19
de febrer
del
2022
Actualitzat
el
21
de febrer
a les
8:17h
Els bons resultats obtinguts per Voxa les eleccions de Castella i Lleó, on ha passat d'un diputat a 13 i és determinant per investir el popular Alfonso Fernández Mañueco, consoliden el partit de Santiago Abascal en la política espanyola. L'arrelament de Vox s'alinea així amb un fenomen que ja no és nou en el mapa europeu, com és la sortida de l'extrema dreta de les catacumbes.
La irrupció de formacions de dreta extrema, de diferent matís, en les institucions i parlaments ha encetat de fa anys el debat entorn si s'imposa un cordó sanitari als ultres, que és especialment intens en el si dels partits conservadors. La realitat de la UE mostra un seguit de variants sobre com s'ha respost a l'emergència de partits xenòfobs. Observem-ne els casos més emblemàtics, exceptuant aquells en què ja no es planteja el cordó sanitari, ja que governen com a primera força, com és el cas de Polònia i Hongria.
Allí on han governat: el cas austríac
Àustria és el país de la UE on l'extrema dreta va entrar en el govern més aviat després de la Segona Guerra Mundial. El Partit de la Llibertat (FPO), fundat els anys cinquanta, era una força aparentment centrista entre socialdemòcrates i democristians (Partit Popular) i integrant de la Internacional Liberal. Però en el seu si s'hi havien refugiat antics membres de les SS i dissimulava malament la nostàlgia per la idea de la Gran Alemanya, els anys en què el país havia estat absorbit pel III Reich. El partit havia fet de frontissa entre els dos grans partits, fins que els anys vuitanta el carismàtic Jörg Haider va assumir el lideratge.
Haider va actuar a cara descoberta, va captar el desgast del Partit Socialista després de dècades d'hegemonia i va entomar un discurs xenòfob. En paral·lel a això, l'FPO va començar a créixer electoralment dels raquítics 5-6% a assolir el 1999 un 26,9% dels vots, sent el segon partit del país. A mesura que l'extrema dreta pujava, els dos grans partits governaven en una gran coalició, el que va acabar desgastant-los a tots dos en benefici de Haider.
El debat intern que vivia el Partit Popular, la dreta tradicional, es va decantar en favor d'un bloc de dretes i el canceller democristià Wolfgang Schüssel va fer coalició amb l'FPO. Va ser una decisió que va aixecar forta indignació en un sector important de la societat austríaca. Fins i tot la UE va decidir rebaixar els contactes diplomàtics amb Viena, una mesura que aviat modificaria.
Però la gestió de govern també va erosionar els ultres, fent-los perdre l'èpica del lideratge del malestar. Van començar a perdre suport i tornaren a l'oposició. El 2018, de nou el PP austríac, liderat per un jove i molt conservador Sebastian Kurz, va tornar a fer coalició amb ells. Finalment, però, un escàndol de corrupció que va esquitxar el líder ultra d'aleshores, Heinz-Christian Strache, va provocar la ruptura de la coalició el 2019. Ara estan a l'oposició. El d'Àustria és un cas de normalització de la presència ultra en la política nacional i alhora d'un fet que se sol produir quan toquen govern: de seguida sorgeixen tensions entre els més extremistes i els qui es troben bé en les institucions, normalment més pragmàtics.
El cas italià
Itàlia és l'únic dels grans països de la UE on l'extrema dreta ja ha governat. Va ser amb motiu de la coalició entre el populista Moviment 5 Estrelles i la Lliga Nord, amb Matteo Salvini com a vicepresident i ministre de l'Interior. Potser això va fer que es trenqués l'encanteri que havia generat en un sector de la població. Itàlia, que té molt de laboratori polític, va assajar un govern de populismes de diversos colors, però el 2021 es va constituir un govern d'unió nacional presidit per Mario Draghi. La Lliga hi té tres ministres. Val a dir que la dreta extrema italiana està fragmentada, amb nuclis molt extremats. A la dreta de la Lliga hi ha Germans d'Itàlia, més nítidament ultra i nostàlgica del feixisme, que és a l'oposició.
Front republicà a Alemanya i França
Els dos països on encara es manté el front republicà contra l'extrema dreta són França i Alemanya. Els intents per trencar aquest front no han fructificat fins ara. Malgrat els intents de Marine Le Pen per rentar la cara al seu Reagrupament Nacional i purgar-lo dels elements més extremats, la líder ultra encara topa amb una àmplia línia de rebuig que va dels comunistes a la dreta neogaullista. Ja es veurà si això continua així en el futur.
El pes de la memòria històrica és determinant per explicar aquest cordó sanitari. El moviment de Le Pen està massa lligat al que va ser el règim de Pétain, una pàgina negra en l'imaginari de la república. És el mateix que explica el cordó sanitari a Alemanya. El cas de Turinga, l'estat en què la CDU democristiana va estar a punt de sumar amb liberals i la ultra Alternativa per Alemanya i Angela Merkel s'hi va oposar, és exemplar. Difícilment la CDU governarà amb l'AfD. Tot i que caldrà veure què fa el nou líder democristià, Friedrich Merz.
El cas suís
Finalment, cal esmentar el cas de la Confederació Helvètica. Com en altres coses, Suïssa és un cas a part. Estat compost, governa des de fa dècades una curiosa fórmula en el Consell Federal, format per set membres i on hi són quatre partits: socialistes, liberals, democristians i el Partit Popular Suís-Unió Democràtica, formació molt conservadora que inclou un sector xenòfob. Tot i les tensions que generen els missatges d'aquest partit, el cert és que no s'ha qüestionat fins ara la seva presència en el Consell.
La irrupció de formacions de dreta extrema, de diferent matís, en les institucions i parlaments ha encetat de fa anys el debat entorn si s'imposa un cordó sanitari als ultres, que és especialment intens en el si dels partits conservadors. La realitat de la UE mostra un seguit de variants sobre com s'ha respost a l'emergència de partits xenòfobs. Observem-ne els casos més emblemàtics, exceptuant aquells en què ja no es planteja el cordó sanitari, ja que governen com a primera força, com és el cas de Polònia i Hongria.
Allí on han governat: el cas austríac
Àustria és el país de la UE on l'extrema dreta va entrar en el govern més aviat després de la Segona Guerra Mundial. El Partit de la Llibertat (FPO), fundat els anys cinquanta, era una força aparentment centrista entre socialdemòcrates i democristians (Partit Popular) i integrant de la Internacional Liberal. Però en el seu si s'hi havien refugiat antics membres de les SS i dissimulava malament la nostàlgia per la idea de la Gran Alemanya, els anys en què el país havia estat absorbit pel III Reich. El partit havia fet de frontissa entre els dos grans partits, fins que els anys vuitanta el carismàtic Jörg Haider va assumir el lideratge.
Haider va actuar a cara descoberta, va captar el desgast del Partit Socialista després de dècades d'hegemonia i va entomar un discurs xenòfob. En paral·lel a això, l'FPO va començar a créixer electoralment dels raquítics 5-6% a assolir el 1999 un 26,9% dels vots, sent el segon partit del país. A mesura que l'extrema dreta pujava, els dos grans partits governaven en una gran coalició, el que va acabar desgastant-los a tots dos en benefici de Haider.
El debat intern que vivia el Partit Popular, la dreta tradicional, es va decantar en favor d'un bloc de dretes i el canceller democristià Wolfgang Schüssel va fer coalició amb l'FPO. Va ser una decisió que va aixecar forta indignació en un sector important de la societat austríaca. Fins i tot la UE va decidir rebaixar els contactes diplomàtics amb Viena, una mesura que aviat modificaria.
Però la gestió de govern també va erosionar els ultres, fent-los perdre l'èpica del lideratge del malestar. Van començar a perdre suport i tornaren a l'oposició. El 2018, de nou el PP austríac, liderat per un jove i molt conservador Sebastian Kurz, va tornar a fer coalició amb ells. Finalment, però, un escàndol de corrupció que va esquitxar el líder ultra d'aleshores, Heinz-Christian Strache, va provocar la ruptura de la coalició el 2019. Ara estan a l'oposició. El d'Àustria és un cas de normalització de la presència ultra en la política nacional i alhora d'un fet que se sol produir quan toquen govern: de seguida sorgeixen tensions entre els més extremistes i els qui es troben bé en les institucions, normalment més pragmàtics.
El cas italià
Itàlia és l'únic dels grans països de la UE on l'extrema dreta ja ha governat. Va ser amb motiu de la coalició entre el populista Moviment 5 Estrelles i la Lliga Nord, amb Matteo Salvini com a vicepresident i ministre de l'Interior. Potser això va fer que es trenqués l'encanteri que havia generat en un sector de la població. Itàlia, que té molt de laboratori polític, va assajar un govern de populismes de diversos colors, però el 2021 es va constituir un govern d'unió nacional presidit per Mario Draghi. La Lliga hi té tres ministres. Val a dir que la dreta extrema italiana està fragmentada, amb nuclis molt extremats. A la dreta de la Lliga hi ha Germans d'Itàlia, més nítidament ultra i nostàlgica del feixisme, que és a l'oposició.
Front republicà a Alemanya i França
Els dos països on encara es manté el front republicà contra l'extrema dreta són França i Alemanya. Els intents per trencar aquest front no han fructificat fins ara. Malgrat els intents de Marine Le Pen per rentar la cara al seu Reagrupament Nacional i purgar-lo dels elements més extremats, la líder ultra encara topa amb una àmplia línia de rebuig que va dels comunistes a la dreta neogaullista. Ja es veurà si això continua així en el futur.
El pes de la memòria històrica és determinant per explicar aquest cordó sanitari. El moviment de Le Pen està massa lligat al que va ser el règim de Pétain, una pàgina negra en l'imaginari de la república. És el mateix que explica el cordó sanitari a Alemanya. El cas de Turinga, l'estat en què la CDU democristiana va estar a punt de sumar amb liberals i la ultra Alternativa per Alemanya i Angela Merkel s'hi va oposar, és exemplar. Difícilment la CDU governarà amb l'AfD. Tot i que caldrà veure què fa el nou líder democristià, Friedrich Merz.
El cas suís
Finalment, cal esmentar el cas de la Confederació Helvètica. Com en altres coses, Suïssa és un cas a part. Estat compost, governa des de fa dècades una curiosa fórmula en el Consell Federal, format per set membres i on hi són quatre partits: socialistes, liberals, democristians i el Partit Popular Suís-Unió Democràtica, formació molt conservadora que inclou un sector xenòfob. Tot i les tensions que generen els missatges d'aquest partit, el cert és que no s'ha qüestionat fins ara la seva presència en el Consell.