13
de febrer
del
2022
Actualitzat
el
14
de febrer
a les
7:51h
La repressió té moltes cares que van més enllà de les imatges de grans operacions policials contra activistes o de les vistes orals als jutjats. Entre una detenció, un judici i una sentència poden passar anys, i és durant aquest temps que els encausats pateixen el que s'anomena la "pena de banqueta". "Aquests dos anys de procediment ja són una condemna", deia aquesta setmana l'independentista Max Castellarnau abans del seu judici a l'Audiència de Barcelona. La pena de banqueta són tots aquells efectes de la repressió que afecten el dia a dia i la salut mental dels acusats, que no poden plantejar un projecte de vida pel risc de poder acabar a la presó, i també les seves famílies i entorn més proper. Moltes persones, sovint arran del procés català, viuen des de fa anys en aquesta pena de banqueta, a l'espera que un jutge determini el seu futur.
El 27 de març de 2017, l'organització juvenilArran, vinculada a la CUP, va fer una acció a la seu del PP a Barcelona amb motiu del referèndum que s'havia de celebrar uns mesos després. Allò va derivar en un procediment penal, amb peticions de pena que van arribar a ser de sis anys de presó. Ara, la causa s'ha anat desinflant però cinc anys després encara no hi ha hagut judici, que s'ha ajornat fins a cinc vegades. La darrera, aquesta setmana. Els sis militants implicats admeten que aquesta carpeta oberta els condiciona l'activitat política i els genera "incertesa". En el seu cas no hi ha risc de presó, però sí un risc econòmic. La Fiscalia els demana 36.000 euros en total. "Fa cinc anys que arrosseguem el cas i vivim amb incertesa de saber què passarà", expliquen a NacióDigitalCèlia Appel i Patrícia Vallejo, dues de les encausades en aquesta causa.
Viure immers en un procediment d'aquestes característiques afecta el dia a dia, especialment a l'hora de participar de manifestacions o altres accions polítiques i de militància. Les veus consultades per aquest diari reconeixen que des que van ser encausats han reduït la seva activitat política per evitar problemes. "Ara penses que si participes en aturar un desnonament potser t'identifiquen i t'obren una altra causa", apunta Vallejo. Malgrat que ja no hi ha risc de presó -"la pena de presó era una llosa"-, les dues activistes assenyalen que la pena de multa que demana la Fiscalia és "desproporcionada". "No volem ni podem pagar-ho", diuen.
El seu és un dels molts procediments oberts contra activistes que, anys després, encara no s'han resolt. En la seva causa, el risc és econòmic, però n'hi ha d'altres en què l'amenaça de presó és real. L'operació Judes contra els CDR, que va començar el setembre de 2019, manté tretze persones processades per terrorisme. Altres causes, com la de les protestes per la investidura fallida de Carles Puigdemont el 30 de gener de 2018, encara esperen data de judici després d'un ajornament a finals de l'any passat, amb els implicats amb risc de presó. En aquests casos, la repressió té efectes sobre la salut mental dels afectats i també es tradueix, en alguns casos, en problemes per trobar feina. Els grups de suports i els espais de militància són, com assenyalen tots els consultats, clau per abordar i afrontar la situació.
Viure amb la incertesa
Les paraules "angoixa" i "incertesa" es repeteixen en tots els encausats. "Com ho vivim? És molt personal i relatiu. Amb por, incertesa, preocupació per la família... Ens poden demanar penes de presó que són de tota una vida", explicaJordi Ros, un dels detinguts el 23 de setembre en el marc de l'operació Judes. Va passar 110 dies en aïllament a la presó i està processat per terrorisme. En el seu cas, considera que haver passat per la presó li dona cert "avantatge emocional", perquè ja sap quin pot ser el seu futur. Això, però, no és necessàriament positiu. Tant ell com Rafa Delgado, un altres dels CDR implicats en aquesta causa, viuen "al dia". "El pitjor de tot és el temps, que van passant els dies i els mesos i no s'acaba. La por i la incertesa hi són. Voldria que s'acabés", reconeix Delgado.
Això porta, en alguns casos, a deixar de participar en manifestacions o allunyar-te dels espais de militància."Deixes de fer coses", admet Delgado. "Vius convençut que estàs vigilat i amb el telèfon punxat", apunta Ros. De fet, en la causa contra els CDR tot just fa unes setmanes que el jutge ha permès a les defenses d'Alerta Solidària poder accedir a tota la informació sobre el cas i arribar fins a l'origen de tot plegat, perquè a dia d'avui encara no tenen l'ordre judicial que va permetre a la Guàrdia Civil intervenir les comunicacions dels activistes implicats en l'operació Judes. Les relacions personals també es veuen afectades. En alguns casos, els amics es distancien. En d'altres, les relacions es reforcen. "Malgrat tot, coneixes persones noves, però no saps quant temps hi podràs estar. T'enamores de nou, però no saps quants petons o abraces podràs tenir. Estimes més profundament i valores més la tendresa", explica Ros.
La importància de tenir feina
Passar d'un dia per l'altre a estar acusat ni més ni menys que de terrorisme és un fet difícil de gestionar. "La situació és de muntanya russa. A vegades estàs bé i a vegades t'enfonses", reconeix Rafa Delgado. "No he tornat a ser el mateix", admet Josant Valverde, condemnat a sis mesos de presó per les protestes del consell de ministres a Barcelona i pendent de judici per les protestes del 30 de gener a la Ciutadella. Ell va patir estrès posttraumàtic després de ser detingut i va patir una depressió durant nou mesos. El suport psicològic d'Irídia el va ajudar a remuntar. "Vaig veure que m'havia d'espavilar", diu. Durant la baixa, l'empresa d'informàtica on treballava li va obrir un expedient i el va acomiadar, i ara treballa al sector de la construcció, en una empresa del seu germà. "Costa molt trobar feina", lamenta en declaracions a aquest diari.
Tenir o no tenir feina, o alguna ocupació per al dia a dia, és important per no pensar en el procediment. "La feina ha estat clau per a mi. M'ajuda a no pensar i a viure el dia a dia", explica Delgado, que és autònom i ha pogut seguir treballant durant tot aquest temps. Altres, com Jordi Ros, han aprofitat per "reciclar-se". "Ara treballo de soldador, estic aprenent l'ofici", explica. Explicar la situació processal a la feina, que pot comportar no haver d'anar a treballar algun dia per comparèixer en seu judicial, també és complicat. "Jo ho vaig explicar des del principi i ho han entès. A vegades algú et va alguna broma", detalla Ros. Cèlia Appel i Patrícia Vallejo reconeixen que el fet d'haver de dir que no vas a treballar perquè tens un judici genera "tensions" i comporta un cert "judici social".
Fer plans de futur? Difícil
Fer plans de futur, comprar un pis o començar un projecte nou es converteix, en alguns casos, en un problema, perquè la carpeta judicial continua oberta i és difícil saber què passarà d'aquí sis mesos o un any. "Estàs més retingut. Costa planificar perquè voldries fer alguna cosa però saps que tindràs un judici", apunta Josant Valverde. "Vius el moment, no fas plans de futur. Ens hem reeducat per viure d'una manera diferent", explica Ros. De tota manera, malgrat intentar no pensar-hi, les notícies sobre el cas són "un trasbals". "T'ho han d'explicar, ho has d'assimilar i aleshores et calmes", diu Ros.
La repressió, en alguns casos, també té efectes sobre la família. "La família està desconcertada. És difícil tenir un dia a dia normal, hi ha discussions", lamenta Valverde. Al final, els encausats pateixen més per l'entorn que per ells mateixos. "Què suposarà això per la vida dels meus familiars?", es pregunta Delgado. Sovint, a més, l'entorn intenta protegir l'encausat amagant alguns sentiments. "Els pares t'amaguen el patiment. Fa poc vaig saber per tercers que a la mare li havia costat dormir durant molt temps arran del meu cas", reconeix Ros. En d'altres casos, la família ho pot arribar a "normalitzar". "Saben que estem implicades políticament i que en aquest país es persegueix la dissidència", apunta Patrícia Vallejo.
El procés és la pena: quan tot plegat acaba en "no-res"
La pena de banqueta és també viure un procediment penal que finalment acaba en no-res. Hi ha hagut casos d'aquest tipus al llarg dels últims mesos que han tingut conseqüències en la vida dels afectats. Un exemple clar és el d'Adrià Carrasco, que va marxar a l'exili el dia que van detenir Tamara Carrasco, l'abril de 2018. Tots dos estaven perseguits per terrorisme, en una causa que poc a poc es va anar desinflant. Adrià Carrasco va passar prop de tres anys a l'exili i el seu cas va acabar arxivat. Tamara Carrasco va acabar absolta després després de passar un any confinada al seu municipi, Viladecans, però la Fiscalia intenta reobrir el cas amb recursos.
Més enllà de l'independentisme, el cas de "la Pública a judici" va acabar en absolució després de quatre anys de procediment i amb petició de penes que arribaven als vuit anys de presó. En aquell cas, alguns dels encausats veien condicionat el seu futur, també en termes laborals -no es pot ser professor amb antecedents penals. Enmig d'instruccions eternes, a l'espera de data de judici o després de diversos ajornaments, les sentències dels casos d'Arran, les protestes del 30-G i l'operació Judes encara encara es faran esperar.
El 27 de març de 2017, l'organització juvenilArran, vinculada a la CUP, va fer una acció a la seu del PP a Barcelona amb motiu del referèndum que s'havia de celebrar uns mesos després. Allò va derivar en un procediment penal, amb peticions de pena que van arribar a ser de sis anys de presó. Ara, la causa s'ha anat desinflant però cinc anys després encara no hi ha hagut judici, que s'ha ajornat fins a cinc vegades. La darrera, aquesta setmana. Els sis militants implicats admeten que aquesta carpeta oberta els condiciona l'activitat política i els genera "incertesa". En el seu cas no hi ha risc de presó, però sí un risc econòmic. La Fiscalia els demana 36.000 euros en total. "Fa cinc anys que arrosseguem el cas i vivim amb incertesa de saber què passarà", expliquen a NacióDigitalCèlia Appel i Patrícia Vallejo, dues de les encausades en aquesta causa.
Viure immers en un procediment d'aquestes característiques afecta el dia a dia, especialment a l'hora de participar de manifestacions o altres accions polítiques i de militància. Les veus consultades per aquest diari reconeixen que des que van ser encausats han reduït la seva activitat política per evitar problemes. "Ara penses que si participes en aturar un desnonament potser t'identifiquen i t'obren una altra causa", apunta Vallejo. Malgrat que ja no hi ha risc de presó -"la pena de presó era una llosa"-, les dues activistes assenyalen que la pena de multa que demana la Fiscalia és "desproporcionada". "No volem ni podem pagar-ho", diuen.
El seu és un dels molts procediments oberts contra activistes que, anys després, encara no s'han resolt. En la seva causa, el risc és econòmic, però n'hi ha d'altres en què l'amenaça de presó és real. L'operació Judes contra els CDR, que va començar el setembre de 2019, manté tretze persones processades per terrorisme. Altres causes, com la de les protestes per la investidura fallida de Carles Puigdemont el 30 de gener de 2018, encara esperen data de judici després d'un ajornament a finals de l'any passat, amb els implicats amb risc de presó. En aquests casos, la repressió té efectes sobre la salut mental dels afectats i també es tradueix, en alguns casos, en problemes per trobar feina. Els grups de suports i els espais de militància són, com assenyalen tots els consultats, clau per abordar i afrontar la situació.
Viure amb la incertesa
Les paraules "angoixa" i "incertesa" es repeteixen en tots els encausats. "Com ho vivim? És molt personal i relatiu. Amb por, incertesa, preocupació per la família... Ens poden demanar penes de presó que són de tota una vida", explicaJordi Ros, un dels detinguts el 23 de setembre en el marc de l'operació Judes. Va passar 110 dies en aïllament a la presó i està processat per terrorisme. En el seu cas, considera que haver passat per la presó li dona cert "avantatge emocional", perquè ja sap quin pot ser el seu futur. Això, però, no és necessàriament positiu. Tant ell com Rafa Delgado, un altres dels CDR implicats en aquesta causa, viuen "al dia". "El pitjor de tot és el temps, que van passant els dies i els mesos i no s'acaba. La por i la incertesa hi són. Voldria que s'acabés", reconeix Delgado.
Això porta, en alguns casos, a deixar de participar en manifestacions o allunyar-te dels espais de militància."Deixes de fer coses", admet Delgado. "Vius convençut que estàs vigilat i amb el telèfon punxat", apunta Ros. De fet, en la causa contra els CDR tot just fa unes setmanes que el jutge ha permès a les defenses d'Alerta Solidària poder accedir a tota la informació sobre el cas i arribar fins a l'origen de tot plegat, perquè a dia d'avui encara no tenen l'ordre judicial que va permetre a la Guàrdia Civil intervenir les comunicacions dels activistes implicats en l'operació Judes. Les relacions personals també es veuen afectades. En alguns casos, els amics es distancien. En d'altres, les relacions es reforcen. "Malgrat tot, coneixes persones noves, però no saps quant temps hi podràs estar. T'enamores de nou, però no saps quants petons o abraces podràs tenir. Estimes més profundament i valores més la tendresa", explica Ros.
La importància de tenir feina
Passar d'un dia per l'altre a estar acusat ni més ni menys que de terrorisme és un fet difícil de gestionar. "La situació és de muntanya russa. A vegades estàs bé i a vegades t'enfonses", reconeix Rafa Delgado. "No he tornat a ser el mateix", admet Josant Valverde, condemnat a sis mesos de presó per les protestes del consell de ministres a Barcelona i pendent de judici per les protestes del 30 de gener a la Ciutadella. Ell va patir estrès posttraumàtic després de ser detingut i va patir una depressió durant nou mesos. El suport psicològic d'Irídia el va ajudar a remuntar. "Vaig veure que m'havia d'espavilar", diu. Durant la baixa, l'empresa d'informàtica on treballava li va obrir un expedient i el va acomiadar, i ara treballa al sector de la construcció, en una empresa del seu germà. "Costa molt trobar feina", lamenta en declaracions a aquest diari.
Tenir o no tenir feina, o alguna ocupació per al dia a dia, és important per no pensar en el procediment. "La feina ha estat clau per a mi. M'ajuda a no pensar i a viure el dia a dia", explica Delgado, que és autònom i ha pogut seguir treballant durant tot aquest temps. Altres, com Jordi Ros, han aprofitat per "reciclar-se". "Ara treballo de soldador, estic aprenent l'ofici", explica. Explicar la situació processal a la feina, que pot comportar no haver d'anar a treballar algun dia per comparèixer en seu judicial, també és complicat. "Jo ho vaig explicar des del principi i ho han entès. A vegades algú et va alguna broma", detalla Ros. Cèlia Appel i Patrícia Vallejo reconeixen que el fet d'haver de dir que no vas a treballar perquè tens un judici genera "tensions" i comporta un cert "judici social".
Fer plans de futur? Difícil
Fer plans de futur, comprar un pis o començar un projecte nou es converteix, en alguns casos, en un problema, perquè la carpeta judicial continua oberta i és difícil saber què passarà d'aquí sis mesos o un any. "Estàs més retingut. Costa planificar perquè voldries fer alguna cosa però saps que tindràs un judici", apunta Josant Valverde. "Vius el moment, no fas plans de futur. Ens hem reeducat per viure d'una manera diferent", explica Ros. De tota manera, malgrat intentar no pensar-hi, les notícies sobre el cas són "un trasbals". "T'ho han d'explicar, ho has d'assimilar i aleshores et calmes", diu Ros.
La repressió, en alguns casos, també té efectes sobre la família. "La família està desconcertada. És difícil tenir un dia a dia normal, hi ha discussions", lamenta Valverde. Al final, els encausats pateixen més per l'entorn que per ells mateixos. "Què suposarà això per la vida dels meus familiars?", es pregunta Delgado. Sovint, a més, l'entorn intenta protegir l'encausat amagant alguns sentiments. "Els pares t'amaguen el patiment. Fa poc vaig saber per tercers que a la mare li havia costat dormir durant molt temps arran del meu cas", reconeix Ros. En d'altres casos, la família ho pot arribar a "normalitzar". "Saben que estem implicades políticament i que en aquest país es persegueix la dissidència", apunta Patrícia Vallejo.
El procés és la pena: quan tot plegat acaba en "no-res"
La pena de banqueta és també viure un procediment penal que finalment acaba en no-res. Hi ha hagut casos d'aquest tipus al llarg dels últims mesos que han tingut conseqüències en la vida dels afectats. Un exemple clar és el d'Adrià Carrasco, que va marxar a l'exili el dia que van detenir Tamara Carrasco, l'abril de 2018. Tots dos estaven perseguits per terrorisme, en una causa que poc a poc es va anar desinflant. Adrià Carrasco va passar prop de tres anys a l'exili i el seu cas va acabar arxivat. Tamara Carrasco va acabar absolta després després de passar un any confinada al seu municipi, Viladecans, però la Fiscalia intenta reobrir el cas amb recursos.
Més enllà de l'independentisme, el cas de "la Pública a judici" va acabar en absolució després de quatre anys de procediment i amb petició de penes que arribaven als vuit anys de presó. En aquell cas, alguns dels encausats veien condicionat el seu futur, també en termes laborals -no es pot ser professor amb antecedents penals. Enmig d'instruccions eternes, a l'espera de data de judici o després de diversos ajornaments, les sentències dels casos d'Arran, les protestes del 30-G i l'operació Judes encara encara es faran esperar.