I una vaga per recuperar la sisena hora?

Rep el butlletí cada matí al teu correu

La vaga de mestres, de la qual aquest dijous se'n va viure la tercera jornada -n'hi ha cinc de previstes més enllà de la protesta en defensa del model d'immersió-, coincideix en dates amb la preinscripció escolar. I la preinscripció és un moment de neguit per a moltes famílies, abocades a prendre una decisió sobre l'escolarització dels fills que no sempre és senzilla. A qui li pertoca triar recorregut per primer cop, els dubtes s'afegeixen a la incertesa: pares i mares es pregunten si hi haurà plaça en el centre desitjat -un maldecap que es multiplica en ciutats metropolitanes- i què implica, en termes pràctics, l'elecció de l'escola pública en lloc de la concertada.

Perquè una aposta a consciència per l'escola pública ha d'anar acompanyada, per força, d'una anàlisi detinguda de com es pot millorar un sistema que arrossega desigualtats. En les jornades de vaga d'aquesta setmana, des del col·lectiu de mestres s'han esforçat a contextualitzar que les demandes anaven més enllà de les reclamacions laborals i que l'avançament del calendari escolar -una mesura que transmet més beneficis que greuges - només era el detonant de l'aturada. I alguns docents, certament compromesos, també han verbalitzat la preocupació per la dificultat de sostenir el nivell a les aules en un context de diversitat creixent i recursos limitats.

Si a la legítima demanda laboral i la conseqüent crítica al conseller d'Educació, Josep Gonzàlez-Cambray -el membre del Govern que més desgast acumula malgrat la confiança que li dispensa Pere Aragonès-, s'hi afegís un missatge inequívoc de voluntat de millora de l'ensenyament públic, en el llistat de peticions sindicals hi hauria de figurar la recuperació de la sisena hora. Seria la millor manera de transmetre al conjunt de la ciutadania que les prioritats de tots els actors passen per enriquir el sistema irevertir desigualtats. Reclamar la restitució de la sisena hora al conjunt de la xarxa pública seria, en definitiva, un gest de compromís amb la qualitat de l'escola, com apuntava encertadament aquesta setmana el periodista Ernest Cahué en aquest fil de tuits.

La diferència objectiva entre la xarxa de centres públics i concertats, al marge de l'estabilitat de les plantilles docents o del cost de la matrícula per a les famílies -per enumerar obvietats-, es concreta en l'oferta d'hores lectives. Una hora més de classe al dia a la concertada és una desigualtat manifesta que només es va corregir en l'etapa del tripartit, amb Ernest Maragall (aquell moment, al PSC) al capdavant de la conselleria d'Educació. L'aposta va ser un acte de valentia, també criticada en el seu dia pels altaveus sindicals, que representen la comunitat docent, però no sempre transmeten la complexitat de les seves inquietuds.
 

---

Avui no et perdis

»Menys de la meitat dels catalans estan a favor d'avançar l'inici del curs escolar; per Sara González.

»El 57% de catalans defensa fixar quotes lingüístiques a Netflix; per Roger Tugas Vilardell.

»Netflix comença a cobrar un extra als usuaris que comparteixen compte.

»El «no» a la independència s'imposa clarament amb 15 punts per sobre del «sí»; per Oriol March.

» Opinió: «L’exemple de Torra»; per Ferran Casas.

» L'alcaldessa de Sant Cugat haurà de pagar 500 euros setmanals mentre hi hagi llaços grocs a l'Ajuntament; per Sergi Baixas.

» La majoria d'espanyols defensa que l'OTAN intervingui a Ucraïna si Rússia no es retira; per Cayetano Manchón i Roger Tugas Vilardell.

» Crònica: «Ja no miro notícies de la guerra; només em centro en ajudar les persones que arriben»; per Bernat Surroca.

» Cent empreses i entitats rellancen el Consolat de Mar per mediar en els conflictes; per Pep Martí.

» Secció Jo competeixo: «I la guerra del Iemen, què?»; per Modernet.

»Els catalans intenten evitar el pagament del 15% d'impostos de la Generalitat; per Roger Tugas Vilardell.

»Quan es fa el canvi d'hora?
 

---

 El passadís

Quim Torra va decidir no participar en el segon judici per desobediència per la pancarta del llaç groc al Palau de la Generalitat. L'expresident va comunicar a les xarxes socials -amb un vídeo- els arguments que el portaven a absentar-se de la sessió i va demanar emparar als tribunals internacionals. El judici es va celebrar malgrat la seva incompareixença. La decisió de Torra, aplaudida pel seu entorn i veus polítiques properes, no va generar la mateixa satisfacció al Departament d'Interior. Veus de la conselleria temien ahir el dany que podria causar en la imatge dels Mossos un eventual escenari de detenció de l'expresident a partir d'un requeriment de la jutge a la policia catalana. I també es preguntaven si l'actitud de Torra contribuïa a defensar la institució que havia liderat en l'anterior legislatura.

Vist i llegit

En aquesta secció acostumem a destacar articles que, per les seves aportacions o la seva qualitat, contribueixen a captar l'atenció del lector. El criteri per destacar avui la tribuna de Carles Puigdemont a La Vanguardia és la notorietat. L'expresident va decidir respondre les paraules de Gabriel Rufián sobre els vincles de l'entorn de Waterloo amb el Kremlin amb una reflexió al diari del Grupo Godó, amb qui manté una relació de conveniència, perquè tan se'n queixa com hi escriu. Puigdemont, que defensava en el text l'agenda d'acció internacional del seu entorn -particularment, de Josep Lluís Alay, el director de la seva oficina-, sosté que Catalunya ha d'aspirar a tenir un diàleg fluid amb l'exterior, més enllà del tauler europeu. "Som una nació i les nacions procuren tenir veu al món". Més que una resposta a Rufián, que també ho era, la columna s'endevinava com un missatge al president de la Generalitat, Pere Aragonès, que dimecres -des d'Alemanya- situava les relacions internacionals de la Generalitat en el marc de la Unió Europea. La convivència entre els socis del Govern no són ni seran plàcides. 

 El nom propi

El portaveu del govern de la Comunitat de Madrid i conseller d'Educació, Enrique Ossorio, va posar en dubte dimecres les conclusions d'un informe de Cáritas que advertia d'un increment de la pobresa de la societat madrilenya després de la pandèmia, dades que contrastaven amb el relat de progrés econòmic de l'executiu d'Isabel Díaz Ayuso. Com va passar amb les xifres de morts per la Covid, el govern madrileny va menystenir -i també ridiculitzar- la diagnosi d'entitats que treballen directament amb el teixit social. "La població surt al carrer, i veu que la regió de Madrid és rica [i diu]... on deuen ser [els pobres]?", va afirmar Ossorio, acompanyant el missatge de gestualitat. El cas va centrar ahir el ple de l'Assemblea i Ayuso va recórrer al manual populista: "No saben fer res més que gestionar la pobresa i viure'n!", va etzibar als grups d'esquerres de l'oposició. La presidenta madrilenya no deixa escapar cap oportunitat per desplegar la recepta "trumpista". La gran pregunta és si Alberto Núñez Feijóo voldrà construir el seu PP sobre les arenes movedisses de la fórmula Ayuso. I si li convé. 

 Els imperdibles

El temor global generat per la conducta de Vladímir Putin a Ucraïna -amb enormes conseqüències geopolítiques, i una factura creixent en forma de víctimes i refugiats- ha actualitzat la mirada sobre el president rus. És pertinent, doncs, recuperar treballs periodístics que incideixen en el retrat de Putin, per comprendre la complexitat del personatge i refrescar com va ser el seu ascens al poder. Un documental imprescindible és el que firmava el 2018 Vitaly Mansky, traduït al castellà com Los testigos de Putin, amb una quantitat ingent d'imatges inèdites que s'endinsen en les bambolines dels primers mesos de Putin com a president, primer de forma provisional com a successor de Boris Yeltsin i després com a líder electe. A banda de les imatges de despatxos en què el mateix president rus parla a càmera, són impagables escenes de la jornada electoral del 2000: Yelstin celebrant la victòria del seu hereu i esperant, davant de la càmera, una trucada de Putin que mai arribarà o Mikhaïl Gorbatxov acudint a votar al mateix col·legi electoral que el nou capatàs rus, sense despertar l'interès de la premsa i rebent només l'escalf d'alguns companys de viatge dels anys de perestroika. Gaudiu-lo, val molt la pena. Bon cap de setmana!

 ​