07
de març
del
2022
Actualitzat
el
15
de gener
del
2024
a les
17:10h
La guerra a Ucraïna ha trasbalsat la comunitat internacional i, alhora, està tenint un fort impacte en les polítiques interiors de molts estats. En el cas dels membres de la UE, això ha estat així des del primer moment. El gir donat per Alemanya en la seva estratègia de seguretat, incrementant la seva despesa militar i apostant per fortes sancions econòmiques, és simptomàtic. També la política espanyola s'ha vist afectada i s'estan produint moviments de fons que convé seguir.
Si el conflicte s'allarga, i tot fa preveure que serà així, deixarà un escenari diferent en el panorama polític, amb moviments rellevants en els diferents actors polítics, que intenten adaptar-se a un guió del tot imprevist. Un escenari que coincideix amb el canvi de lideratge en el principal partit de la dreta espanyola, amb l'arribada d'Alberto Núñez Feijóo, i la construcció d'un nou projecte polític entorn Yolanda Díaz.
Sánchez pot haver trobat l'espai que buscava
Des de l'inici del seu mandat, Pedro Sánchez ha lluitat per situar-se en el carril central de l'escena internacional. Aconseguir una interlocució de primer nivell amb el president nord-americà, Joe Biden, ha estat una obsessió que li ha causat alguna relliscada ridícula, com el passeig de trenta segons que va fer en la cimera de l'OTAN d'octubre del 2021. El líder socialista tampoc va ser inclòs en la ronda de contactes que Biden va fer amb els líders internacionals en l'inici de la crisi ucraïnesa i Volodímir Zelenski tampoc l'ha situat entre els seus contactes preferents.
Tot i això, el president espanyol sí que ha aconseguit gestos significatius de reconeixement per part de la Unió Europea. La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen (membre del Partit Popular Europeu), va elogiar públicament la gestió dels fons europeus. Dissabte, la dirigent alemanya va subratllar el paper de l'estat espanyol com a "soci clau", referint-se també al paper que pot tenir en les interconnexions entre la península Ibèrica i la resta d'Europa. Un punt essencial per reforçar l'autonomia estratègica europea. I una data clau: la propera cimera de l'OTAN a Madrid, el mes de juny. Sánchez serà l'amfitrió.
Podem s'enreda amb el "no a la guerra"
Les tensions que han anat apareixent en el govern de coalició es poden fer aquest cop més profundes. En aquest cas, les divergències són més nítides en el si de Podem que entre aquesta formació i el PSOE. La vicepresidenta Yolanda Díaz s'ha trobat que la guerra esclata quan està posant les bases d'un projecte polític nou en què no vol sentir-se presonera de Podem. Forta en les enquestes, Díaz creu que pot sotmetre Podem dins del seu projecte.
Ara, Ucraïna ha fet més abrupta la distància entre la vicepresidenta i ministra de Treball i la cúpula de Podem. Ione Belarra i Irene Montero, ministres de l'executiu, que han pujat el nivell de crítica a l'enviament d'armes al país envaït. Ressonen de nou els crits de "no a la guerra", però no acaben de tenir el ressò esperat. El moment té poc a veure amb la guerra de l'Iraq. Díaz, hereva d'una tradició política més clàssica com és la del PCE, ha deixat clar que la política exterior la marca el president. El PSOE, per la seva banda, elogia Díaz.
La líder de Podem, Ione Belarra, que és també ministra de Drets Socials, va assegurar diumenge que el PSOE era "el partit de la guerra". La ministra de Defensa, Margarita Robles, ha respost aquest dilluns a Belarra afirmant que "l'únic que fa la guerra és Putin", amb la seva "massacre contra la població civil" i que la comunitat internacional no pot mirar cap a un altre costat. El debat dins de Podem recorda el pols entre realos i fundis en els Verds alemanys. Realistes (realos) contra fonamentalistes (fundis). Ahir enemics de tota intervenció exterior, avui dia els Verds aplaudeixen, des del govern alemany, l'enviament d'armes a Ucraïna.
Arriba Feijóo
El president gallec, Alberto Núñez Feijóo, es farà amb el ceptre del PP en el congrés que se celebrarà el 2 i 3 d'abril a Sevilla. El partit es pot trobar amb el vent de cara. Un nou lideratge just quan es fa necessari ajustar bé el nivell i el to dels missatges de la principal formació de dretes a Espanya després de la trencadissa interna viscuda. Un panorama com l'actual, amb una greu crisi internacional, li hauria anat massa gran a Pablo Casado. Feijóo ja ha deixat anar alguns senyals per a un canvi de ruta: vol "guanyar i no insultar" Sánchez, abjura de la "frivolitat" i insinua acords d'Estat.
Una peça nova pot encaixar bé en aquest context: Esteban González Pons, diputat a Estrasburg, és el cap del comitè organitzador del congrés del PP i té molts números per sortir-ne com a secretari general. El polític valencià ha engreixat les seves connexions a Europa i en algun moment s'ha desmarcat del seu partit. Per exemple, criticant molt durament el règim de l'hongarès Viktor Orban. Les seves declaracions definint Vox com a partit d'extrema dreta no s'entenen sense la crisi ucraïnesa. Un equip a l'entorn de Feijóo i González Pons, amb l'exsorayista Cuca Gamarra, pot preparar el terreny per una aproximació a la idea d'una gran coalició.
Vox intenta amagar la proximitat amb Putin
Als de Santiago Abascal la guerra els ha agafat tot just després de la cimera ultra a Madrid, el gener passat, que van organitzar. Entre els dirigents d'Hongria (amb bones relacions amb Moscou) i Polònia (hostil al Kremlin), Vox va voler arbitrar i de la trobada va sortir un comunicat de condemna a la posició russa. Era abans de la invasió. Vox ha estat navegant davant del règim de Vladímir Putin. L'esclat del conflicte ha fet que intentin desviar la seva simpatia o ambigüitat envers Rússia cap a Podem, atacant-los pel seu rebuig a envair Ucraïna. Però els crims de Putin deixen en posició incòmoda els dos extrems del ventall polític.
ERC i Junts, units per una vegada
Ha hagut d'esclatar la guerra a Europa perquè els dos grans partits sobiranistes, ERC i Junts, hagin coincidit en les seves posicions. Tot i un inicial discurs de Gabriel Rufián al Congrés molt crític amb l'OTAN, la posició fixada pel president Pere Aragonès va estar clara en el suport a la UE i l'ajuda necessària a Ucraïna. També Junts s'ha alineat amb la posició occidental. No ho ha fet la CUP, que en un comunicat equiparava Rússia a l'Aliança Atlàntica i recordava les darreres intervencions militars nord-americanes, de l'Iraq a l'Afganistan.
Pel sobiranisme majoritari, el conflicte també pot ser una oportunitat per refermar el vincle de Catalunya amb la UE, desmentir una vegada més els qui han volgut titllar l'independentisme de populista i proPutin i entroncar amb el llegat d'un catalanisme que sempre va veure Europa com un referent i un horitzó.
Si el conflicte s'allarga, i tot fa preveure que serà així, deixarà un escenari diferent en el panorama polític, amb moviments rellevants en els diferents actors polítics, que intenten adaptar-se a un guió del tot imprevist. Un escenari que coincideix amb el canvi de lideratge en el principal partit de la dreta espanyola, amb l'arribada d'Alberto Núñez Feijóo, i la construcció d'un nou projecte polític entorn Yolanda Díaz.
Sánchez pot haver trobat l'espai que buscava
Des de l'inici del seu mandat, Pedro Sánchez ha lluitat per situar-se en el carril central de l'escena internacional. Aconseguir una interlocució de primer nivell amb el president nord-americà, Joe Biden, ha estat una obsessió que li ha causat alguna relliscada ridícula, com el passeig de trenta segons que va fer en la cimera de l'OTAN d'octubre del 2021. El líder socialista tampoc va ser inclòs en la ronda de contactes que Biden va fer amb els líders internacionals en l'inici de la crisi ucraïnesa i Volodímir Zelenski tampoc l'ha situat entre els seus contactes preferents.
Tot i això, el president espanyol sí que ha aconseguit gestos significatius de reconeixement per part de la Unió Europea. La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen (membre del Partit Popular Europeu), va elogiar públicament la gestió dels fons europeus. Dissabte, la dirigent alemanya va subratllar el paper de l'estat espanyol com a "soci clau", referint-se també al paper que pot tenir en les interconnexions entre la península Ibèrica i la resta d'Europa. Un punt essencial per reforçar l'autonomia estratègica europea. I una data clau: la propera cimera de l'OTAN a Madrid, el mes de juny. Sánchez serà l'amfitrió.
Podem s'enreda amb el "no a la guerra"
Les tensions que han anat apareixent en el govern de coalició es poden fer aquest cop més profundes. En aquest cas, les divergències són més nítides en el si de Podem que entre aquesta formació i el PSOE. La vicepresidenta Yolanda Díaz s'ha trobat que la guerra esclata quan està posant les bases d'un projecte polític nou en què no vol sentir-se presonera de Podem. Forta en les enquestes, Díaz creu que pot sotmetre Podem dins del seu projecte.
Ara, Ucraïna ha fet més abrupta la distància entre la vicepresidenta i ministra de Treball i la cúpula de Podem. Ione Belarra i Irene Montero, ministres de l'executiu, que han pujat el nivell de crítica a l'enviament d'armes al país envaït. Ressonen de nou els crits de "no a la guerra", però no acaben de tenir el ressò esperat. El moment té poc a veure amb la guerra de l'Iraq. Díaz, hereva d'una tradició política més clàssica com és la del PCE, ha deixat clar que la política exterior la marca el president. El PSOE, per la seva banda, elogia Díaz.
La líder de Podem, Ione Belarra, que és també ministra de Drets Socials, va assegurar diumenge que el PSOE era "el partit de la guerra". La ministra de Defensa, Margarita Robles, ha respost aquest dilluns a Belarra afirmant que "l'únic que fa la guerra és Putin", amb la seva "massacre contra la població civil" i que la comunitat internacional no pot mirar cap a un altre costat. El debat dins de Podem recorda el pols entre realos i fundis en els Verds alemanys. Realistes (realos) contra fonamentalistes (fundis). Ahir enemics de tota intervenció exterior, avui dia els Verds aplaudeixen, des del govern alemany, l'enviament d'armes a Ucraïna.
Arriba Feijóo
El president gallec, Alberto Núñez Feijóo, es farà amb el ceptre del PP en el congrés que se celebrarà el 2 i 3 d'abril a Sevilla. El partit es pot trobar amb el vent de cara. Un nou lideratge just quan es fa necessari ajustar bé el nivell i el to dels missatges de la principal formació de dretes a Espanya després de la trencadissa interna viscuda. Un panorama com l'actual, amb una greu crisi internacional, li hauria anat massa gran a Pablo Casado. Feijóo ja ha deixat anar alguns senyals per a un canvi de ruta: vol "guanyar i no insultar" Sánchez, abjura de la "frivolitat" i insinua acords d'Estat.
Una peça nova pot encaixar bé en aquest context: Esteban González Pons, diputat a Estrasburg, és el cap del comitè organitzador del congrés del PP i té molts números per sortir-ne com a secretari general. El polític valencià ha engreixat les seves connexions a Europa i en algun moment s'ha desmarcat del seu partit. Per exemple, criticant molt durament el règim de l'hongarès Viktor Orban. Les seves declaracions definint Vox com a partit d'extrema dreta no s'entenen sense la crisi ucraïnesa. Un equip a l'entorn de Feijóo i González Pons, amb l'exsorayista Cuca Gamarra, pot preparar el terreny per una aproximació a la idea d'una gran coalició.
Vox intenta amagar la proximitat amb Putin
Als de Santiago Abascal la guerra els ha agafat tot just després de la cimera ultra a Madrid, el gener passat, que van organitzar. Entre els dirigents d'Hongria (amb bones relacions amb Moscou) i Polònia (hostil al Kremlin), Vox va voler arbitrar i de la trobada va sortir un comunicat de condemna a la posició russa. Era abans de la invasió. Vox ha estat navegant davant del règim de Vladímir Putin. L'esclat del conflicte ha fet que intentin desviar la seva simpatia o ambigüitat envers Rússia cap a Podem, atacant-los pel seu rebuig a envair Ucraïna. Però els crims de Putin deixen en posició incòmoda els dos extrems del ventall polític.
ERC i Junts, units per una vegada
Ha hagut d'esclatar la guerra a Europa perquè els dos grans partits sobiranistes, ERC i Junts, hagin coincidit en les seves posicions. Tot i un inicial discurs de Gabriel Rufián al Congrés molt crític amb l'OTAN, la posició fixada pel president Pere Aragonès va estar clara en el suport a la UE i l'ajuda necessària a Ucraïna. També Junts s'ha alineat amb la posició occidental. No ho ha fet la CUP, que en un comunicat equiparava Rússia a l'Aliança Atlàntica i recordava les darreres intervencions militars nord-americanes, de l'Iraq a l'Afganistan.
Pel sobiranisme majoritari, el conflicte també pot ser una oportunitat per refermar el vincle de Catalunya amb la UE, desmentir una vegada més els qui han volgut titllar l'independentisme de populista i proPutin i entroncar amb el llegat d'un catalanisme que sempre va veure Europa com un referent i un horitzó.