«The Godfather», 50 anys de la millor pel·lícula de tots els temps sobre la màfia

Pantalla en negre. Una melodia de trompetes comença a sonar de fons, amb les estrelles del logo de la Paramount situant-se a sobre de la característica muntanya emblanquinada de la companyia. La imatge torna al negre i ens mostra un dels títols més transcendentals de la història de la ficció audiovisual: Mario Puzo's, The Godfather. Un primer pla i una frase per a la història: "Jo crec en Amèrica". Fa 50 anys de l'estrena d'un dels films més influents de tots els temps en el món del cinema, l'obra mestra de Francis Ford Coppola; una tragèdia shakesperiana en el cor de la màfia italoamericana, que va canviar per sempre la percepció del gènere i va sacsejar la indústria. Mig segle després, el públic podrà tornar a gaudir d'aquesta obra mestra a les sales de cinema, amb motiu del seu aniversari. 

La rellevància de la pel·lícula de Coppola, estrenada el 1972 després d'un rodatge carregat de dificultats, ha transcendit dècades de nous títols, noves tendències cinematogràfiques, generacions i crítics. Tres anys enrere, Puzo havia publicat el llibre homònim que donaria vida a la pel·lícula. La Paramount Pictures, gràcies a un dels productors més vius de la indústria del moment, Robert Evans, va comprar el 1967 els drets del llibre quan encara no s'havia ni publicat. El tret de sortida del projecte es va completar el 1971, quan Albert S. Rudy, un altre dels majors productors de cinema del Hollwood de l'època, va decidir donar suport al film de gàngsters. Conegut per saber tirar endavant pel·lícules amb baix pressupost, la Paramount, amb moltes reticències, va donar llum verda a El Padrí.

Francis Ford Coppola va ser el director escollit, després d'haver valorat diversos noms de molt més pes. El cineasta italoamericà, amb clars vincles familiars que li donarien veracitat al film i a la història, era un nouvingut de la indústria. Acabaria sent un dels puntals de la nova onada de directors, com Steven Spielberg, George Lucas o Martin Scorsese, que revolucionarien el cinema per sempre més. Coppola va col·laborar mà a mà amb Puzo per adaptar el llibre a un guió cinematogràfic, amb una feina exhaustiva que va suposar una relació de respecte entre els dos, amb moltes traves creatives imposades entre els dos.

Tots aquests problemes es podran veure ficcionats en una nova sèrie que prepara la plataforma Paramount+, que explicarà com es va decidir adaptar, rodar i estrenar El Padrí a principis de la dècada dels anys 70: The Offer. Un dels majors problemes que va haver de suportar Coppola van ser els continuats impediments de la companyia per acceptar el seu repartiment. Al Pacino, que interpretaria a Michael Corleone, va ser un dels principals esculls. Fins a 80 proves d'escena li van fer a l'intèrpret, un jove desconegut en aquella època. Ni Marlon Brando es va salvar d'un escrutini massiu de la Paramount: no va ser ni la primera opció. Robert De Niro va arribar a postular pel paper de Santino Corleone, que va acabar assumint James Caan. De Niro acabaria acceptant un personatge molt millor: Vito Corleone de jove, en la segona part de la trilogia -i la millor de totes, sense cap mena de dubte-.

La tragèdia romàntica d'un món criminal
La màfia italoamericana havia estat abordada en molts moments de l'època daurada de Hollywood. Des de James Cagney a Humphrey Bogart, la indústria havia aglutinat títols de la crònica negra criminal de les clavegueres de les urbs nord-americanes per omplir sales de cinema, abarrotades d'apassionats de les històries sobre gàngsters, bandes o màfies. En un context on l'FBI, amb Edgar Hoover al capdavant, negava per activa i per passiva l'existència d'una Cosa Nostra, l'estrena d'El Padrí va ser una revolució, no només artística, sinó també social.
 
Investigadors de l'agència federal dels EUA van assegurar haver punxat converses telefòniques de membres de la màfia italoamericana de Nova York discutint sobre quin seria, per a ells, un bon actor per a interpretar Vito Corleone. La seva tria era Paul Newman. El Padrí arrossega una aura pròpia, una mística insubstituïble per a una trama que barreja la tragèdia sheakesperiana d'un Michael Corleone que es veu arrossegat als inferns del crim organitzat, el romanticisme per a un món tacat de sang i les misèries d'una societat nord-americana que es presentava als ulls del públic com a ètica, casta i pura.

Personatges ofegats en les tenebres, són presentats en un desplegament tècnic de cinema que frega l'espectacle diví. La fotografia de Gordon Willis -en un combat etern amb Coppola durant el rodatge, ja que ell apostava per la rectitud de les escenes amb marques i il·luminació, i el director volia espontaneïtat- va engrandir una obra carregada d'ingredients que la converteixen en una obra mestra: un repartiment únic, creat en la dificultat; una banda sonora de Nino Rota que ha quallat en tots els imaginaris col·lectius possibles; i un guió insuperable, que engrandeix l'obra literària del mateix Puzo.

Parlar d'El Padrí és parlar de cinema en majúscules, d'un objecte d'estudi per a qualsevol amant del cinema o estudiant d'audiovisuals. Fugint de les exageracions, és una pel·lícula que aglutina les opinions positives de la immensa majoria dels crítics i del públic generalista. La família Corleone, enquistada en les maneres i formes criminals dels italoamericans del segle passat, exposa la bellesa d'una època tacada de sang, a la vegada que mostra el costat més fosc d'una societat considerada impol·luta. Va obrir una etapa cinematogràfica que va aconseguir tancar la magnífica sèrie de The Sopranos, que trencava, 40 anys després, la mística romàntica construïda a El Padrí al voltant de la màfia. Dels ulls submergits en les tenebres de Michael Corleone a la mirada carregada de dolor de Tony Soprano. No es poden celebrar millor els 50 anys de la pel·lícula. A partir d'avui, a la majoria de sales.