entrevista

​Els Catarres: «Reflectim una època dolenta, però també d'esperança»

El grup publica "Diamants", el seu cinquè àlbum, carregat d'optimisme però també més madur

per Carles Fiter, Centelles, Catalunya | 24 de febrer de 2022 a les 15:00 |
Els Catarres van saltar a la fama amb la cançó «Jenifer» l'estiu del 2011. | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de febrer de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Després de tres anys de silenci, Els Catarres tornen aquest divendres amb un nou disc sota el braç: Diamants. Roser Cruells, Jan Riera i Èric Vergés presenten el seu cinquè treball carregat de l'optimisme de sempre, però més madur, explorant pors i ansietats.

Durant aquest temps d'aturada han passat moltes coses, des de l'entrada de la paternitat i la maternitat al grup, fins la irrupció d'una pandèmia. El disc s'ha cuinat a foc lent i s'ha cuidat cada cançó per tal que tingui una "vida i sonoritat pròpia". Els entrevistem a Centelles, al mateix edifici on 10 anys enrere enregistraven Jenifer, la cançó que els va portar a la fama. Conversem sobre això, el nou disc i la necessitat de parar.


- Tres anys de silenci. És necessari parar per trobar la inspiració?

- Èric Vergés (EV) . Crec que no. Cal parar per recarregar piles i per tornar a trobar les ganes. Aquesta parada ha estat molt més llarga del que estava prevista per la Covid. Només havia de durar un any, que és més que suficient per fer un disc. Ganes de tocar, en teníem igualment. T'obligues a parar per fer altres coses i canviar de marc mental.


- Jan Riera (JR). També parem per treure'ns les cançons que portem tocant durant dos anys. Fem un reset perquè les pròximes siguin molt més diferents i no estiguin influenciades.

"Fer cançons és estirar una emoció i expandir-la"

- On busquen la inspiració Els Catarres?

- Roser Cruells (RC). Deixant marge que et passin altres coses noves fora de la bombolleta que tenim nosaltres tres. Quan engeguem la maquinària ens veiem molt entre nosaltres. Els concerts són experiències molt guais, però molt concretes. Per això, busquem coses noves com viatjar o tenir més relacions humanes. No parem perquè estiguem cansats de tocar i avorrits, sinó perquè passin coses noves.

- JR. Fer cançons és estirar una emoció que tens a dins i expandir-la. Si no vius l'experiència de coses noves, costa molt que surti això.

- Durant aquest temps han viscut una paternitat i maternitat al grup. Això sí que és una experiència forta.

- RC. Una experiència ben forta!

- JR. La cançó Diamants parla del valor de les persones que estimes. La lletra d'aquesta cançó evoca l'emoció de veure per primer cop el teu fill o la teva filla, que passi el que passi t'estimo incondicionalment. L'Èric també va compondre Un sostre fet d'estrelles, dedicada a les petites, basant-se en l'emoció que tenim la Roser i jo pel fet de tenir fills.
 

Els Catarres amb totes les cançons del nou disc pintades a la paret del darrere. Foto: Adrià Costa.


- Precisament, aquesta cançó s'ha fet durant la pandèmia.

- EV. Durant la primera setmana de confinament, vaig compondre aquesta cançó. De fet, en vaig fer dues, però l'altra no ha acabat entrant al disc. Va sortir sola. Tal com va sortir, gairebé tot va quedar igual. Menys alguna cosa que em van fer treure!

- A més d'aquest amor incondicional, què s'hi pot escoltar i sentir en el nou disc?

- EV. Moltes coses diferents. Aquest disc és difícil de descriure perquè musicalment és molt variat, heterogeni. És el que hem anat a buscar, era l'única premissa que teníem: que les cançons fossin diferents i tinguessin una vida pròpia. Temàticament, reflecteix molt bé els últims anys en els quals hem viscut moltes dificultats col·lectivament i individualment. Per exemple Honestament és una cançó que parla d'això: sembla que el món se'n va a la merda, però no passa res. Al final la vida és un miracle i encara estem aguantant i resistint. Passaran coses dolentes, però ens sobreposarem i tindrem felicitat si ens sabem recolzar en les persones importants de la vida, les que ens estimen incondicionalment.

- La majoria de cançons són d'optimisme, però també parlen d'ansietats, pors i de la pèrdua. Això és créixer i madurar?

- RC. Sí! Cada cop fem discos més madurs perquè també som més grans!

- JR. No sé si és madurar. Els primers discos buscàvem més alegria i festa. Amb aquest background de cançons molt festives, que en directe són una piconadora, ara ens podem permetre coses que siguin més tranquil·letes. Tot i que al nou disc continuen havent-hi cançons festives! Al final, allò guai és que darrere d'un grup hi hagi una evolució.

EV. És madurar, no? Et passen més coses a la vida, més complexes, i intentes traduir-les d'una forma més complexa.

- També hi ha una cançó més antiga que el mateix grup: La Solució.

- EV. La cançó en si no és antiga, sinó el riff de guitarra que aguanta l'estrofa. Se'm va acudir quan teníem uns 15 anys en un viatge d'intercanvi a Alemanya. És un tempo una mica estrany si no saps música, com en aquell moment. Vam deixar-ho allà, vam intentar fer-ho servir uns quants cops, però no sortia. I això quan vam tenir tempos, vam rescatar-ho i vam encaixar-ho amb un so més urbà, amb una tornada de reggae rap, i ens va agradar molt. En aquest disc ens ho podem permetre perquè ens hem posat més friquis.

- Per què ara i no en altres àlbums?

- EV. Perquè potser no hi vam pensar. Hi ha moltes idees que estan a mig fer o començades, i a vegades les recuperes. I moltes d'altres cançons que es perdran.
 

Durant l'entrevista amb Els Catarres. Foto: Adrià Costa.


- Se'n perden moltes pel camí?

- JR. Sí. I en aquest disc s'han perdut cançons acabadíssimes, però és que s'assemblaven molt estilísticament.

- EV. És el disc en el qual se n'han perdut més. En d'altres es perdia en la fase de maqueta, però en aquest s'han perdut cançons d'estudi. Vaja, estan allà. Segur que algun dia en traurem algunes.

"Hem buscat què necessita cada cançó perquè tingui una sonoritat pròpia"

- Heu buscat cançons amb vida pròpia. Musicalment què hi trobem? Se sent més en Jan al piano, més la Roser al contrabaix?

- RC. Hem tingut molt temps per fer el disc i entrar moltes vegades a l'estudi. Això normalment és un cop, anem molt per feina... fem un "xim-pum" quan n'estem convençuts. Aquesta vegada hem fet un "xim-pum" un cop, però hi hem tornat al cap de tres mesos. A l'art li pots anar donant voltes i voltes, i no s'acabaria mai. Ara l'agafaríem i segur que podríem fer una altra cosa. Amb aquest disc també hem tingut la voluntat de buscar què necessita cada cançó i buscar-li una sonoritat pròpia. Ens hem centrat en la producció. Des del sintetitzador o quin instrument acústic encaixa millor en cada cançó. Això no ho havíem fet mai tan exageradament. Les cançons estilísticament són molt diferents, però sònicament són molt personals.

- EV. Per exemple, en bateries, que s'acostuma a gravar amb la mateixa totes les cançons, n'hem posat de molt diferents. A postproducció s'ha remenat tot molt més. Totes les cançons són molt diferents. No hi ha una base prèvia sobre la qual treballar amb uns instruments. Cada cançó té lo seu i si es repeteixen els instruments sonaran diferents. Per exemple, la cançó T'odio té molta guitarra i està gravada amb un so més cru, sense polir, més punky. I altres cançons més fines i més ben acabades perquè demana un altre tractament.

- Arran de la pandèmia, el sector cultural s'ha vist tocat i ha estat molt temps aturat. Com ho heu viscut vosaltres? I com ho heu portat pensant en els que depenen de vosaltres?

- JR. Es viu malament. Tenim gent contractada quan estem de gira i teníem pensat fer-la el 2021. Però es va parar el món. No ens podíem arriscar a treure un disc amb tota la inversió que això suposa per després fer la meitat de concerts amb la meitat d'aforament. Per fer-ho retallat, vam decidir no fer-ho. Nosaltres hem tingut sort que teníem alguna cosa estalviada, però altra gent s'ha hagut de buscar la vida. En aquest sector, els músics la gran majoria és autònom i no tenim atur ni tenim res. És una vergonya perquè en altres països es té atur i ajudes. Aquí cada vegada es va apujant més la quota dels autònoms. I no només músics, tècnics, muntadors... ho han trampejat com han pogut.

- Enmig d'aquesta pandèmia heu presentat un llibre sobre els 10 anys del grup. Com ha estat la rebuda?

- RC. Ha estat molt guai. Durant aquests dos anys ens hem anat marcant uns espais amb en Jordi [Basté] per poder reviure tot el que hem viscut. Això ens ha donat molta vida dins la pandèmia. Durant aquests 10 anys hem viscut coses magnífiques, però també bastant dolentes. Tot hi està reflectit. Aquest llibre volíem fer-lo per dos motius: pels 10 anys que hem viscut junts i també per humanitzar-nos com a amics, grup i empresa. Per ensenyar que no sempre que tens una feina reconeguda mediàticament no vol dir que la teva vida sigui superfeliç. Som persones com la resta i al llibre s'hi reflecteixen les pors personals, les que hem tingut com a grup, els daltabaixos i com ens hem pogut sobreposar a coses que ens han passat. També a celebrar les coses bones. La idea és que la gent pogués assimila una vida que no és a dalt de l'escenari.
 

Les prestatgeries d'Els Catarres amb discos nous. Foto: Adrià Costa.


- Fa 10 anys que vau presentar per primera vegada Jenifer. Us pensàveu que acabaríeu sent un grup de referència català?

- EV. No pots imaginar-t'ho perquè segurament no ho faries. Vam fer-la per divertir-nos, passar-nos-ho bé i tocar a quatre bars. I de cop, estem vivint d'això, donant voltes i presentant discos, un més electrònic o un amb orquestra simfònica. És de bojos! Sempre havíem volgut viure d'això, però vam intentar-ho molts cops i ho vèiem impossible. Un cop s'assumeix això, vam anar a passar-nos-ho bé. Quan tens aquest marc mental de fer el que t'agrada, pot ser que passi alguna cosa.

- JR. Vaig tenir la sensació que podia passar alguna cosa quan estàvem fent el disc de Postals. Vaig veure que no Els Catarres no ens quedaríem amb un bombo i un contrabaix, i que si funcionava el disc, podríem fer el que volíem! Era un canvi de paradigma.

- EV. Era el disc més delicat perquè canviàvem molt el nostre rotllo.

- Heu passat d'anomenar Lluís Llach a la cançó de Jenifer a col·laborar-hi en un concert. Com es gestiona aquest èxit?

- EV. Sort que és de forma esglaonada i no ve tot de cop. Si ens ho haguessin dit el primer dia, potser ens agafa un atac de cor. Hem anat passant pantalles i estem supercontents de poder-hi participar.

- JR. A Catalunya un grup de música és molt d'estar per casa. Et pots trobar en Lluís Gavaldà pel carrer o pots tenir un cantant com a veí del teu poble. La gent et saluda, et demana una foto, no et molesta... No és un maldecap. La música en català no té aquesta aurèola de superestrella.

- RC. A més, abans la gent no era tan accessible ni hi havia xarxes socials.

"Quan vius les coses tan intensament, necessites buits emocionals per tornar-te a reequilibrar"

- Aquesta il·lusió, que expliqueu que teníeu amb Postals i ara també amb la sortida del nou disc, com es manté i es cuida?

- EV. Quan fas un disc, has de tenir il·lusió de fer-lo perquè és molt maldecap. Has d'estar rotllo zen. Tots tres tenim molta personalitat i ens hem de posar d'acord!

- RC. Ens barallem molt! Cada dos per tres hi ha discussions quan fem un disc!

- JR. La gent es pensa que per ser tres, podem desempatar, però tenim tres opinions diferents!

- EV. Parir una cosa així no és fàcil. Hi poses emocions, sentiments, moltes hores... Molta part de tu. T'estàs obrint i exposant davant de la gent. D'aquí també la necessitat de parar. És tot molt intens.

- RC. Sempre estàs vivint al límit. Tens les emocions o al 100 o al 0. Quan estàs en un concert has d'estar al màxim, al 100%, però quan baixes estàs a 0. No hi ha res gradual. Quan vius les coses tan intensament, necessites buits emocionals per tornar-te a reequilibrar.
 

Els Catarres a Centelles, on van gravar la seva cançó. Foto: Adrià Costa.


- També deu anar lligat a l'exigència que s'adquireix al pas del temps...

- JR. Som molt perfeccionistes. Donem moltes voltes a tot. Penso que és una cançó que quedarà per tota la vida!
- EV. És el pas del temps. El primer disc vam gravar-lo en un pis d'aquest edifici amb matalassos a la paret i un micròfon. I ara és pensar si aquesta paraula com l'he dit m'agrada així o no. També arriba un punt que hem de dir prou!

- De 10 anys ençà com han canviat les vostres cançons, del que dieu, com ho toqueu...?

- EV. En les lletres, hi ha aquest punt de maduresa. Tot i que em sentiria còmode fent una cançó molt naïf com al principi. Ens agraden les cançons innocents. Reflecteix un moment que vivíem i havíem de parlar així d'aquell tema. Aquest disc reflecteix una època que ha estat dolenta per a tothom. Però també és molt brillant i té molta esperança. Al final hem intentat mantenir aquesta vitalitat i llum. Al principi potser era més innocent, i ara hem intentat donar-li més contingut.

- Com la resta d'àlbums és personalitzat. Per què aquesta importància al fet que cada disc sigui únic?

- JR. El primer disc hi havia tensions perquè hi havia l'època del pirateig i estava malvist regalar música. Teníem clar que volíem que la música fos gratuïta, però que la gent tingués un objecte de col·leccionista. Una incitació a comprar el disc físic. Amb el segon disc vam tornar-ho a fer, i ara no deixarem de fer-ho. És com una tradició.

- Presenteu cinquè disc. N'hi haurà més?

- RC. Esperem que sí! De moment presentem aquest!

- Després de tant temps tancats, confinats... hi ha ganes de tocar en concerts?

- EV. Tot això que hem parlat és per anar a tocar! És l'objectiu final! [riu]

- On us podran escoltar?

JR. El concert més especial és el concert al Sant Jordi Club a l'abril, el començament de gira.

- RC. I després tenim una cinquantena de concerts programats durant tot l'any, però encara no es poden anunciar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació