14
de març
del
2023
Actualitzat
a les
17:45h
A principis del 2020, la Covid-19era un virus llunyà i desconegut que començava a expandir-se, sense massa alarma, primer a Wuhan i després a tota la Xina. Però, ràpidament, va fer el salt a escala internacional. A Europa, el cop va ser especialment dur a Itàlia, i concretament a la regió de la Llombardia, que es va haver de confinar. Va ser el primer avís a Europa del que vindria. Tot i que les evidències començaven a ser clares, les autoritats no tenien clar quin impacte tindria el virus. O, almenys, no van prendre mesures immediates. El 25 de febrer del 2020 es va diagnosticar el primer cas positiu de Covid a Catalunya, el que acabaria sent el pacient zero d'una història que ja té tres anys de vida.
El Govern demanava prudència i calma davant de les primeres confirmacions que el virus circulava a Catalunya. El llavors secretari de Salut Pública, Joan Guix, va posar l'accent en què el sistema sanitari català estava "preparat" per fer front al coronavirus i va remarcar que la situació era controlable. Amb el pas del temps, s'ha vist que això no era així. El sistema sanitari català, com els de països veïns, no estava preparat. Un sistema laminat per les retallades de l'última dècada.
I a l'Estat? El ministre de Sanitat avisava d'un reforç per "tenir a tota la xarxa sanitària preparada per detectar, a la major brevetat, possibles casos". Salvador Illa, en aquell moment al capdavant del Ministeri, va descartar prendre mesures més dràstiques, com mesurar la temperatura dels viatgers que entraven a Espanya.
Però en només quatre dies, del 25 al 29 de febrer del 2020, Salut va confirmar sis contagis per Covid a tot Catalunya. Era un degoteig constant i les alarmes, que fins llavors eren contrarestades amb crides a la calma, cada cop sonaven més fort. La vida al carrer, però, es feia encara amb força tranquil·litat: ni a la feina, ni a l'oci, ni a casa, ni enlloc hi havia cap mena de restricció. Només les farmàcies començaven a notar compres massives de mascaretes i gel hidroalcohòlic. "Distància, mans, mascareta": aquest era l'únic missatge que donaven les autoritats. L'escenari, però, canviaria en qüestió de dies.
Del degoteig de contagis a les primeres hospitalitzacions
El 2 de març ja eren els 16 infectats al país, però, segons el Govern, la situació del coronavirus estava "controlada". El suposat control va durar poc: el Ministeri de Treball va confirmar només dos dies després que les empreses haurien de parar l'activitat si hi havia risc de contagi. De fet, a Europa les mesures per contenir el virus cada cop eren més estrictes i Itàlia estava cada cop més aïllada.
Els hospitals catalans acumulaven pacients i la sanitat privada va oferir llits i serveis al Departament de Salut per rebre infectats per coronavirus. Els sindicats del sector amb representació a l'Institut Català de la Salut van alertar de les dificultats de gestionar una crisi sanitària a través d'un sistema de salut ja sobrecarregat. Mentre els hospitals s'omplien, tothom era conscient que un punt d'inflexió estava a punt d'arribar.
La primera víctima mortal per Covid a Catalunya es va registrar el 4 de març. Era una dona de 87 anys amb patologies prèvies: no va poder superar el tractament a l'Hospital Germans Trias i Pujol. A partir d'aquí, la xifra de morts diàries es va anar incrementant, amb xifres que a finals de març van ascendir fins als 262 morts per Covid-19 en només 24 hores.
Del descontrol a la conca d'Òdena al confinament total
El gran avís a Catalunya sobre la complicadíssima situació que vindria els pròxims mesos va ser a la conca d'Òdena, a l'Anoia. Un brot de coronavirus va disparar els contagis i els ingressos a la regió, amb l'hospital d'Igualada saturat. La matinada del 12 de març el Govern va dictaminar el confinament d'Igualada, Vilanova del Camí, Òdena i Santa Margarida de Montbui.
La situació es va descontrolar. Era un virus nou, no el coneixíem. El 15 de març es va decretar l'estat d'alarma, es va establir un confinament total -que la Generalitat ja havia demanat, però que no podia aplicar per falta de competències- i només es va mantenir l'activitat essencial. Teletreball,classes a distància, i vida entre quatre parets: anar a comprar o passejar la mascota eren les úniques maneres de sortir de casa. De fet, es van arribar a viure escenes grotesques: el paper higiènic s'esgotava per por que s'acabés i la gent feia cues infinites per accedir als supermercats.
Una setmana després que el Govern tanqués la conca d'Òdena, es va concloure que el focus del brot va ser una família de cinc persones que havien participat en un dinar amb més gent el 28 de febrer. Els contagis es van reproduir en morts i dues dades ho demostren: a finals de març el nombre de víctimes mortals a la zona era proporcionalment 10 vegades superior a la resta de Catalunya; i els morts a la conca d'Òdena es van triplicar el març del 2020 respecte anys anteriors.
El tancament no va quedar exempt del xoc Generalitat-Estat per la gestió de la pandèmia. El govern espanyol va rebutjar el 26 de març la pròrroga del confinament a la conca d'Òdena, tal com havia demanat la Generalitat. Des de la Moncloa recordaven al llavors conseller d'Interior, Miquel Buch, que l'ordre d'endurir el confinament havia de passar pel ministre Illa, que era l'autoritat competent amb la declaració de l'estat d'alarma.
Finalment, el 4 d'abril el Govern va aixecar el confinament perimetral de la conca d'Òdena, justificant la mesura d'acord amb informes epidemiològics i perquè "no tenia sentit" que amb el confinament de tot Catalunya i hi hagués una mesura específica per a determinats municipis de l'Anoia. Tot i això, al mes d'abril les morts a la zona van augmentar un 54% respecte al 2019.
Del col·lapse hospitalari a l'inici del desconfinament
Les xifres diàries de pacients que requerien hospitalització i també assistència a les unitats de cures intensives (UCI) augmentaven sense fre. El Departament de Salut va haver de contractar més i més professionals que, o s'havien jubilat recentment o eren estudiants dels últims anys dels graus de medicina i infermeria que podien ajudar. Era la llei de "com més mans, millor". Calia mobilitzar tots els efectius possibles, perquè, tal com va detallar la llavors consellera de Salut, Alba Vergés, la situació que vindria seria "brutal".
El Govern va assumir a principis d'abril, amb reticències, que caldria rebre l'ajuda de l'exèrcit i de l'UME per combatre el coronavirus. Es van desinfectar residències de gent gran i es van organitzar hospitals de campanya per poder donar l'abast amb tots els pacients que requerien assistència sanitària. I és que el pic de la primera onada, que es va allargar fins a finals de juny, es va registrar el dia 7 d'abril als hospitals amb 1.526 pacients crítics per Covid a les UCI. Salut va dir que la xifra es corresponia al 87% dels llits d'UCI destinats a pacients Covid.
En el moment més crític a Catalunya, la Xina, que feia ja gairebé quatre mesos que lluitava a correcuita contra el coronavirus, registrava, per primer cop, un dia sense morts per Covid des de l'inici de la pandèmia. Una situació contrària a la que es vivia a casa nostra, on les funeràries estaven col·lapsades per l'allau de morts que cada dia es registraven a totes les zones de Catalunya. Es van veure imatges de centenars de taüts, un al costat de l'altre, esperant a ser transportades als cementiris. Escenes impactants, però que fan no oblidar la magnitud de la tragèdia.
Març i abril del 2020 van deixar les dades d'hospitalitzats, ingressats a l'UCI i morts més grans de la pandèmia. Però si d'alguna cosa havia de servir tancar la població, era per evitar una tragèdia major. Els efectes del confinament total es van percebre precisament durant l'abril. Mentre els contagis anaven a la baixa i s'aconseguia doblegar la primera onada de la pandèmia -encara en vindrien cinc més fins a la més recent d'òmicron-, els hospitals es començaven a buidar tímidament.
Davant d'això, i després de gairebé dos mesos de tancament total, el 26 d'abril el Govern va autoritzar, amb l'aval previ del govern espanyol, el desconfinament dels nens. Els menors de 14 anys podien sortir al carrer no més d'una hora al dia, sense allunyar-se més d'un quilòmetre del seu domicili i entre les 9 i les 21 hores. Per a molts adults, l'aixecament del confinament de la canalla va ser l'excusa per poder sortir al carrer. I arribat el maig, va ser el mes del desconfinament definitiu i l'adeu a una de les poques mesures -sinó l'única- de contenció de la pandèmia que no s'ha tornat a repetir durant aquests tres últims anys.
El camí cap a la pretesa "nova normalitat" es va fer per fases. El govern espanyol va establir el pla que, segons el nivell de la fase, permetia fer o no certes activitats. Les comunitats proposaven i l'executiu de Pedro Sánchez hi donava el vistiplau. Catalunya, d'acord amb criteris poblacionals, va tenir el país repartit en fases de desescalada diferents. L'àrea de Barcelona, de fet, va ser la que més va tardar a recuperar la plena activitat. Ara bé, el 19 de juny del 2020 van caure la majoria de restriccions a tot el país.
Aquell estiu ja es veia com la fi de la pandèmia. Govern i societat ja parlaven de la nova normalitat després d'uns mesos dramàtics. No va passar. Els rebrots i les successives onades van ser tan constants que, fins i tot, vam aprendre a conviure-hi fins que l'estiu del 2022 es va veure la llum. Si es va córrer o no és molt difícil de determinar. Ara bé, sigui per les vacunes o per la mutació del virus, les onades posteriors ja no van ser tan agressives com la primera. I ara, tres anys després, es pot dir de forma molt prudent, que el malson de la pandèmia ha acabat.
El Govern demanava prudència i calma davant de les primeres confirmacions que el virus circulava a Catalunya. El llavors secretari de Salut Pública, Joan Guix, va posar l'accent en què el sistema sanitari català estava "preparat" per fer front al coronavirus i va remarcar que la situació era controlable. Amb el pas del temps, s'ha vist que això no era així. El sistema sanitari català, com els de països veïns, no estava preparat. Un sistema laminat per les retallades de l'última dècada.
I a l'Estat? El ministre de Sanitat avisava d'un reforç per "tenir a tota la xarxa sanitària preparada per detectar, a la major brevetat, possibles casos". Salvador Illa, en aquell moment al capdavant del Ministeri, va descartar prendre mesures més dràstiques, com mesurar la temperatura dels viatgers que entraven a Espanya.
Però en només quatre dies, del 25 al 29 de febrer del 2020, Salut va confirmar sis contagis per Covid a tot Catalunya. Era un degoteig constant i les alarmes, que fins llavors eren contrarestades amb crides a la calma, cada cop sonaven més fort. La vida al carrer, però, es feia encara amb força tranquil·litat: ni a la feina, ni a l'oci, ni a casa, ni enlloc hi havia cap mena de restricció. Només les farmàcies començaven a notar compres massives de mascaretes i gel hidroalcohòlic. "Distància, mans, mascareta": aquest era l'únic missatge que donaven les autoritats. L'escenari, però, canviaria en qüestió de dies.
Del degoteig de contagis a les primeres hospitalitzacions
El 2 de març ja eren els 16 infectats al país, però, segons el Govern, la situació del coronavirus estava "controlada". El suposat control va durar poc: el Ministeri de Treball va confirmar només dos dies després que les empreses haurien de parar l'activitat si hi havia risc de contagi. De fet, a Europa les mesures per contenir el virus cada cop eren més estrictes i Itàlia estava cada cop més aïllada.
Els hospitals catalans acumulaven pacients i la sanitat privada va oferir llits i serveis al Departament de Salut per rebre infectats per coronavirus. Els sindicats del sector amb representació a l'Institut Català de la Salut van alertar de les dificultats de gestionar una crisi sanitària a través d'un sistema de salut ja sobrecarregat. Mentre els hospitals s'omplien, tothom era conscient que un punt d'inflexió estava a punt d'arribar.
La primera víctima mortal per Covid a Catalunya es va registrar el 4 de març. Era una dona de 87 anys amb patologies prèvies: no va poder superar el tractament a l'Hospital Germans Trias i Pujol. A partir d'aquí, la xifra de morts diàries es va anar incrementant, amb xifres que a finals de març van ascendir fins als 262 morts per Covid-19 en només 24 hores.
Del descontrol a la conca d'Òdena al confinament total
El gran avís a Catalunya sobre la complicadíssima situació que vindria els pròxims mesos va ser a la conca d'Òdena, a l'Anoia. Un brot de coronavirus va disparar els contagis i els ingressos a la regió, amb l'hospital d'Igualada saturat. La matinada del 12 de març el Govern va dictaminar el confinament d'Igualada, Vilanova del Camí, Òdena i Santa Margarida de Montbui.
La situació es va descontrolar. Era un virus nou, no el coneixíem. El 15 de març es va decretar l'estat d'alarma, es va establir un confinament total -que la Generalitat ja havia demanat, però que no podia aplicar per falta de competències- i només es va mantenir l'activitat essencial. Teletreball,classes a distància, i vida entre quatre parets: anar a comprar o passejar la mascota eren les úniques maneres de sortir de casa. De fet, es van arribar a viure escenes grotesques: el paper higiènic s'esgotava per por que s'acabés i la gent feia cues infinites per accedir als supermercats.
Una setmana després que el Govern tanqués la conca d'Òdena, es va concloure que el focus del brot va ser una família de cinc persones que havien participat en un dinar amb més gent el 28 de febrer. Els contagis es van reproduir en morts i dues dades ho demostren: a finals de març el nombre de víctimes mortals a la zona era proporcionalment 10 vegades superior a la resta de Catalunya; i els morts a la conca d'Òdena es van triplicar el març del 2020 respecte anys anteriors.
El tancament no va quedar exempt del xoc Generalitat-Estat per la gestió de la pandèmia. El govern espanyol va rebutjar el 26 de març la pròrroga del confinament a la conca d'Òdena, tal com havia demanat la Generalitat. Des de la Moncloa recordaven al llavors conseller d'Interior, Miquel Buch, que l'ordre d'endurir el confinament havia de passar pel ministre Illa, que era l'autoritat competent amb la declaració de l'estat d'alarma.
Finalment, el 4 d'abril el Govern va aixecar el confinament perimetral de la conca d'Òdena, justificant la mesura d'acord amb informes epidemiològics i perquè "no tenia sentit" que amb el confinament de tot Catalunya i hi hagués una mesura específica per a determinats municipis de l'Anoia. Tot i això, al mes d'abril les morts a la zona van augmentar un 54% respecte al 2019.
Del col·lapse hospitalari a l'inici del desconfinament
Les xifres diàries de pacients que requerien hospitalització i també assistència a les unitats de cures intensives (UCI) augmentaven sense fre. El Departament de Salut va haver de contractar més i més professionals que, o s'havien jubilat recentment o eren estudiants dels últims anys dels graus de medicina i infermeria que podien ajudar. Era la llei de "com més mans, millor". Calia mobilitzar tots els efectius possibles, perquè, tal com va detallar la llavors consellera de Salut, Alba Vergés, la situació que vindria seria "brutal".
El Govern va assumir a principis d'abril, amb reticències, que caldria rebre l'ajuda de l'exèrcit i de l'UME per combatre el coronavirus. Es van desinfectar residències de gent gran i es van organitzar hospitals de campanya per poder donar l'abast amb tots els pacients que requerien assistència sanitària. I és que el pic de la primera onada, que es va allargar fins a finals de juny, es va registrar el dia 7 d'abril als hospitals amb 1.526 pacients crítics per Covid a les UCI. Salut va dir que la xifra es corresponia al 87% dels llits d'UCI destinats a pacients Covid.
En el moment més crític a Catalunya, la Xina, que feia ja gairebé quatre mesos que lluitava a correcuita contra el coronavirus, registrava, per primer cop, un dia sense morts per Covid des de l'inici de la pandèmia. Una situació contrària a la que es vivia a casa nostra, on les funeràries estaven col·lapsades per l'allau de morts que cada dia es registraven a totes les zones de Catalunya. Es van veure imatges de centenars de taüts, un al costat de l'altre, esperant a ser transportades als cementiris. Escenes impactants, però que fan no oblidar la magnitud de la tragèdia.
Març i abril del 2020 van deixar les dades d'hospitalitzats, ingressats a l'UCI i morts més grans de la pandèmia. Però si d'alguna cosa havia de servir tancar la població, era per evitar una tragèdia major. Els efectes del confinament total es van percebre precisament durant l'abril. Mentre els contagis anaven a la baixa i s'aconseguia doblegar la primera onada de la pandèmia -encara en vindrien cinc més fins a la més recent d'òmicron-, els hospitals es començaven a buidar tímidament.
Davant d'això, i després de gairebé dos mesos de tancament total, el 26 d'abril el Govern va autoritzar, amb l'aval previ del govern espanyol, el desconfinament dels nens. Els menors de 14 anys podien sortir al carrer no més d'una hora al dia, sense allunyar-se més d'un quilòmetre del seu domicili i entre les 9 i les 21 hores. Per a molts adults, l'aixecament del confinament de la canalla va ser l'excusa per poder sortir al carrer. I arribat el maig, va ser el mes del desconfinament definitiu i l'adeu a una de les poques mesures -sinó l'única- de contenció de la pandèmia que no s'ha tornat a repetir durant aquests tres últims anys.
El camí cap a la pretesa "nova normalitat" es va fer per fases. El govern espanyol va establir el pla que, segons el nivell de la fase, permetia fer o no certes activitats. Les comunitats proposaven i l'executiu de Pedro Sánchez hi donava el vistiplau. Catalunya, d'acord amb criteris poblacionals, va tenir el país repartit en fases de desescalada diferents. L'àrea de Barcelona, de fet, va ser la que més va tardar a recuperar la plena activitat. Ara bé, el 19 de juny del 2020 van caure la majoria de restriccions a tot el país.
Aquell estiu ja es veia com la fi de la pandèmia. Govern i societat ja parlaven de la nova normalitat després d'uns mesos dramàtics. No va passar. Els rebrots i les successives onades van ser tan constants que, fins i tot, vam aprendre a conviure-hi fins que l'estiu del 2022 es va veure la llum. Si es va córrer o no és molt difícil de determinar. Ara bé, sigui per les vacunes o per la mutació del virus, les onades posteriors ja no van ser tan agressives com la primera. I ara, tres anys després, es pot dir de forma molt prudent, que el malson de la pandèmia ha acabat.