La gent s'enfada i jo també m'enfado. És molt complicat competir contra Laura Borràs quan s'enfada, perquè sempre s'enfadarà per Catalunya molt millor que tu, amb un verb molt més afinat que el teu, i amb una força en la paraula molt més convincent que la teva.
Borràs va visitar aquest dilluns Jordi Basté a RAC1 i va regalar-nos aquesta frase i, en general, una autèntica exhibició comunicativa. Tota ella fou un huracà de frases i raonaments pensats per justificar el que tota la política independentista intenta justificar des del 2017 -la paràlisi incontrolable- però contextualitzats en un món paral·lel tremendament sentit.
No va presentar cap opció real de victòria, res que a la pràctica diferenciés la seva estratègia de qualsevol altra maniobra independentista destinada a gestionar la gestoria. La paràlisi que va explicar Borràs la podria haver signat tranquil·lament Roger Torrent. Però Laura Borràs te l'explica d'una manera diferent. La paràlisi de Borràs té moviment. I per això la seva caiguda en desgràcia trigarà una mica més, força més, que la de l'anterior president del Parlament.
Borràs té convicció i força. Cada paraula la pronuncia des de la profunditat de les seves creences mutilades per les circumstàncies, intentant representar l'estat d'ànim de bona part de l'independentisme. S'ha atorgat la potestat de ser la presidenta del poble i sap perfectament que aquesta és la seva divisa. Quan la gent s'enfada, ella s'enfada. I quan la gent riu, ella ja fa estona que ho està fent.
Borràs té una capacitat dialèctica superior que els seus rivals. És capaç de mentir-te des de la tendresa i des de la fermesa, amb una mica de proximitat per aquí i algun cop de puny sobre la taula per allà. Abraça les preguntes i te les retorna estrangulades. Fan olor de fugida, però d'una fugida dolça, tan ben relatada que sembla ben bé una envestida.
Borràs té aquestes coses, però per sobre de tot té èpica. No tanca cap intervenció sense fer una crida col·lectiva, sense posar deures, sense apel·lar a alguna acció molt indeterminada però molt proactiva a favor de la independència. Mai saps ben bé què proposa, però sempre està proposant alguna cosa, encara que aquesta cosa, un cop deduïda, sigui exactament res. És un res que cal fer de manera immediata i col·lectiva.
La paràlisi, doncs, és a tot arreu, però enlloc és tan bellugadissa com en boca de Laura Borràs. La seva habilitat de paraula, magníficament utilitzada per esquivar la realitat, és un do només a l'abast d'uns quants elegits. I resulta realment frustrant adonar-se, una vegada rere l'altra, que la resta de mortals no aconseguirem mai tenir aquest talent tan preuat per sobreviure. No l'aconseguirem ni tan sols anant junts, que és com s'aconsegueix tot el que no saps com aconseguir en aquesta vida.