06
de febrer
del
2022
Actualitzat
el
11
de febrer
a les
16:23h
No és ciència-ficció ni cap novel·la apocalíptica. Tampoc es tracta de Sean Connery traint la Unió Soviètica per entregar l'Octubre Roig a les forces dels Estats Units. La possibilitat d'un conflicte armat entre la potència nord-americana i Rússia en el marc de la crisi d'Ucraïna és real. Setmana rere setmana, les tensions entre el Kremlin i la Casa Blanca s'acumulen en un escenari pantanós que pot situar les dues velles potències enemigues cara a cara en un racó del continent europeu.
Encara que Hollywood hagi aconseguit situar els enfrontaments armats entre russos i americans en un imaginari col·lectiu reservat per a la ficció, la perspectiva històrica ens mostra com els dos països han arribat a les mans en diverses ocasions. Les dures condicions de la guerra civil de Síria, l'annexió de Crimea o l'actual conflicte al Donbàs (Ucraïna) són els principals precedents que posen en alerta els sistemes de defensa, els analistes i els experts que veuen amb preocupació el foc creuat d'intervencions en elevat to.
Les profundes cicatrius heretades de la Guerra Freda van deixar un pòsit que ha quallat en una gangrena de tensions geopolítiques que comença a supurar en el marc de la guerra d'Ucraïna, oberta des de 2015. Des del desafiament de Harry S. Truman a Iósif Stalin, que va generar el Teló d'Acer, i tots els conflictes de la Guerra Freda durant bona part del segle XX (Vietnam, Cuba, Corea i finalment, Afganistan) han deixat una línia de punts perfectament resseguible sobre els enfrontaments, reals, entre les dues forces que, en la situació contemporània actual, es podrien tornar a repetir.
Guerra civil de Síria, la primera espurna del conflicte actual
Com un malson que quedava molt llunyà, els principals mitjans de comunicació dels Estats Units van veure amb preocupació com el 2011 es començava a recrear el mateix escenari que havia enfrontat Rússia i els EUA a l'Afganistan durant la dècada dels anys 90. A través de tercers i en una zona completament devastada per la gestió geopolítica anterior, el conflicte sirià que va esclatar entre el govern dictatorial de Bashar al-Assad i els rebels -amb la posterior entrada d'Estat Islàmic, que va trasbalsar el món i va instaurar un clima de terror global-, els dos països tornarien a xocar per conflictes d'interessos que farien trontollar l'estabilitat de tot el planeta.
Després de quatre anys d'ingerències logístiques i trasllat d'armament, Rússia va decidir el 2015 entrar de manera directa a la guerra civil siriana. Estats Units no ho faria fins al 2017, moment en què la tensió entre els dos arribaria a una situació molt delicada, ja sota la presidència de Donald Trump. Un caça nord-americà F/A-18 Super Hornet va destruir un caça sirià Su-22, d'origen soviètic, a Raqa, i va augmentar les tensions entre les dues potències submergides en el conflicte. Putin va anunciar que qualsevol caça de la coalició dels EUA seria abatut si volava a l'oest del riu Eufrates. Les línies de comunicació entre els dos països es va suspendre. Després de dies de màxima tensió, el secretari de Defensa, Jim Mattis, va anunciar que les comunicacions havien estat recuperades i es va iniciar un procés de refredament. La bona relació entre Trump i Putin va ajudar en el procés.
Les primeres flames a l'Est d'Europa: Crimea, annexionada
Abans de l'escalada de tensions militars a Pròxim Orient, que retornessin el món a l'escenografia similar d'Afganistan, el conflicte de Crimea va provocar profundes esquerdes entre Rússia i els Estats Units que establirien les llavors intoxicades de la situació actual a Ucraïna. El mes de març va ser el moment més calent del període convuls en què Rússia va aconseguir annexionar-se Crimea, amb un moviment pronunciat de tropes nord-americanes al Mar Bàltic.
Sota el mandat de Barack Obama, una flota de vaixells liderada pel portaavions USS George H. W. Bush va arribar a la zona costanera de Crimea i diversos avions van ser enviats en la missió policial nord-americana al terreny. A més, l'OTAN va començar a vigilar la frontera entre Polònia i Lituània, molt a prop del territori rus -en percepció del Kremlin- i una companyia militar privada dels EUA va participar en diverses operacions a Donetsk. El 10 de març, la Casa Blanca va enviar el destructor USS Donald Cook al Mar Negre. Només nou dies després, Obama va deixar clara la posició dels EUA: "No tenim cap intenció d'intervenir militarment en el conflicte d'Ucraïna". Els sabres no es van desembeinar.
El fangar actual a Donbàs
Les victòries de les protestes prorusses en les principals ciutats de l'est d'Ucraïna el 2014, el conflicte es va traslladar a la regió de Donbàs. A partir del 2015, la tensió militar i la guerra entre els dos bàndols ha batzegat al ritme d'una violència com no s'havia vist a la regió des de la Unió Soviètica. Malgrat la negativa d'Obama a entrar en el conflicte i la insistència de Trump en fugir de totes les batalles exteriors -a excepció de l'ISIS, a qui bombardejava amb passió, i Corea del Nord, amb qui es divertia a Twitter-, la batalla per l'hegemonia, russa o proeuropea, ha fragmentat el país i ha mantingut els bàndols a les trinxeres amb més de 26.000 morts en 7 anys.
La majoria de la població, especialment en la zona occidental no russòfona del país, se sent més a prop de la UE que de Moscou. Ja fa anys que reclama estrènyer el vincle amb Brussel·les, mentre afronta una greu crisi a la regió oriental de Donbàs, fronterera amb Rússia, on les autoproclamades repúbliques de Lugansk i Donetsk mantenen una rebel·lió oberta amb el suport de Moscou.
El president ucraïnès actual, Volodímir Zelenski, que l'abril passat va demanar formalment entrar a l'OTAN, buscant una major protecció enfront del Kremlin, necessitarà de tots els seus dots polítiques i també actorals per evitar un agreujament del conflicte. La seva crida a l'OTAN, en tot cas, va ser vista com una altra provocació per Putin. L'arribada de Joe Biden a la Casa Blanca i l'escalada de violència a Ucraïna en els últims mesos, amb l'autorització del president rus, han acabat desembocant en un nou xoc de trens de dos governants que es coneixen des de fa dècades.
Encara que Hollywood hagi aconseguit situar els enfrontaments armats entre russos i americans en un imaginari col·lectiu reservat per a la ficció, la perspectiva històrica ens mostra com els dos països han arribat a les mans en diverses ocasions. Les dures condicions de la guerra civil de Síria, l'annexió de Crimea o l'actual conflicte al Donbàs (Ucraïna) són els principals precedents que posen en alerta els sistemes de defensa, els analistes i els experts que veuen amb preocupació el foc creuat d'intervencions en elevat to.
Les profundes cicatrius heretades de la Guerra Freda van deixar un pòsit que ha quallat en una gangrena de tensions geopolítiques que comença a supurar en el marc de la guerra d'Ucraïna, oberta des de 2015. Des del desafiament de Harry S. Truman a Iósif Stalin, que va generar el Teló d'Acer, i tots els conflictes de la Guerra Freda durant bona part del segle XX (Vietnam, Cuba, Corea i finalment, Afganistan) han deixat una línia de punts perfectament resseguible sobre els enfrontaments, reals, entre les dues forces que, en la situació contemporània actual, es podrien tornar a repetir.
Guerra civil de Síria, la primera espurna del conflicte actual
Com un malson que quedava molt llunyà, els principals mitjans de comunicació dels Estats Units van veure amb preocupació com el 2011 es començava a recrear el mateix escenari que havia enfrontat Rússia i els EUA a l'Afganistan durant la dècada dels anys 90. A través de tercers i en una zona completament devastada per la gestió geopolítica anterior, el conflicte sirià que va esclatar entre el govern dictatorial de Bashar al-Assad i els rebels -amb la posterior entrada d'Estat Islàmic, que va trasbalsar el món i va instaurar un clima de terror global-, els dos països tornarien a xocar per conflictes d'interessos que farien trontollar l'estabilitat de tot el planeta.
Després de quatre anys d'ingerències logístiques i trasllat d'armament, Rússia va decidir el 2015 entrar de manera directa a la guerra civil siriana. Estats Units no ho faria fins al 2017, moment en què la tensió entre els dos arribaria a una situació molt delicada, ja sota la presidència de Donald Trump. Un caça nord-americà F/A-18 Super Hornet va destruir un caça sirià Su-22, d'origen soviètic, a Raqa, i va augmentar les tensions entre les dues potències submergides en el conflicte. Putin va anunciar que qualsevol caça de la coalició dels EUA seria abatut si volava a l'oest del riu Eufrates. Les línies de comunicació entre els dos països es va suspendre. Després de dies de màxima tensió, el secretari de Defensa, Jim Mattis, va anunciar que les comunicacions havien estat recuperades i es va iniciar un procés de refredament. La bona relació entre Trump i Putin va ajudar en el procés.
Soldats nord-americans desplegats a Síria Foto: Europa Press
Les primeres flames a l'Est d'Europa: Crimea, annexionada
Abans de l'escalada de tensions militars a Pròxim Orient, que retornessin el món a l'escenografia similar d'Afganistan, el conflicte de Crimea va provocar profundes esquerdes entre Rússia i els Estats Units que establirien les llavors intoxicades de la situació actual a Ucraïna. El mes de març va ser el moment més calent del període convuls en què Rússia va aconseguir annexionar-se Crimea, amb un moviment pronunciat de tropes nord-americanes al Mar Bàltic.
Sota el mandat de Barack Obama, una flota de vaixells liderada pel portaavions USS George H. W. Bush va arribar a la zona costanera de Crimea i diversos avions van ser enviats en la missió policial nord-americana al terreny. A més, l'OTAN va començar a vigilar la frontera entre Polònia i Lituània, molt a prop del territori rus -en percepció del Kremlin- i una companyia militar privada dels EUA va participar en diverses operacions a Donetsk. El 10 de març, la Casa Blanca va enviar el destructor USS Donald Cook al Mar Negre. Només nou dies després, Obama va deixar clara la posició dels EUA: "No tenim cap intenció d'intervenir militarment en el conflicte d'Ucraïna". Els sabres no es van desembeinar.
Soldats ucraïnesos acomiaden un combatent mort Foto: Europa Press
El fangar actual a Donbàs
Les victòries de les protestes prorusses en les principals ciutats de l'est d'Ucraïna el 2014, el conflicte es va traslladar a la regió de Donbàs. A partir del 2015, la tensió militar i la guerra entre els dos bàndols ha batzegat al ritme d'una violència com no s'havia vist a la regió des de la Unió Soviètica. Malgrat la negativa d'Obama a entrar en el conflicte i la insistència de Trump en fugir de totes les batalles exteriors -a excepció de l'ISIS, a qui bombardejava amb passió, i Corea del Nord, amb qui es divertia a Twitter-, la batalla per l'hegemonia, russa o proeuropea, ha fragmentat el país i ha mantingut els bàndols a les trinxeres amb més de 26.000 morts en 7 anys.
La majoria de la població, especialment en la zona occidental no russòfona del país, se sent més a prop de la UE que de Moscou. Ja fa anys que reclama estrènyer el vincle amb Brussel·les, mentre afronta una greu crisi a la regió oriental de Donbàs, fronterera amb Rússia, on les autoproclamades repúbliques de Lugansk i Donetsk mantenen una rebel·lió oberta amb el suport de Moscou.
El president ucraïnès actual, Volodímir Zelenski, que l'abril passat va demanar formalment entrar a l'OTAN, buscant una major protecció enfront del Kremlin, necessitarà de tots els seus dots polítiques i també actorals per evitar un agreujament del conflicte. La seva crida a l'OTAN, en tot cas, va ser vista com una altra provocació per Putin. L'arribada de Joe Biden a la Casa Blanca i l'escalada de violència a Ucraïna en els últims mesos, amb l'autorització del president rus, han acabat desembocant en un nou xoc de trens de dos governants que es coneixen des de fa dècades.
L'OTAN és la mosca que puja al nas de Putin: ni la vol a prop ni la respecta
Per a Putin, Occident va enganyar Moscou quan, amb motiu de la reunificació d'Alemanya, va prometre que l'OTAN no s'expandiria a l'est. Ara, el Kremlin ha de contemplar com l'antiga corona que formava el Pacte de Varsòvia a l'est d'Europa s'ha alineat amb l'Aliança Atlàntica. A ulls de Moscou, però, Ucraïna -com Bielorússia- no és Polònia ni les repúbliques bàltiques, al capdavall països envaïts per l'URSS estalinista. El vincle entre Rússia i l'est ucraïnès és ferm en llengua, en fe ortodoxa i identitat. Les bases de l'OTAN pròximes a la seva frontera molesten ferotgement Putin, que desafia les forces occidentals a un pols en el qual l'energia, els equilibris geopolítics de la zona i conflictes posteriors estan en joc.
Putin i el seu homòleg xinès Xi Jinping, han declarat aquest mateix divendres la seva oposició que anomenen "maniobra d'expansió de l'OTAN a l'est d'Europa" i els seus intents de "soscavar l'estabilitat d'altres països". Aquesta declaració aterra en el moment més delicat possible de la situació, després de la retirada de les declaracions de la Casa Blanca sobre "una guerra imminent". Els precedents són a les pàgines de la història, les fitxes són al tauler i les cartes estan marcades per la geopolítica més tensa possible des de l'Afganistan a la dècada dels 90. La possibilitat d'una guerra és real i no ciència-ficció.
Per a Putin, Occident va enganyar Moscou quan, amb motiu de la reunificació d'Alemanya, va prometre que l'OTAN no s'expandiria a l'est. Ara, el Kremlin ha de contemplar com l'antiga corona que formava el Pacte de Varsòvia a l'est d'Europa s'ha alineat amb l'Aliança Atlàntica. A ulls de Moscou, però, Ucraïna -com Bielorússia- no és Polònia ni les repúbliques bàltiques, al capdavall països envaïts per l'URSS estalinista. El vincle entre Rússia i l'est ucraïnès és ferm en llengua, en fe ortodoxa i identitat. Les bases de l'OTAN pròximes a la seva frontera molesten ferotgement Putin, que desafia les forces occidentals a un pols en el qual l'energia, els equilibris geopolítics de la zona i conflictes posteriors estan en joc.
Putin i Jinping, aquest divendres Foto: Europa Press
Putin i el seu homòleg xinès Xi Jinping, han declarat aquest mateix divendres la seva oposició que anomenen "maniobra d'expansió de l'OTAN a l'est d'Europa" i els seus intents de "soscavar l'estabilitat d'altres països". Aquesta declaració aterra en el moment més delicat possible de la situació, després de la retirada de les declaracions de la Casa Blanca sobre "una guerra imminent". Els precedents són a les pàgines de la història, les fitxes són al tauler i les cartes estan marcades per la geopolítica més tensa possible des de l'Afganistan a la dècada dels 90. La possibilitat d'una guerra és real i no ciència-ficció.