27
de febrer
del
2022
Actualitzat
el
15
de gener
del
2024
a les
18:29h
Escriure en calent sobre els escenaris a curt termini que genera una guerra és prendre el risc que un gir de guió, que ara pot semblar inversemblant, t'arruïni totes les prediccions. Però ja comencen a percebre's una colla d'efectes a mitjà i llarg termini que, d'acord amb els esgarrifosos esdeveniments dels últims dies, poden derivar-se de la invasió d'Ucraïna.
Sobre el paper, la superioritat militar russa és innegable. En menys de 48 hores, les tropes russes ja s'havien plantat a les portes de Kíev i havien avançat en altres fronts. L'ofensiva inicial podria haver estat encara més devastadora, perquè la potència de foc de Rússia es pot incrementar. Aparentment, Putin té les de guanyar en aquesta guerra, però haver-se embrancat en una operació tan agressiva també comporta grans riscos. Vegem-ne tres.
Sancions que estaven previstes
Primer, les sancions econòmiques. És un contratemps relatiu, perquè quan Putin decideix enfangar-se amb una invasió a gran escala d'un país veí i sobirà ja sap que li plourà tota mena de càstigs financers i comercials. (Breu parèntesi: les sancions també les patiran aquells que les apliquin i vegin danyats els seus negocis amb Rússia).
Amb les sancions no n'hi ha prou per aturar l'agressió, però si la resistència ucraïnesa aconsegueix allargar el conflicte i Rússia no hi troba sortida, els perjudicis per a la seva economia poden acabar sent greus. I el malestar entre una població russa que no vol empobrir-se pot anar creixent.
Bombardejar un poble germà
Aquest primer risc enllaça amb un altre. Part de l'opinió pública russa veu amb desolació com, sota la bandera de la seva nació, es bombardeja un poble germà, eslau, amb una història estretament lligada a la seva. Pot haver-hi condescendència, fins i tot complex de superioritat, cap al poble ucraïnès, però no pas els estigmes xenòfobs que sovint pesen sobre les minories caucàsiques. Quin impacte poden causar entre els russos els bombardejos contra Kíev, una ciutat que comencen a adorar des que reben la seva primera lliçó d'història a l’escola? Ara mateix és impossible quantificar-ho.
La Rússia oficialista -tots els partits parlamentaris i, per descomptat, tota la maquinària mediàtica controlada directa o indirectament pel Kremlin- s'encarrega de vendre el relat sòrdid i mesquí que converteix les víctimes -els ucraïnesos- en suposats agressors. Si a la intoxicació informativa hi sumem la por a un règim que deté sense contemplacions a qualsevol que aixequi la veu al carrer, sembla difícil que sorgeixi una dissidència organitzada capaç de tòrcer el braç a Putin. Però si una Ucraïna ben armada per Occident aconsegueix curtcircuitar els plans d'una guerra llampec i els taüts amb soldats russos comencen a arribar a Moscou, les veus crítiques poden multiplicar-se.
Trencament emocional amb els prorussos
Tercer maldecap per a Putin: el trencament emocional, potser irreversible, que aquest atac a traïció pot provocar en la població ucraïnesa, i no només en aquells que ja tenien clar que calia allunyar-se de Moscou. També en ciutadans que fins ara havien votat partits prorussos i que ara, arraulits en refugis subterranis de ciutats bombardejades, ja no entenen res.
Si el que busca Putin és desfer-se del president ucraïnès, Volodímir Zelenski, per instaurar en el seu lloc un règim titella, disposat a convertir els processos electorals en un simple ritual coreogràfic per ratificar el candidat que triï Moscou, pot topar-se amb un context ingovernable. Un nou líder tutelat pel Kremlin podria batre rècords d'impopularitat, la seva manca de legitimitat seria una font d'inestabilitat permanent i, tard o d’hora, patiria mobilitzacions que amenaçarien la seva viabilitat.
Posats a buscar febleses en aquest conflicte, cal parlar també d'Occident. Al 1992, embegut de l'eufòria derivada de l'enfonsament de la Unió Soviètica, el politòleg nord-americà Francis Fukuyama va proclamar "la fi de la Història": la lluita secular entre ideologies havia arribat al seu capítol final, les democràcies capitalistes liberals havien triomfat i el seu model prevaldria a tot el planeta. Era un miratge naïf.
Més OTAN en lloc de repensar-la
Sense cap enemic clar contra qui armar-se, hauria tingut sentit replantejar l'OTAN i crear un sistema de seguretat mundial més cooperatiu i multipolar. En lloc d'això, Washington va voler aprofitar el mateix instrument que li havia servit per contenir els soviètics des de 1949: no només no va dissoldre l'OTAN, sinó que la va anar expandint, conscient que Rússia, exhausta i agenollada davant dels creditors occidentals, no badaria boca.
Encara pitjor: en lloc de deixar-se la pell per ajudar a construir una democràcia viable, justa i europeïtzant a Rússia, va apadrinar-hi un capitalisme salvatge i indecorós, on un grapat d'oligarques es van dedicar a saquejar les riqueses estatals a l'empara de Borís Ieltsin, l'home d'Occident. Quan a finals dels 90 la degradació d'aquesta cleptocràcia amenaçava de col·lapsar i portar de nou els comunistes al poder, Ieltsin va triar un successor que restablís l'ordre i li garantís impunitat. L'elegit va ser Vladímir Putin.
Tornarem 30 anys enrere?
Putin, més fort que quan va arribar a la presidència fa 22 anys, ha vist ara l'oportunitat de desafiar un Occident debilitat i capgirar l'ordre mundial sorgit de la fi de la Guerra Freda. ¿Vol dir això que tornarem 30 anys enrere, quan el món es dividia en àrees d'influència intocables? ¿Tornarà Moscou a fer i desfer a tots aquells països que consideri satèl·lits seus, sense que les seves poblacions puguin decidir lliurement quin sistema volen? Això és el que està en joc aquests dies. I el resultat dependrà, en bona part, de la resposta que siguin capaços de donar Europa i els Estats Units per frustrar els plans de Putin.
Sobre el paper, la superioritat militar russa és innegable. En menys de 48 hores, les tropes russes ja s'havien plantat a les portes de Kíev i havien avançat en altres fronts. L'ofensiva inicial podria haver estat encara més devastadora, perquè la potència de foc de Rússia es pot incrementar. Aparentment, Putin té les de guanyar en aquesta guerra, però haver-se embrancat en una operació tan agressiva també comporta grans riscos. Vegem-ne tres.
Sancions que estaven previstes
Primer, les sancions econòmiques. És un contratemps relatiu, perquè quan Putin decideix enfangar-se amb una invasió a gran escala d'un país veí i sobirà ja sap que li plourà tota mena de càstigs financers i comercials. (Breu parèntesi: les sancions també les patiran aquells que les apliquin i vegin danyats els seus negocis amb Rússia).
Amb les sancions no n'hi ha prou per aturar l'agressió, però si la resistència ucraïnesa aconsegueix allargar el conflicte i Rússia no hi troba sortida, els perjudicis per a la seva economia poden acabar sent greus. I el malestar entre una població russa que no vol empobrir-se pot anar creixent.
Bombardejar un poble germà
Aquest primer risc enllaça amb un altre. Part de l'opinió pública russa veu amb desolació com, sota la bandera de la seva nació, es bombardeja un poble germà, eslau, amb una història estretament lligada a la seva. Pot haver-hi condescendència, fins i tot complex de superioritat, cap al poble ucraïnès, però no pas els estigmes xenòfobs que sovint pesen sobre les minories caucàsiques. Quin impacte poden causar entre els russos els bombardejos contra Kíev, una ciutat que comencen a adorar des que reben la seva primera lliçó d'història a l’escola? Ara mateix és impossible quantificar-ho.
La Rússia oficialista -tots els partits parlamentaris i, per descomptat, tota la maquinària mediàtica controlada directa o indirectament pel Kremlin- s'encarrega de vendre el relat sòrdid i mesquí que converteix les víctimes -els ucraïnesos- en suposats agressors. Si a la intoxicació informativa hi sumem la por a un règim que deté sense contemplacions a qualsevol que aixequi la veu al carrer, sembla difícil que sorgeixi una dissidència organitzada capaç de tòrcer el braç a Putin. Però si una Ucraïna ben armada per Occident aconsegueix curtcircuitar els plans d'una guerra llampec i els taüts amb soldats russos comencen a arribar a Moscou, les veus crítiques poden multiplicar-se.
Trencament emocional amb els prorussos
Tercer maldecap per a Putin: el trencament emocional, potser irreversible, que aquest atac a traïció pot provocar en la població ucraïnesa, i no només en aquells que ja tenien clar que calia allunyar-se de Moscou. També en ciutadans que fins ara havien votat partits prorussos i que ara, arraulits en refugis subterranis de ciutats bombardejades, ja no entenen res.
Si el que busca Putin és desfer-se del president ucraïnès, Volodímir Zelenski, per instaurar en el seu lloc un règim titella, disposat a convertir els processos electorals en un simple ritual coreogràfic per ratificar el candidat que triï Moscou, pot topar-se amb un context ingovernable. Un nou líder tutelat pel Kremlin podria batre rècords d'impopularitat, la seva manca de legitimitat seria una font d'inestabilitat permanent i, tard o d’hora, patiria mobilitzacions que amenaçarien la seva viabilitat.
Posats a buscar febleses en aquest conflicte, cal parlar també d'Occident. Al 1992, embegut de l'eufòria derivada de l'enfonsament de la Unió Soviètica, el politòleg nord-americà Francis Fukuyama va proclamar "la fi de la Història": la lluita secular entre ideologies havia arribat al seu capítol final, les democràcies capitalistes liberals havien triomfat i el seu model prevaldria a tot el planeta. Era un miratge naïf.
Més OTAN en lloc de repensar-la
Sense cap enemic clar contra qui armar-se, hauria tingut sentit replantejar l'OTAN i crear un sistema de seguretat mundial més cooperatiu i multipolar. En lloc d'això, Washington va voler aprofitar el mateix instrument que li havia servit per contenir els soviètics des de 1949: no només no va dissoldre l'OTAN, sinó que la va anar expandint, conscient que Rússia, exhausta i agenollada davant dels creditors occidentals, no badaria boca.
Encara pitjor: en lloc de deixar-se la pell per ajudar a construir una democràcia viable, justa i europeïtzant a Rússia, va apadrinar-hi un capitalisme salvatge i indecorós, on un grapat d'oligarques es van dedicar a saquejar les riqueses estatals a l'empara de Borís Ieltsin, l'home d'Occident. Quan a finals dels 90 la degradació d'aquesta cleptocràcia amenaçava de col·lapsar i portar de nou els comunistes al poder, Ieltsin va triar un successor que restablís l'ordre i li garantís impunitat. L'elegit va ser Vladímir Putin.
Tornarem 30 anys enrere?
Putin, més fort que quan va arribar a la presidència fa 22 anys, ha vist ara l'oportunitat de desafiar un Occident debilitat i capgirar l'ordre mundial sorgit de la fi de la Guerra Freda. ¿Vol dir això que tornarem 30 anys enrere, quan el món es dividia en àrees d'influència intocables? ¿Tornarà Moscou a fer i desfer a tots aquells països que consideri satèl·lits seus, sense que les seves poblacions puguin decidir lliurement quin sistema volen? Això és el que està en joc aquests dies. I el resultat dependrà, en bona part, de la resposta que siguin capaços de donar Europa i els Estats Units per frustrar els plans de Putin.