Tant se val quina tertúlia televisiva poseu o a qui estiguin entrevistant en aquell moment. Si s'està parlant de la invasió russa, segur que en algun moment sentireu una veu que fa una apel·lació rotunda als russos: heu de fer fora el vostre tirà, el pertorbat que ens ha empantanegat en aquest preludi de guerra mundial.
Igualment, també des de la política europea es posa cada cop més èmfasi en aquesta revolució interna. Amb aquest senyor no podrem resoldre mai aquesta crisi internacional, és impossible. A veure si l'entorn de Putin s'anima i el convenç de retirar-se. O a veure si es produeix un cop d'estat i tots plegats ens desempalleguem de l'impresentable en aquesta hora greu.
Des de la vella Europa, doncs, tot són ordres i recomanacions autoritzades. Sempre amb aquell to paternalista i de bons de la pel·lícula que tant ens caracteritza. Sempre amb aquella veritat. I fa gràcia que el continent estigui actuant així quan a la seva banda, capitanejant la resposta des de la més alta diplomàcia, hi té ni més ni menys que l'home, la llegenda: Josep Borrell.
Mentre reposes els braços als malucs i bufes perquè veus que amb aquell rus foll no te'n sortiràs, tu col·loques de 9 a un dels cromos més rebregats de la política internacional, un home que fa anys i panys que està mal aparcat i que exhibeix una incontinència verbal cada vegada més acusada i surrealista. No és fabulós?
Borrell no és un tirà, compte. No és comparable a Putin en aquest sentit. Però és un autèntic inepte. Un dels ineptes més homologats del panorama europeu. I, en una situació com l'actual, en què qualsevol petit incident pot fer esclatar la més mortífera de les guerres globals, no sé quin dels dos perfils és més perillós, si el del boig imperialista o el del boig loquaç. Un i altre es retroalimenten que fa por.
Tot i que, per por, la que fa el silenci europeu davant d'aquestes circumstàncies. Ells ho veuen, que allà al volant hi tenen algú que no posa l'intermitent quan canvia de carril. Ho veuen perfectament. Tothom està veient l'elefant a l'habitació. Macron. Von der Leyen. Scholz. Però tots ells callen i deixen fer, com si deixar fer a Josep Borrell no pogués dur a l'espècie humana cap a una desaparició salvatge.
On serem, d'aquí a uns mesos? Ningú ho sap. L'únic pronòstic palpable a hores d'ara és que, si al final les coses acaben posant-se al seu lloc, haurà anat del canto d'un duro. La sensació és que tots plegats sabem que juguem al límit, que tots els ingredients duen a la destrucció, que alguns protagonistes d'aquest episodi històric són excel·lentment mediocres i que ja ho sentirem a dir.
Mentre l'elefant remuga per l'habitació, però, els ciutadans europeus -i de mig món- aguantem la respiració. Que, de fet, amb tota probabilitat és la propera mesura que se'ns exigirà que apliquem, un cop abaixada la calefacció i desats els cotxes als garatges: posar un ciri al sant que ens generi més confiança i aguantar la respiració.