t'abandono". Per aquesta mateixa regla, ara tots entenen que toca aparentar centrisme, encara que es pacti amb Vox. Són intel·ligents i saben que han de fer aquest discurs perquè el nou líder ho vol. 

- És de les poques veus en el panorama mediàtic espanyol que ha trencat la "unió sagrada" de la intel·lectualitat i els mitjans espanyols sobre Catalunya. Es va mostrar molt crític amb la sentència del procés. Com valora l'actitud d'aquests sectors envers el procés?

- Jo soc zero nacionalista. M'agradaria, ho he dit moltes vegades, que Catalunya formi part d'Espanya. Hi ha gent que odia Catalunya i la vol obligar a formar part d'Espanya. A mi m'agradaria que votéssiu i que decidíssiu quedar-vos, però que es voti. Quan va començar el procés, vaig ser dels que feien la lectura que Artur Mas, en els temps del 15-M, s'havia vist agobiat i va fer una fugida cap endavant. I es troba amb una base àmplia que vol fer un pas més enllà. Jo era molt crític amb això. Però per mi tot canvia l'1 d'octubre. Quan la policia va sortir a colpejar ciutadans que volien votar, per mi va ser un abans i un després. Faria malament la meva feina si no digués el que penso i estic convençut que hi ha hagut una persecució política, ha entrat a la presó gent que no hi havia d'haver entrat. Tot això ha passat. No seria honest per part meva dir el contrari.

"La tardor del 2017, vaig estar un mes sense cobrar d'un mitjà que no em deixava fer una anàlisi sobre Catalunya que no fos el d''una, grande y libre'"

  
- Va ser dels pocs que es va atrevir a dir-ho.

- Tinc la sort de treballar en un mitjà que em permet dir això. No tothom pot. Jo he col·laborat en mitjans en aquella època que no m'ho han permès. Jo he estat un mes sense cobrar en un mitjà la tardor del 2017 que no em deixava fer una anàlisi que no fos amb el discurs d'una, grande y libre. No estava disposat a substituir això per parlar de xorrades que no venien al cas. En aquell moment hi havia ordres als mitjans de tancar files. Per això és tan important que hi hagi mitjans que depenguin de gent que se subscrigui i del lector. No és fàcil. Estant en el costat espanyol, per dir-ho d'alguna manera, el més senzill és adscriure's al discurs còmode. Jo sé que no em portaran a més tertúlies, però és que no hagués pogut fer la meva feina d'una altra manera. Hem estat pocs els qui hem dit que el que va passar a Catalunya va ser un atropellament democràtic. Jo no estava d'acord amb el procés, però la resposta salvatge del govern Rajoy en aquell moment em va semblar una autèntica barbaritat.     

- Com creu que evolucionarà la taula de diàleg?

- Em vaig alegrar molt quan Pedro Sánchez va prendre la decisió de concedir els indults. Era una decisió arriscada però li va sortir bé. No es podia fer una altra cosa des del punt de vista democràtic. Dit això, el referèndum és un marrón del que ningú vol sentir a parlar. La mesa de diàleg pot estar posada fins al 2125, però Sánchez no té ganes d'afrontar el referèndum. No soc molt optimista sobre això. Quan torni el PP, acabarà amb la taula, encara que no serveixi per res, només per tocar els nassos, i quan torni el PSOE la reobrirà perquè es vegi que fa alguna cosa. 

- I el personatge Sánchez?

- Jo encara estic intentant entendre'l i cada vegada em sembla que se li pot aplicar el que dèiem d'Albert Rivera: és el que faci falta. És un tipus a qui jo he escoltat acusant Pablo Iglesias de ser favorable a l'URSS en un debat. Als quatre mesos ja brandava el primer acord de coalició com un fet històric. Si ha de ser el líder del govern més progressista de la història ho és, i si després ha d'incrementar la despesa militar, ho fa. És excel·lent per ser president. Jo no podria dormir si tinc un ministre de l'Interior que està repartint llenya davant la tanca de Melilla. És la versió espanyola de House of Cards. Surt indemne de mogudes inesperades. Ha nascut per això.    

- L'ha sorprès positivament o negativament aquest "govern més progressista de la història"? 

- Hi ha el mandat democràtic de fer polítiques socials, però és que dins del govern hi ha el PSOE de tota la vida. El paper de Pedro Sánchez és el de ser la primera línia de defensa de l'Espanya de tota la vida. Cada cop que hi ha una proposta per limitar el preu dels lloguers o de l'energia, Sánchez diu que no. Amb Podem, el que ha fet Sánchez és tenir l'enemic a prop. És un govern que va rodant com pot. A aquestes alçades de la vida, ja em val amb què algú tingui bones intencions, encara que ho faci malament i que després internament sigui un desastre, que pot ser el cas de Podem. Per una paraula i un concepte, es pot partir el partit. Però crec que és una gent que té bones intencions. És una barreja de bones intencions i ingenuïtat enfront un personatge com Sánchez que sap el que vol.

"Quan torni el PP, acabarà amb la taula de diàleg, encara que no serveixi de res, i quan torni el PSOE, la reobrirà perquè es vegi que fa alguna cosa'"

  
- Sánchez sabrà navegar el malestar social?

- És el seu repte, però és una mica el que deia abans: se'n va a Brussel·les i torna amb un acord sobre "l'excepció ibèrica". Surt de les cendres amb el cap alt. Sincerament, no ho sé. El que sí que tinc clar és que ara mateix no es desplega una política social ambiciosa, tenim l'extrema dreta trucant a la porta. Santiago Abascal pot votar dijous contra els interessos dels agricultors i anar divendres a una manifestació en defensa seva. Sánchez pot decidir bonificar 20 cèntims la benzina i després arriben les companyies i incrementen els preus 20 cèntims. Les esquerres mai tindran una altra oportunitat per donar la raó a Keynes i intervenir en el mercat. Què ve després d'això? El no-res, suposo.   

- El moment és molt diferent al que va propiciar el 15-M? El malestar se'ns està fent de dretes? 

- Sí, sí. Crec que estem davant d'un 15-M de dretes des de fa temps. Hi ha punts en comú. El 15-M va suposar posar comú com a alternativa política allò del que ja es parlava als bars, contra la corrupció, contra el poder bancari, contra la casta. En aquest cas, el 15-M de dretes consisteix en què es dona la raó a la persona més limitada de cada família. I escoltem veus dient tota mena de barbaritats, com negar el canvi climàtic. En això hi ha hagut també una deixació de funcions per part dels mitjans, que prefereixen aquest discurs que no que es baixin els impostos al propietari d'una cadena de televisió. Estem en una tempesta perfecta perquè ens emportem algun disgust i ens trobem en un escenari com el de Polònia o el d'Hongria. 

- No el veig molt optimista.

- Una altra cosa és que ens salveu els catalans o els bascos, territoris que reparteixen molts diputats i on aquests corrents reaccionaris tenen menys pes.