I la guerra del Iemen, què?

«Per sobreviure en un planeta desballestat, la nostra ment ha acotat el nombre de causes que li generen un vincle prou fort per reaccionar proactivament. I crec que això també és humà»

Soldats de l'exèrcit ucraïnès.
Soldats de l'exèrcit ucraïnès. | Europa Press
17 de març del 2022
Actualitzat el 19 de març del 2024 a les 19:29h
Si encara no heu escoltat el Gent de Merda 104, amb Sandra Balsells de convidada, feu-ho. És molt interessant la conversa que les quatre reines de Catalunya mantenen amb la fotoperiodista sobre la guerra a Ucraïna, el periodisme, i la hipocresia que envolta la solidaritat occidental en un cas com aquest. Sobretot, quan es compara aquesta solidaritat amb l'exhibida en altres causes com "les guerres de Síria, la situació actual al Iemen o el desastre de l'Afganistan". "És terrible, però és així", diu la Sandra.
 
Sí, aquests dies el debat cíclic torna a estar servit. Parlo del debat sobre la nostra hipocresia -sobretot, la individual- a l'hora de combatre les injustícies del món. I parlo d'un debat que no és un debat, perquè amb el temps ha acabat convertint-se en una sentència ferma: ets un hipòcrita i punt, no tens dret a rebatre una acusació més que òbvia. És terrible però és així.
 
A mi, però, m'agradaria rebatre una mica aquesta sentència perquè, sincerament, no considero que tots els que ens trobem ara mateix en aquest article siguem uns hipòcrites. Ni tampoc la Sandra, ni ningú altre. Sí que crec que tots plegats som humans, amb totes les virtuts i tots els inconvenients que això suposa. I estic tan convençut que som humans com que als humans, per bé i per mal, ens sol moure el vincle. El vincle cap a qui estimem, coneixem, o sentim part d'una mateixa tribu.
 
Cadascú té les seves tribus, diverses i d'àmbits múltiples. Una tribu pot ser el Barça, la nostra colla, els catalans, Europa, el col·lectiu LGTBI, els nostres veïns, les dones, els animals, els enginyers, Bola de Drac, els cinèfils o la família. N'hi ha de tota mena i, a mesura que vivim, cadascú adopta les que pot. El cervell cataloga les que per A o per B ens generen un sentiment de vincle, i fa que automàticament se'ns encenguin els llums d'alarma quan algú n'amenaça alguna.
 
Això vol dir que les altres tribus no ens generin cap mena de sentiment? No. Vol dir que, per sobreviure en un planeta plagat de destrosses, la nostra ment ha acotat el nombre de tribus que poden generar-nos un vincle actiu, un vincle dels que fa que ens aixequem del sofà, i al final les nostres accions acaben depenent d'aquesta classificació feta -normalment i de manera involuntària- en pro de la salut mental pròpia.
 
Seria fabulós que una d'aquestes tribus fossin els éssers humans, en general, però l'ésser humà mai no ha tingut prou empatia ni salut per acceptar dins seu un calaix tan immens, tan colossal i tan impossible de gestionar com és el mateix ésser humà. Tant de bo. Si fos així, a hores d'ara aquest planeta ja seria una zona lliure de maleses, perquè no hi hauria ningú que no estigués implicant-se activament en la resolució de tots, tots, tots els conflictes locals i globals. Però, malauradament, la cosa no funciona així, i per això acabem repartint-nos com podem el pastís de la desgràcia.
 
Ens el repartim fins i tot quan dues injustícies són comparables. La Sandra parlava de Síria, el Iemen i l'Afganistan. Però podríem seguir amb Palestina, el Congo, Líbia, Myanmar, Eritrea, el Sahel, Nigèria, Etiòpia i tantes altres regions que viuen en conflicte, que ni la Sandra va mencionar al programa ni jo estic mencionant ara, i que gairebé ningú està incorporant massivament a les seves oracions aquests dies.
 
I ens el repartim fins i tot quan les injustícies queden a tocar de casa. Només cal obrir el diari i repassar les xarxes per descobrir milers d'assumptes que els nostres ulls fiscalitzadors i la nostra ment endreçada fan veure que no han vist. Mai acabaríem de sentir-nos prou desertors.
 
Amb Ucraïna, però, molta gent s'està sentint interpel·lada. I aquest sentiment de vincle ha fet que moltes persones s'estiguin mobilitzant més del que ho han fet per altres conflictes, bèl·lics o no. ¿Això converteix a aquestes persones en hipòcrites o en males ànimes per no estar atenent les altres injustícies que hi ha escampades pel món, algunes ben a prop de casa? Crec honestament que no. Crec que estan responent al llum d'alarma que s'ha encès dins seu, i culpar-les de no tenir instal·lats uns altres llums d'alarma concrets no crec que sigui la millor de les actituds.
 
En primer lloc, perquè el fet de no atendre proactivament aquests altres focs no vol dir que no hi empatitzin o que no comparteixin els arguments d'aquells que sí que els combaten en el seu dia a dia.
 
En segon lloc, perquè facin el que facin, fins i tot si claudiquen davant dels retrets i acaben implicant-se en aquests focs, sempre els quedaran causes per defensar. Causes no només geopolítiques o bèl·liques. Encara que incloguessin com a tribus pròpies l'Afganistan, la lluita de les Kellys, l'ecologisme o la investigació contra el càncer, sempre en quedaran d'altres desateses. Milers, possiblement milions. 
 
I, en tercer lloc, perquè qui fa l'acusació ha d'estar molt convençut que a ell no li queden trinxeres per defensar. I com que això és impossible, absolutament impossible, em sembla que el més sensat és no acusar a algú altre d'hipòcrita en funció de la solidaritat que expressa cap a una causa o una altra. Perquè aquesta acusació l'estarà fent algú que, sense adonar-se'n, també és hipòcrita vers altres temes. I perquè aquest algú també té les seves tribus al cap, els seus llums d'alarma, el seu manual específic per sobreviure emocionalment en aquest món desballestat.
 
Sí, les possibles incoherències de cadascú poden semblar flagrants en aquest sentit, però dir a algú altre que no està tenint prou en compte una lluita determinada no et fa més solidari. I exhibir públicament una solidaritat específica que no obre telenotícies tampoc et fa més solidari. En tot cas, et fa sentir millor amb tu mateix, que també és un sentiment molt humà, com ho és l'instint de supervivència.
Arxivat a