23
de març
del
2022
Actualitzat
el
19
de març
del
2024
a les
19:29h
A la Pilarín se li havia de fer un documental. S'hi havia d'aprofundir una altra vegada i convertir en una festa i un reconeixement sincer les seves dècades i dècades de carrera i de vida. I per això s'ha acabat produint i emetent La Pilarín: perquè els seus milions de nets ens poséssim vora el foc i recordéssim amb un somriure permanent als llavis l'àvia que no hem tingut mai, però que seguim tenint davant nostre.
El vincle amb ella potser no és del tot directe, però la Pilarín continua al nostre costat, parlant-nos amb aquella veu inoblidable, rient, dibuixant, sorprenent-se, vivint, tan esvelta i enamorada de les seves circumstàncies com ho ha estat sempre. És la nostra Pilarín, som els seus lectors (alguns, crescuts; altres, novells), i, ben mirat, potser no hi ha vincle més directe que aquest, el d'una il·lustradora i la seva canalla.
Va ser bonic perquè, de la mateixa manera que la Pilarín té un estil propi i inconfusible plasmant el seu art, la família, les amigues, els il·lustradors i els lectors que van anar apareixent al documental van coincidir també en un únic retrat de la ninotaire, un únic estil a l'hora de dibuixar-la, una única Pilarín. I en aquest dibuix hi surt una persona que ha creat un imperi emocional en la societat a partir d'una bondat contagiosa i d'una innocència, com deia una de les seves filles, volguda. Ella ha triat viure així, ser feliç així, fer-nos feliços així. Dibuixant-nos.
Ho ha fet tant, que ha estat capaç d'omplir 1.000 llibres. I després de tants traços -que li han ocupat el 90% de la seva vida- l'àvia continua cada dia més entusiasta i, irremeiablement, el pre-dol cada dia cristal·litza una mica més en les nostres ànimes.
És un pre-dol estrany, un escut mental, una bena als ulls per quan ja no en tinguem. Una tremolor espiritual que durant els propers anys ens acompanyarà en cada moment de joia que ens regali la Pilarín, perquè la por a viure en una Catalunya i en un món sense la Bayés és una por sincera que es fa una mica més enganxifosa cada dia que passa, cada cop que esclata a riure.
Què et fa més por de fer-te gran?, li van preguntar precisament a les acaballes de l'entrevista. El que més por em faria és estar despistada, va respondre ella. Despistada. Sí, fins i tot per transmetre una por tan profunda va utilitzar una paraula senzilla, petita, acolorida, com aquelles dues esferes vermelles que tant caracteritzen les galtes de les personetes que dibuixa. Perquè ella tota la vida se'ns ha mostrat així, senzilla, petita, acolorida, i continuarà mostrant-s'hi fins que Déu, el seu Déu que tant l'ha escortada, ho vulgui. És la nostra senzilla, petita i acolorida àvia. L'àvia que no hem tingut mai, però que seguim tenint davant nostre.