Les últimes dades oficials de què disposa l'ajuntament de l’any 2019 posen sobre la taula que en aquest període fins a un 23% dels locals no teniencap activitat econòmica aparent. Dins d’aquest percentatge el marge és ampli: s’hi poden trobar des de garatges fins a magatzems, trasters i, naturalment, habitatges particulars. Una decisió que han d'adoptar persones individuals i famílies amb criatures davant la impossibilitat d'aconseguir un pis assequible.
Mari Carmen Clavijo té 54 anys i gairebé en porta tres vivint en un local llogat del districte de Sant Andreu. Hi viu amb el seu fill, la seva germana i la seva neboda. Ella està empadronada al local, però els altres convivents s'han hagut d'empadronar a un altre lloc. En el seu cas, els preus dels lloguers dels pisos la va impulsar a prendre la decisió. "Vaig poder arribar a pagar això, no em van demanar tants requisits com per a un pis", admet.
Clavijo, nascuda a Bolívia, expressa que dins de les circumstàncies actuals se sent afortunada. El seu local és prou espaiós per viure-hi amb tres persones més, explica. Tot i això, admet que el fet que no hi hagi habitacions amb portes és un inconvenient pel que fa a la intimitat. "Per a anar d'una zona del local a una altra s'ha de passar necessàriament per on jo dormo", relata. Durant el temps que suma vivint-hi, també ha tingut problemes amb la humitat, així com amb l’estructura del local, que de vegades ha presentat deficiències a causa de la seva antiguitat.
La legalitat de l'assumpte
El local en què viu Clavijo no disposa de la cèdula d’habitabilitat, el requisit legal perquè sigui un lloc habitable. L’exigència pretén demostrar que un espai presenta uns mínims de ventilació, alçada, mida i accessibilitat per tal que s’hi pugui viure. En aquest sentit, explica que el propietari la va informar que es podia tramitar. Ella diu que no ho ha fet perquè té intenció de marxar a un pis, tot i que en realitat no es tracta d’una responsabilitat seva. Els propietaris han de fer el tràmit abans d'oferir un contracte per tal de complir amb la llei.
Viure en un local comercial no és legal. L’advocada especialitzada en contractes de lloguer, Ivette Torrent, detalla que un immoble ha de tenir la cèdula d’habitabilitat per fer-se servir com a habitatge. Torrent té constància que es lloguen espais sense disposar de la cèdula de manera habitual. De fet, en molts casos els contractes no es presenten com a contractes d’habitatge per esquivar-ne el requisit. En aquesta línia, com que d’entrada no es tracta d’espais legals, els propietaris acostumen a infringir també amb les clàusules del contracte. L’advocada afirma que, en situar-los a fora de l’àmbit d’un habitatge, els espais no estan subjectes a la llei d’arrendaments urbans i, per tant, els propietaris poden fer exigències il·legals als llogaters com ara ordenar-los pagar tres mesos de fiança.
La resignació de l'infrahabitatge
Malgrat les pràctiques irregulars dels propietaris, Torrent assegura que sempre hi ha persones que accepten aquest tipus de contractes. Les persones que es troben en una situació de pobresa extrema no revisen el contracte per comprovar la legalitat de les clàusules, de manera que es donen casos, per exemple, en què els inquilins paguen tres mesos de fiança. En termes generals, Torrent considera que el sector aprofita qualsevol debilitat dels llogaters per treure’n beneficis.
Locals comercials buits al centre de Barcelona. Foto: Helena Margarit
Des de la PAH veuen amb bons ulls viure en un local comercial sempre que disposi de la cèdula d’habitabilitat i, per tant, sigui habitable. El portaveu de la plataforma, Santi Mas de Xaxàs, creu que els locals que tinguin cèdula s’han de posar a disposició tant del mercat com de la ciutadania més vulnerable. No obstant això, opina que les institucions no poden prendre únicament aquesta mesura, sinó que també han d’augmentar el parc d’habitatge públic per atendre a les persones sense recursos econòmics.
La manca d'habitatge públic
El portaveu lamenta que l’oferta pública no sigui suficient per atendre a les persones en situació de pobresa extrema i que les famílies es vegin obligades a ocupar locals comercials en condicions indignes. “En qualsevol altre país de la UE estarien vivint en un habitatge públic”, denuncia. Mas manifesta que cap institució s’ocupa de donar resposta a les famílies en aquest tipus de situacions, de forma que no tenen cap altra sortida. “Continuaran ocupant locals en mal estat fins que no hi hagi una solució al problema de l’habitatge”, sentencia l’activista.