Quan el Barça salti aquest vespre a la gespa del terreny de joc del Napoli es trobarà un estadi que no és exactament el mateix que va descobrir en la seva darrera visita a la ciutat partenopea, ara fa dues temporades. El temple per excel·lència dels napolitans ja no llueix la molt catòlica denominació de San Paolo, en honor a l’apòstol Sant Pau, sinó que, des de 2020, es coneix amb el nom d’estadi Diego Armando Maradona.
El canvi no és gens casual. Més enllà de retre homenatge al futbolista més transcendent en la història del Napoli, demostra la importància que Maradona va tenir pel conjunt de la ciutat. Si la denominació de San Paolo venia a recordar que l’apòstol dels Gentils, el responsable de l’evangelització de l’Imperi Romà, havia arribat a la península Itàlica gairebé pel mateix indret on estava construït l’estadi, el nom de Diego Armando Maradona evocava a qui s’havia erigit en un autèntic profeta pels napolitans. Un futbolista que havia retornat l’orgull a la ciutat i que havia permès als seus ciutadans, considerats italians de segona, desafiar al totpoderós nord que els menyspreava guanyant pel club de la Campània dos scudettos i una copa de la UEFA. Una fita sense precedents en la història de l’equip napolità.
Més enllà de les gestes esportives que van dur el Napoli a la glòria, un dels moments més recordats del pas de Maradona per San Paolo és, curiosament, un partit que el Pelusa no hi va jugar amb la samarreta del seu estimat Napoli. El 3 de juliol de 1990, Nàpols va ser escenari d’una de les semifinals del mundial d’Itàlia que, capricis del futbol, va enfrontar l’Argentina de l’ídol local amb la selecció italiana que aspirava a guanyar la seva quarta copa del món.
En circumstàncies normals, ningú hagués dubtat que el fervor de la grada de San Paolo estaria al costat de la squadra azzurra, amb el benentès que Nàpols era una urbs italiana. Però parlar de circumstàncies normals esdevé un oxímoron quan es fa referència a Maradona i a la capital de la Campània.
Maradona celebrant el primer scudetto del Nàpols en un estadi San Paolo ple de gom a gom Foto: @InvictosSomos
No en va, el jugador argentí havia canviat, des de la seva arribada de Barcelona el 1984, la història de Nàpols responent amb dues poètiques victòries a la lliga italiana, les primeres d’un equip originari del sud, a les provocacions que el Napoli rebia quan anava a jugar enfront dels poderosos equips del nord en forma d’insultants pancartes que li donaven la benvinguda a Itàlia o que encoratjaven el Vesuvi a una nova erupció que castigués la població partenopea. Per si els seus triomfs sobre els equips de Milà i Torí no fossin suficients per restablir l’orgull d’uns napolitans que es veien, tot sovint, forçats a emigrar a aquestes ciutats a la recerca de la feina que la seva regió d’origen no podia oferir-los, Maradona va regalar a Nàpols una victòria similar però de dimensió continental.
Va ser a la Copa de la UEFA de la temporada 1988-89 quan, després d’eliminar la Juventus, el seu acèrrim enemic transalpí, als quarts de final, el Napoli va deixar a la cuneta a l’omnipotent Bayern de Munic per acabar imposant-se a la final a l’Stuttgart en un triomf que tenia també una evident lectura social, ja que la ciutat alemanya era considerada com un dels principals destins de la migració napolitana a nivell europeu i, en conseqüència, l’escenari de nombroses humiliacions patides per aquesta comunitat.
Amb aquests antecedents, no és d’estranyar que Nàpols dubtés a qui animar aquell vespre de juliol a la semifinal mundialista que havia d’acollir San Paolo. I més, si tenim present la trajectòria que Maradona i la seva Argentina havien viscut en aquell mundial de 1990 en què s’havien estrenat, en tant que campions del món, amb un partit inaugural disputat a Milà on el públic local va xiular ostensiblement l’himne argentí al temps que celebrava de manera efusiva el sorprenent triomf del Camerun de Roger Milla sobre el combinat sud-americà.
Maradona, a terra, durant el partit inaugural del mundial de 1990 que Argentina va perdre contra Camerun a Milà Foto: @nico_bastone
El Pelusa no es va poder estar de respondre a l’actitud del públic milanès, molt hostil amb la seva figura, i a la roda de premsa posterior al matx va proclamar, amb un punt d’incisiva ironia: “L’únic plaer del partit ha estat descobrir que, gràcies a mi, els italians de Milà han deixat de ser racistes. Avui, per primera vegada, han donat suport als africans”. L’astre argentí recordava així els insults racistes que el Napoli havia d’aguantar en molts estadis d’Itàlia i que titllaven els napolitans d’africans o de terroni, una qualificació despectiva que els considerava com uns “pagesots ignorants” i que tenia un evident component racista.
Després dels xiulets i els insults de Milà, l’Argentina de Maradona va viure dos plàcids partits a San Paolo enfront de la Unió Soviètica i de Romania que li van permetre, després d’una victòria i un empat, classificar-se pels pèls pels vuitens de final com a millor tercera de grup.
Als vuitens, contra Brasil, i als quarts, contra Iugoslàvia, Argentina va tornar al nord d’Itàlia, concretament a Torí, on el seu himne va ser novament xiulat pels afeccionats locals com a mostra de l’evident animadversió que despertava la figura de Maradona.
A diferència de l’erràtica trajectòria argentina, Itàlia arribava a la semifinal de Nàpols havent guanyat els cinc partits que havia disputat sense encaixar ni un sol gol en contra, una circumstància que la convertia en la gran favorita.
Ara bé, per primera vegada en tot el campionat, la squadra azzurra havia de jugar lluny de l’estadi Olímpic de Roma, el seu terreny de joc fetitxe, on tenia el suport unànime dels afeccionats. El fet d’haver-se d’enfrontar a l’Argentina de Maradona a San Paolo generava un cert neguit entre el combinat italià que va demanar al públic napolità un recolzament a la selecció com el que havia tingut en els partits precedents disputats a Roma.
Va ser precisament en aquest moment de la història en el que Maradona va saber explotar de manera molt hàbil el coneixement que tenia de la discriminació que històricament havia patit la població napolitana. En un article publicat poc abans del partit al popular diari Corriere dello Sport amb el títol “Nàpols m’estima”, l’argentí afirmava a propòsit de la semifinal: “Penso que el públic donarà tot el seu suport als azzurri. Però no entenc el que està passant. Després de tant racisme, només ara es recorden que Nàpols forma part d’Itàlia. Durant 364 dies a l’any els titllen de terroni, de desgraciats, d’empestats i ara alguns diuen que són italians, que l’únic important és que guanyi Itàlia, pel seu orgull nacional”.
Les reflexions de Maradona van tenir un impacte evident en el públic partenopeu. Molts il·lustres napolitans, com el cineasta Paolo Sorrentino o els escriptors Roberto Saviano i Marco Ciriello, reconeixen sense embuts que aquell vespre de juliol van animar la selecció argentina enfront de la teòricament “seva” Itàlia.
Les seleccions argentina i italiana, escoltant els himnes oficials durant la semifinal del mundial, sota una pancarta amb la consigna “Diego als cors, Itàlia als càntics” Foto: @AleZino2
L’estadi San Paolo va tenir el cor dividit el 3 de juliol de 1990. Dues pancartes, evidenciaven el sentiment de la majoria dels afeccionats. Una, situada rere una de les porteries i penjada pels ultres napolitans, proclamava: “Maradona, Nàpols t’estima però Itàlia és la nostra pàtria”. A l’altra, al bell mig del terreny de joc, s’hi podia llegir: “Diego als cors, Itàlia als càntics”. Alguns seguidors locals es volien fer perdonar així el fet de no animar al futbolista que havia dut la seva ciutat a la glòria.
Sigui com sigui, San Paolo va respectar escrupolosament l’himne argentí, va aplaudir Maradona i fins i tot va ser escenari d’alguns xiulets dedicats al combinat italià. Un ambient molt diferent del que la squadra azzurra havia viscut a Roma com es van encarregar de recordar al final del partit el seleccionador Azelgio Vicini, que va afirmar que no havia tingut la sensació de comptar amb el suport incondicional del públic, o el capità Giuseppe Bergomi que va recordar que mentre a Roma tota l’afició era per Itàlia a Nàpols no havia estat així.
La històrica semifinal va acabar amb victòria argentina a la tanda de penals i amb Diego Armando Maradona aclamat per San Paolo, una imatge que no va agradar gaire a la resta d’Itàlia. A la fi del partit, ebri d’eufòria, el Pelusa va voler agrair el suport rebut fins i tot d’aquells partenopeus que havien animat a l’azzurra: “Soc molt feliç, tot i que l’únic que pot enfosquir una mica aquesta felicitat és la tristesa que sento pels meus amics napolitans que avui m’han demostrat ser els millors. Han sabut animar Itàlia sense ofendre Argentina”.
Maradona insulta al públic italià de l’estadi Olímpic de Roma que xiula l’himne argentí durant la final del mundial de 1990 Foto: YouTube
La continuació de la història és ben sabuda. Maradona i la seva Argentina van disputar la final del mundial contra Alemanya a l’estadi Olímpic de Roma on el públic va xiular fins a l’extenuació l’himne argentí mentre el Pelusa responia l’afronta repetint sense parar l’expressiu insult de “fills de puta” dedicat a aquella Itàlia rica i poderosa que tant l’odiava per la seva condició de napolità d’adopció.
Maradona va perdre la final però va deixar escrit per a la història un dels grans episodis mundialistes amb aquell partit en què Nàpols va tenir el cor dividit mostrant així algunes de les febleses de la unitat italiana que Giuseppe Garibaldi i Víctor Manuel II havien construït laboriosament durant el segle XIX.