17
de febrer
del
2022
Actualitzat
el
19
de febrer
a les
15:33h
El que ningú li negarà a la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, és que ha dut formes iconoclastes a la política espanyola. Hi ha més que un abisme entre els cànons clàssics i força previsibles d'un Mariano Rajoy, president del govern no fa pas tants anys, i els d'una Ayuso que aquest dijous ha iniciat un nou capítol de la seva biografia que ningú no sap on pot acabar. Les sospites sobre la irregularitat d'un contracte d'1,5 milions d'euros per subministrar mascaretes a la Comunitat i en què s'hauria vist beneficiat el seu germà Tomás ha desencadenat un moviment sísmic dins del PP. A Génova hi ha qui ha vist aquest episodi com el taló d'Aquil·les d'Ayuso. Però l'estil matusser de Pablo Casado i el seu equip, amb actuacions d'espionatge dignes d'una mala pel·lícula d'Antonio Ozores, pot acabar sent un boomerang contra el president del partit.
En la compareixença d'Ayuso s'ha pogut copsar una de les característiques d'aquesta líder convertida en mussa d'un sector de la dreta espanyola: una manera desvergonyida d'actuació. Conscient del paper que escenificava, Ayuso ha emprat tots els recursos de qui està disposada a tot per prevaler. Des de la referència a la família, "injustament" atacada per la cúpula del partit fins al fet objectiu del seu èxit electoral, just després de la nova relliscada de Casado, en aquest cas a les urnes de Castella i Lleó, que l'han fet molt dependent de Vox.
Mai s'havia vist res igual: tota una dirigent de primer nivell d'un partit convoca una roda de premsa per deslegitimar el màxim líder de la seva formació, a qui titlla de cruel i injust. Després, molt afectada, abandona l'escenari. El fet que no hi hagi hagut ni un bri de matís o de dubte ja deixa a les clares que la lluita serà a mort. Perquè el premi és el poder, que en la particular cultura política espanyola no es comparteix. No hi ha premi per als segons.
Isabel Díaz Ayuso (nascuda al barri madrileny de Chamberí el 1978) és filla d'una època líquida en què el tuit s'imposa sobre l'anàlisi, l'impacte sobre la reflexió i el relat per damunt de l'argumentació. Llicenciada en ciències de la Comunicació, molt aviat va tastar el cuc de la política. Aprenent avantatjada del PP que dominava Madrid, on el poder es va assolir sense manies gràcies al transfuguisme de dos diputats socialistes (el tamayazo), va conèixer Casado el 2005 a Noves Generacions. Tots dos van mamar la mateixa escola, però ja se sap que hi ha alumnes que aprenen més de pressa i sense dubtes.
Becària a FAES, admiradora de José María Aznar, catòlica convençuda i divorciada, va començar gestionant el perfil a Twitter d'Esperanza Aguirre i diuen que també el del seu gos, Pecas. Però en ella la lleugeresa i la voluntat de poder sempre han viscut juntes i va ser diputada a l'Assemblea de Madrid entre el 2011 i el 2017. La química amb Aguirre va funcionar i fou viceconsellera de Presidència i Justícia.
Per fer un salt més, només calia que el PP deixés enrere els temps de Rajoy i l'statu quo intern fos sacsejat. L'ascens de Casado a Génova va ser també el d'una colla de quadres joves, afamats i sense prejudicis. Ja ho va demostrar quan va acceptar bandejat el president de la Comunitat, Ángel Garrido, per assumir ella la candidatura del PP. Des que va guanyar les eleccions del 2019, va imprimir un segell propi. La seva reelecció triomfant el 4 de maig del 2021 va ser l'anunci del gran conflicte que es covaria amb el seu examic Casado. Si a Aguirre li havia funcionat afirmar-se en contra de Rajoy a ella li podia funcionar fer-ho en contra de Casado. Però ni en els temps més crispats del xoc Aguirre-Rajoy, ni tampoc en la greu crisi entre Pedro Sánchez i Susana Díaz s'havia vist una batussa tan a cara descoberta.
La figura d'Ayuso és ideal per aquests temps de xarxes i consignes efímeres. Per això les seves polèmiques, fins i tot quan comet relliscades "trumpianes", no fan més que reforçar-la, sent tapades per noves controvèrsies. Tant li fa que digui que els embussos són un senyal d'identitat de Madrid, que converteixi la gestió de la pandèmia en un inesperat al·legat per la llibertat o que passés el confinament en un aparthotel de luxe. De l'únic que sempre s'ha volgut protegir ha estat de la discreció. En aquesta línia, l'assessoria del veterà Miguel Ángel Rodríguez només la pot solidificar.
No ha estat el primer cop que el seu germà Tomás genera sospites. Infolibre va informar sobre els deutes d'una empresa participada per ella i el seu germà (Sismédica SL) que no hauria pagat l'IBI entre el 2013 i el 2017. Una altra empresa del seu pare havia rebut un crèdit d'Avalmadrid de 400.000 euros el 2011 que no es va retornar. La gestió d'Avalmadrid -l'ens encarregat de donar suport a projectes de les pimes- ha estat sempre motiu de crítica per l'oposició madrilenya.
Excessiva en tot, en un temps sabrem si aquest cop la seva escenificació contra Génova ha estat un error de càlcul. El que és segur és que ja fa mesos que tant ella com Casado, a través del seu segon Teodoro García Egea, esperaven amb delit aquest moment. Fins i tot amb un regust de lascívia. Ni uns ni altres volen un acord. En un país de règims personals i guerres sense armistici, els conflictes polítics es resolen sense contemplacions. Els complexos són per als perdedors.
En la compareixença d'Ayuso s'ha pogut copsar una de les característiques d'aquesta líder convertida en mussa d'un sector de la dreta espanyola: una manera desvergonyida d'actuació. Conscient del paper que escenificava, Ayuso ha emprat tots els recursos de qui està disposada a tot per prevaler. Des de la referència a la família, "injustament" atacada per la cúpula del partit fins al fet objectiu del seu èxit electoral, just després de la nova relliscada de Casado, en aquest cas a les urnes de Castella i Lleó, que l'han fet molt dependent de Vox.
Mai s'havia vist res igual: tota una dirigent de primer nivell d'un partit convoca una roda de premsa per deslegitimar el màxim líder de la seva formació, a qui titlla de cruel i injust. Després, molt afectada, abandona l'escenari. El fet que no hi hagi hagut ni un bri de matís o de dubte ja deixa a les clares que la lluita serà a mort. Perquè el premi és el poder, que en la particular cultura política espanyola no es comparteix. No hi ha premi per als segons.
Isabel Díaz Ayuso (nascuda al barri madrileny de Chamberí el 1978) és filla d'una època líquida en què el tuit s'imposa sobre l'anàlisi, l'impacte sobre la reflexió i el relat per damunt de l'argumentació. Llicenciada en ciències de la Comunicació, molt aviat va tastar el cuc de la política. Aprenent avantatjada del PP que dominava Madrid, on el poder es va assolir sense manies gràcies al transfuguisme de dos diputats socialistes (el tamayazo), va conèixer Casado el 2005 a Noves Generacions. Tots dos van mamar la mateixa escola, però ja se sap que hi ha alumnes que aprenen més de pressa i sense dubtes.
Becària a FAES, admiradora de José María Aznar, catòlica convençuda i divorciada, va començar gestionant el perfil a Twitter d'Esperanza Aguirre i diuen que també el del seu gos, Pecas. Però en ella la lleugeresa i la voluntat de poder sempre han viscut juntes i va ser diputada a l'Assemblea de Madrid entre el 2011 i el 2017. La química amb Aguirre va funcionar i fou viceconsellera de Presidència i Justícia.
Per fer un salt més, només calia que el PP deixés enrere els temps de Rajoy i l'statu quo intern fos sacsejat. L'ascens de Casado a Génova va ser també el d'una colla de quadres joves, afamats i sense prejudicis. Ja ho va demostrar quan va acceptar bandejat el president de la Comunitat, Ángel Garrido, per assumir ella la candidatura del PP. Des que va guanyar les eleccions del 2019, va imprimir un segell propi. La seva reelecció triomfant el 4 de maig del 2021 va ser l'anunci del gran conflicte que es covaria amb el seu examic Casado. Si a Aguirre li havia funcionat afirmar-se en contra de Rajoy a ella li podia funcionar fer-ho en contra de Casado. Però ni en els temps més crispats del xoc Aguirre-Rajoy, ni tampoc en la greu crisi entre Pedro Sánchez i Susana Díaz s'havia vist una batussa tan a cara descoberta.
La figura d'Ayuso és ideal per aquests temps de xarxes i consignes efímeres. Per això les seves polèmiques, fins i tot quan comet relliscades "trumpianes", no fan més que reforçar-la, sent tapades per noves controvèrsies. Tant li fa que digui que els embussos són un senyal d'identitat de Madrid, que converteixi la gestió de la pandèmia en un inesperat al·legat per la llibertat o que passés el confinament en un aparthotel de luxe. De l'únic que sempre s'ha volgut protegir ha estat de la discreció. En aquesta línia, l'assessoria del veterà Miguel Ángel Rodríguez només la pot solidificar.
No ha estat el primer cop que el seu germà Tomás genera sospites. Infolibre va informar sobre els deutes d'una empresa participada per ella i el seu germà (Sismédica SL) que no hauria pagat l'IBI entre el 2013 i el 2017. Una altra empresa del seu pare havia rebut un crèdit d'Avalmadrid de 400.000 euros el 2011 que no es va retornar. La gestió d'Avalmadrid -l'ens encarregat de donar suport a projectes de les pimes- ha estat sempre motiu de crítica per l'oposició madrilenya.
Excessiva en tot, en un temps sabrem si aquest cop la seva escenificació contra Génova ha estat un error de càlcul. El que és segur és que ja fa mesos que tant ella com Casado, a través del seu segon Teodoro García Egea, esperaven amb delit aquest moment. Fins i tot amb un regust de lascívia. Ni uns ni altres volen un acord. En un país de règims personals i guerres sense armistici, els conflictes polítics es resolen sense contemplacions. Els complexos són per als perdedors.