En el moment d’escriure aquestes línies, m’acabo d’assabentar que la direcció de Betevé ha decidit acomiadar 12 persones i, de retruc, carregar-se de la graella tres programes: La Cartellera, La Família Barris i l’Àrtic. En el moment de publicar-se aquestes línies, no tinc clar com haurà evolucionat el tema, però el cas és que el que m’ha mogut a seure davant l’ordinador i escriure una columna titulada "Àrtic o antàrtic" és la voluntat de lloar un programa que, a banda de brillant, és del tot necessari. Estic poc familiaritzada amb els dos primers programes esmentats i no m’atreveixo a parlar-ne amb prou coneixement de causa, però soc una fan declarada de l’Àrtic i vinc a alabar-lo de la mateixa manera que fa uns dies el Modernet ho feia amb el Vostè primer en aquesta mateixa casa i que, tot sigui dit, aprofito per sumar-me també a l’elogi que en feia.
L’altre dia, després de l’èxit de la Carla Simón amb Alcarràs a la Berlinale, l’Anna Pérez Pagès, directora i presentadora de l’Àrtic, arrencava així el programa: "Avui, per començar l’Àrtic us he de confessar que personalment hi ha poques coses que em commoguin més que algú que creu profundament en el que fa. En qualsevol moment i en qualsevol àmbit. Però quan ho fa en una professió on els diners públics escassegen, els temps de producció s’allarguen i hi ha incertesa i pressió per un èxit que potser d’entrada ni vols ni busques, encara em sembla més admirable". Doncs jo, estimada Anna, em faig meves les teves paraules per parlar de l’Àrtic.
Conec l’Anna des de fa quatre anys, però en fa molts més que sé que és una autèntica apassionada amb tot el que fa. Ja es veu. A través de la direcció, i posterior presentació de l’Àrtic, ha demostrat que la cultura interessa. Li interessa a ella i ens pot arribar a interessar a tots. L’Àrtic ha donat veu a moltíssims artistes i creadors del país, gent que està fent coses potents i que molts cops no té veu en altres mitjans generalistes. D’alguna manera, el programa ha servit als barcelonins d’agenda cultural com una mena de radar de tot allò que passa a la nostra ciutat i que val la pena tenir controlat. No et perdis aquesta exposició, no deixis passar l’oportunitat de veure aquesta obra o corre a agafar entrades que tal músic ve a Barcelona aquest dia concret.
El sofà vermell de l’Àrtic s’ha convertit en un segell indiscutible del programa. Allà hi seuen els protagonistes de l’escena del país i se sotmeten a entrevistes de qualitat, amb preguntes afilades, però atmosfera amable (que és com més m’agraden les entrevistes a l’hora de consumir-les). Aquell sofà ha permès als espectadors de Betevé conèixer artistes en profunditat i en diferents contextos. Des d’un programa d’una televisió pública de Barcelona s’han esforçat a fugir del barcelonacentrisme, cosa que no poden dir altres mitjans estatals. Veure l’Àrtic t’assegura rigor i professionalitat, però també riure i bon rotllo. El sofà i el plató de l’Àrtic, de tant mirar-lo, ja és una mica casa de tots.
L’Àrtic és i serà sempre un programa important a la història de la nostra ciutat i del nostre país perquè ha demostrat que la cultura pot ocupar un espai en el prime time d’una televisió pública. La cultura, aquell colofó de gairebé tots els informatius de la resta d’emissores, és prou llaminera per omplir cada dia un programa sencer amb contingut de qualitat. On l’entreteniment és la manera més efectiva de vehicular la divulgació i difusió cultural. Qui sigui fan del programa entendrà que acabi aquesta columna amb un breu qüestionàrtic. Amb l’acomiadament del programa, el sistema de mitjans perd una peça fonamental per cuidar el món de la cultura? Àrtic. L’equip del programa deixarà de batallar per reivindicar la cultura com a aposta a emetre en prime time? Estic convençuda que antàrtic. Molta força i moltes gràcies per la feina ben feta, espero tornar-vos a veure aviat.