Si caminem pel carrer Portaferrissa, un dels més concorreguts de la Barcelona Vella, ens podem trobar pel cantó de mar un carrer reixat sense sortida amb el nom de Carrer de Perot lo Lladre.
Explica la veu popular que el famós bandoler del segle XVII Perot Rocaguinarda entrava sol a Barcelona i es refugiava endinsant-se per aquest carrer, al Palau del Baró de Maldà. Durant aquells temps convulsos la noblesa catalana va entrar en una guerra entre dos bàndols irreconciliables, els nyerros i els cadells. Els dos bandolers catalans més populars de la història foren ambdós nyerros, Rocaguinarda i Serrallonga.
Tot i que la llegenda diu que el bandoler a qui es va dedicar era fill d’un mas situat entre els actuals districtes d’Horta i Gràcia, Perot Rocaguinarda va néixer d’Oristà, era el 5è de cinc fills. Tot apunta que la seva família era benestant vinguda a menys i aviat va traslladar-se a Vic per a cercar un ofici, però finalment va acabar enrolat a la host feudal de Carles Vilardeny, un dels nobles nyerros de la comarca.
Després d’un assalt al Palau Bisbal de la ciutat (el Bisbe era un reconegut cadell), Perot Rocaguinarda va passar a la clandestinitat i va dedicar-se a emboscar comerciants i tractants als boscos amb la seva partida de bandolers. Aviat va destacar per la seva destresa en l’estratègia militar i fent de mercenari per diversos nobles del seu bàndol, entre ells el Comte d’Empúries, a qui va ajudar a lluitar contra els seus vassalls.
La popularitat de Perot va convertir-lo en el bandoler més temut i admirat a la seva època i fins i tot va transcendir a les novel·les de ficció. Al Quixot, es descriuen les afores de Barcelona com un lloc perillós ple de bandolers i el protagonista entra en contacte amb un tal Roque Guinard que li fa d’escorta, en clara al·lusió al nyerro que ens ocupa… A diferència de Serrallonga, que va ser executat públicament, Rocaguinarda es va exiliar a Itàlia servint com a oficial de l’exèrcit del Rei.
Durant el segle XIX va aparèixer un corrent de romantització del bandolerisme en el qual figures com la de Perot van ser elevades a la de bandits "bons" rebels contra les autoritats i que robaven als rics per repartir els diners entre els pobres. Una idea molt similar a la de Robin Hood. Una romantització semblant a la que es va produir amb populars delinqüents contemporanis com el Torete o el Vaquilla en temps contemporanis, quan el cinema "quinqui" va posar-se de moda.
Gegant de Perot lo Lladre durant una cercavila Foto: Dani Cortijo
Pocs bandolers tenen carrers dedicats i el de Perot lo Lladre n’és un. També prop de la seva casa natal hi ha un gravat sobre pedra que s’atribueix a un autògraf seu. Per altra banda, si voleu trobar més restes del bandoler en l’actualitat podeu anar a visitar un gegantó que li van dedicar, obra de Manel Caserras, a la Casa dels Entremesos o en alguna cercavila.
Però la polèmica està servida, perquè historiadors com Roca i Comes difereixen en la dedicatòria del carrer, argumentant que el carrer ja tenia aquest nom abans del segle XVII i estaria dedicat al cavaller aragonès Pedro Ladron Ridaure, vinculat al Rei Jaume II.