07
de juliol
del
2022
Actualitzat
el
08
de juliol
a les
20:46h
Boris Johnson no ha estat el darrer primer ministre de la reina Isabel II, que acaba de complir els 70 anys de regnat. El líder conservador no ha pogut resistir més la pressió per la suma d'escàndols que han culminat amb elcas de Chris Pincher, el diputat a qui va confiar la direcció adjunta del grup parlamentari conservador tot i saber dels seus episodis d'assetjament a joves assessors. La indignació que ha provocat el cinisme de Johnson en aquest darrer episodi ha desfermat una nova onada hostil contra el líder conservador, que ja no ha pogut controlar. Aquest dijous, Johnson ha anunciat la seva dimissió.
Però el mal ja venia de lluny. De les nombroses festes a Downing Street, la seva residència oficial, en plena pandèmia i sense seguir les mesures de seguretat establertes per a la resta de ciutadans. El juny passat, va rebre un seriós correctiu quan una moció de confiança en el grup conservador al Parlament va sumar un bloc d'un 40% contrari. Un senyal clar que l'aliança interna contra Johnson era potentíssima.
Quan va succeir l'escàndol per les festes, Johnson va resistir durant mesos demanant disculpes i negant que fos conscient que s'estaven incomplint les normes contra la Covid, però aviat va quedar clar que havia mentit al Parlament. Amb tot, ha demostrat tenir moltes vides: quan semblava que ja era contra les cordes, l'esclat de la guerra a Ucraïna li va donar un temps afegit, que ha aprofitat per intentar desviar, tant com ha pogut, l'atenció dels mitjans i dels seus correligionaris i enemics. Finalment, així que el front militar es va mig estabilitzar a Ucraïna, els seus van tornar a l'atac.
El partygaye va reunir tots els ingredients d'un thriller polític en què es barrejaven les ambicions, els complots i les traïcions, sempre amb el botí del poder -sigui per conservar-lo, sigui per arrabassar-lo al rival- com a gran objectiu. Les notícies sobre diverses festes a Downing Street durant la pandèmia van anar apareixent en els mitjans, provocant una considerable erosió a Johnson. La que es va fer el maig del maig del 2020, amb destrosses incloses en el mobiliari, va empastifar especialment el primer ministre.
Però potser la festa que li va fer més mal és la del 16 d'abril del 2021, la vigília del funeral del duc d'Edimburg, quan el país estava en dol oficial. L'endemà, la imatge de la reina amb màscara, compungida i sola en el banc de la capella de Sant Jordi de Windsor, per complir amb les normes de restricció, va commoure els britànics. A Downing Street encara recollien les restes de la revetlla. L'informe independent sobre les festes va deixar en evidència el primer ministre.
Periodista i escriptor, Boris Johnson no ha pogut evitar, o potser l'ha buscat, oferir una imatge de líder teatral. Orador brillant, s'ha mogut sempre segons bufava el vent alhora que buscava la glòria, encarnada en els dirigents històrics del conservadorisme als qui admira, com Benjamin Disraeli o Winston Churchill, sobre el qual va escriure una biografia divertida. Va radicalitzar el seu discurs euroescèptic quan va veure venir la victòria del Brexit, sent alcalde de Londres, on va ser relativament popular i va engegar mesures que van donar-li bona premsa, com un equivalent del Bicing i la recuperació de l'autobús de dos pisos.
Johnson va olorar de seguida els ingredients que duia el trumpisme i no va estalviar esforços per aprofitar el seu impuls: demagògia antieuropea, flirteig amb posicions racistes i fractura interna del Partit Conservador accelerant la caiguda de Theresa May, enredada en les aigües remogudes de les negociacions amb Brussel·les. Va ser sempre -és just dir-ho- un personatge molt més complex i ric que la de l'expresident nord-americà. Però la seva ha estat una altra figura de la dreta populista, que ara l'acomiada.
"Seràs invicte fins que el bosc de Birnam es mogui", van aventurar les bruixes a Macbeth, rei escocès del segle XI, que es va sentir omnipotent. Quan va veure avançar les tropes enemigues protegides darrera d'arbres tallats, va entendre que era el final. El final de Johnson, com han dit i repetit els analistes britànics aquests dies, té molt de tragèdia shakesperiana. És molt probable que Johnson, coneixedor de l'obra del dramaturg, no s'hagi sentit mai omnipotent, tot esperant i tement un bosc de Birnam, que han acabat sent els seus companys de partit.
El fins ara primer ministre i líder conservador va trencar molts cànons per arribar al poder. Va trencar la disciplina interna del seu partit, va trair una Theresa May de qui havia estat ministre d'Exteriors, va manipular obertament Isabel II per suspendre el Parlament i convocar després eleccions, que li van donar la majoria absoluta. Tot li va sortir bé. Però l'edifici constitucional britànic té les seves normes i s'avé poc als aventurers, fins i tot en plena època trumpiana. El polític britànic, tan diferent de Donald Trump en moltes coses, va emular-lo en l'ús deshonest del poder. Però ha quedat clar una vegada més que el sistema, quan funciona, és més fort que el príncep que ve amb voluntat autoritària. Boris Johnson ha après finalment la lliçó. Sortosament, la naturalesa del poder -i més si és britànic- sol ser més resistent que Macbeth.
Però el mal ja venia de lluny. De les nombroses festes a Downing Street, la seva residència oficial, en plena pandèmia i sense seguir les mesures de seguretat establertes per a la resta de ciutadans. El juny passat, va rebre un seriós correctiu quan una moció de confiança en el grup conservador al Parlament va sumar un bloc d'un 40% contrari. Un senyal clar que l'aliança interna contra Johnson era potentíssima.
Quan va succeir l'escàndol per les festes, Johnson va resistir durant mesos demanant disculpes i negant que fos conscient que s'estaven incomplint les normes contra la Covid, però aviat va quedar clar que havia mentit al Parlament. Amb tot, ha demostrat tenir moltes vides: quan semblava que ja era contra les cordes, l'esclat de la guerra a Ucraïna li va donar un temps afegit, que ha aprofitat per intentar desviar, tant com ha pogut, l'atenció dels mitjans i dels seus correligionaris i enemics. Finalment, així que el front militar es va mig estabilitzar a Ucraïna, els seus van tornar a l'atac.
El partygaye va reunir tots els ingredients d'un thriller polític en què es barrejaven les ambicions, els complots i les traïcions, sempre amb el botí del poder -sigui per conservar-lo, sigui per arrabassar-lo al rival- com a gran objectiu. Les notícies sobre diverses festes a Downing Street durant la pandèmia van anar apareixent en els mitjans, provocant una considerable erosió a Johnson. La que es va fer el maig del maig del 2020, amb destrosses incloses en el mobiliari, va empastifar especialment el primer ministre.
Però potser la festa que li va fer més mal és la del 16 d'abril del 2021, la vigília del funeral del duc d'Edimburg, quan el país estava en dol oficial. L'endemà, la imatge de la reina amb màscara, compungida i sola en el banc de la capella de Sant Jordi de Windsor, per complir amb les normes de restricció, va commoure els britànics. A Downing Street encara recollien les restes de la revetlla. L'informe independent sobre les festes va deixar en evidència el primer ministre.
Periodista i escriptor, Boris Johnson no ha pogut evitar, o potser l'ha buscat, oferir una imatge de líder teatral. Orador brillant, s'ha mogut sempre segons bufava el vent alhora que buscava la glòria, encarnada en els dirigents històrics del conservadorisme als qui admira, com Benjamin Disraeli o Winston Churchill, sobre el qual va escriure una biografia divertida. Va radicalitzar el seu discurs euroescèptic quan va veure venir la victòria del Brexit, sent alcalde de Londres, on va ser relativament popular i va engegar mesures que van donar-li bona premsa, com un equivalent del Bicing i la recuperació de l'autobús de dos pisos.
Johnson va olorar de seguida els ingredients que duia el trumpisme i no va estalviar esforços per aprofitar el seu impuls: demagògia antieuropea, flirteig amb posicions racistes i fractura interna del Partit Conservador accelerant la caiguda de Theresa May, enredada en les aigües remogudes de les negociacions amb Brussel·les. Va ser sempre -és just dir-ho- un personatge molt més complex i ric que la de l'expresident nord-americà. Però la seva ha estat una altra figura de la dreta populista, que ara l'acomiada.
"Seràs invicte fins que el bosc de Birnam es mogui", van aventurar les bruixes a Macbeth, rei escocès del segle XI, que es va sentir omnipotent. Quan va veure avançar les tropes enemigues protegides darrera d'arbres tallats, va entendre que era el final. El final de Johnson, com han dit i repetit els analistes britànics aquests dies, té molt de tragèdia shakesperiana. És molt probable que Johnson, coneixedor de l'obra del dramaturg, no s'hagi sentit mai omnipotent, tot esperant i tement un bosc de Birnam, que han acabat sent els seus companys de partit.
El fins ara primer ministre i líder conservador va trencar molts cànons per arribar al poder. Va trencar la disciplina interna del seu partit, va trair una Theresa May de qui havia estat ministre d'Exteriors, va manipular obertament Isabel II per suspendre el Parlament i convocar després eleccions, que li van donar la majoria absoluta. Tot li va sortir bé. Però l'edifici constitucional britànic té les seves normes i s'avé poc als aventurers, fins i tot en plena època trumpiana. El polític britànic, tan diferent de Donald Trump en moltes coses, va emular-lo en l'ús deshonest del poder. Però ha quedat clar una vegada més que el sistema, quan funciona, és més fort que el príncep que ve amb voluntat autoritària. Boris Johnson ha après finalment la lliçó. Sortosament, la naturalesa del poder -i més si és britànic- sol ser més resistent que Macbeth.