Diuen que de mitjana els catalans anem al teatre un cop l’any. Diuen, diuen, diuen, perquè en aquesta equació no es contempla el factor del territori, el factor de classe o el factor social. I, a més, no a tothom li interessa prou el teatre com per ni tan sols anar-hi un cop l’any. Jo hi vaig molt, moltíssim. Perquè visc a Barcelona i ja se sap que aquí gaudim de tota la programació que vulguem, perquè m’agrada tant anar al teatre que hi dedico encantada una part del pressupost que destino a l’oci però, a més, perquè tinc la sort de guanyar-me la vida amb una professió que em permet veure algunes funcions acreditada. Al llarg de la meva vida he vist obres que m’han fet plorar de riure, obres que m’han avorrit, que m’han emocionat i només una que m’ha fet plorar (Aquest país no descobert de l’Alba Pujol). Hi ha peces, però, que d’alguna manera et travessen perquè in situ et generen en tu alguna cosa que s’assembla a l’angoixa. Sona fatal, però pot arribar a ser preciós.
És el que em va passar quan vaig veure Animal negre tristesa a la sala de baix de la Beckett, que s’inclou dins del cicle Planeta Persona. Una producció de la Sala Beckett i el Teatro Español a partir d’un text d’Anja Hilling traduït per la Maria Bosom i tot plegat dirigit pel Julio Manrique. Sobre l’escenari, un elenc impecable i brillant format per Joan Amargós, Mia Esteve, Jordi Oriol, Mima Riera, David Vert i Ernest Villegas i dos narradors omniscients encarnats per la Màrcia Cisteró i el Norbert Martínez. No diré gaire cosa sobre la trama perquè la intenció d’aquest text és animar-vos a anar-la a veure però la història ens presenta un grup de sis amics que abandonen la ciutat per passar un cap de setmana al bosc. El que havia de ser una escapada distesa acaba sent una lluita individual per la supervivència quan un incendi forestal esclata a partir d’una guspira.
La posada en escena, el joc de narradors, la pantalla de fons, el karaoke de música en directe i els actors ocupant tota una sala de baix de la Beckett, el més allargada que l’he vista mai, fa que l’experiència d’Animal negre tristesa sigui gairebé immersiva. La història atrapa des del primer moment pel que explica, però sobretot per com ho expliquen els actors, el director i tot l’equip artístic, que sembla que funcioni com els engranatges dels millors dels rellotges suïssos. Són dues hores tenses, on cada personatge et planteja una manera diferent de lluitar per la seva pròpia existència, on cadascun d’ells viu la seva individualitat al límit i acaba en llocs insospitats. Per exemple, l’Oskar (el personatge que interpreta Jordi Oriol) li diu a la seva parella, el Martin (David Vert), que l’únic que vol és que plori, mentre s’adona que és l’únic de tots sis que encara no ho ha fet i que potser està enamorat d’un home de pedra.
És una obra que traspua dolor i bellesa, a parts iguals. Totes dues coses agafades de la mà. És intensa perquè a través de cadascun dels personatges obliga a l’espectador a enfrontar-se a la possibilitat de morir d’un dia per l’altre. Com es mor, si no és d’un dia per l’altre? Cap dels protagonistes de l’obra s’havia plantejat que la seva vida podia acabar en aquella barbacoa inofensiva. No volen morir. I t’ho diuen: “no em vull morir”. I és que la mort fereix quan és de l’altre i espanta si és la teva si parlem de països amb cultures semblant a la nostra (o a l’alemanya de l’autora). Hi ha països i zones del món que entomen la mort mirant-la a la cara i pren significats totalment diferents. Però Animal negre tristesa et deixa corprès perquè té lloc ara i aquí, a la Barcelona del 2022, on pràcticament cap de les persones que seguin a la platea de la Beckett a veure-la estan preparades per morir demà mateix. No és agradable, estar dues hores tens i afligit al teatre, però el muntatge de Julio Manrique és tan bonic (però tant!) que la bellesa compensa el dolor i el dolor genera bellesa, d’alguna manera.
Segurament algú pensarà que per un cop l’any que va al teatre val més la pena veure una comèdia o alguna cosa lleugereta, que prou pena tenim. Però penso que si una obra és capaç d’emocionar-te i trencar-te de manera tan intensa potser també val la pena que sigui aquesta la que s’esculli per anar-hi aquest únic cop l’any. I ara es pot fer fins al 6 de març.