Octubre. En un d’aquells dies de posar-te al dia dels mails que tens pendents de respondre –de tant en tant s’ha de fer– reps una nota de premsa d’una exposició que aviat hi haurà a la teva ciutat. Fa bona pinta. És una mostra de diferents artistes que treballen a Barcelona, un dels museus de la capital els ha ajuntat a tots per generar un diàleg entre les noves generacions de creadors del panorama actual. Et fixes en les dates i veus que fins a finals de febrer es podrà visitar. Fantàstic, ja hi aniràs.
Novembre. Dines les restes del sopar d’ahir que vas guardar en un tupper a la nevera i que has reescalfat ràpidament a un cop de microones perquè no tens temps a preparar res de nou. Ja està bé, penses, així no llences res. Tens només vint minuts per dinar abans d’anar a una reunió al centre i aprofites i enganxes l’últim tram del Telenotícies: cultura, esports i el temps. Una de les peces és la inauguració d’aquella expo d’artistes locals que et va interessar quan vas rebre la nota de premsa. Fa bona pinta realment, ja hi aniràs. Abans de sortir de casa agafa bufanda, que diuen que farà fred.
Desembre. Vas a la sessió matinal del teatre un diumenge, que és una cosa que no feies des que t’hi portava l’escola d’excursió, però que a tu i les teves amigues us va semblar un bon pla per després poder fer un vermut i dinar. Suposes que fer-se gran també va d’això, de canviar la sessió golfa per la matinal i els combinats de garrafón per vermut amb oliva, gel i taronja. Una de les amigues de la colla, abans de venir al teatre, ha passat pel museu i ha vist la mostra que tens pendent de veure. Diu que està bé, que hi has d’anar, que t’agradarà.
Gener. Dones positiu en Covid per primera vegada després de dos anys de pandèmia. Era massa bona sort haver-ne sortit intacte fins ara. Malgrat poder fer teletreball, el teu sistema immunitari diu “no, reina, ara t’estaràs aquí quieta al sofà, fes el favor”. Com que has estat set dies malalta, se t’acumula la feina i ja preveus que aniràs de bòlit el que queda de mes. Ni hi penses, en aquella exposició que vols visitar.
Febrer. Comentes amb una col·lega que des que vas passar la covid que estàs esgotada i que et costa horrors aixecar-te al matí, que pots arribar a ajornar el despertador fins a cinc vegades en un mateix matí. Ella et diu que això és fatal i et parla de la teoria del you snooze you lose, com més prorrogues el moment d’aixecar-te, més cansada et lleves. Intentaràs no fer-ho tant, penses. És un diumenge tonto al vespre, cap allà les vuit, obres l’Instagram i veus un post que diu: “Últim dia de l’exposició que volies veure! No deixis passar l’oportunitat de visitar-la, recorda que avui diumenge obrim de 10 h a 15 h. Emoticona del foc. Emoticona dels ulls. Emoticona del coet.” Merda, no hi has anat.