1 de 10
jo competeixo

No era això, Rigoberta

«El que molt probablement ha fet por al jurat no són les tetes, sinó enviar a Eurovisió un directe tan desaprofitat i autocomplaent com el que va presentar Rigoberta Bandini»

Rigoberta Bandini, al Benidorm Fest | Europa Press
per Modernet, Barcelona, Catalunya | 31 de gener de 2022 a les 08:33 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 31 de gener de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Al final sí que "hi havia fronteres" i sí que "han fet por les nostres tetes". Ahir la gent de Código Nuevo va penjar aquesta sentència, repetida en molts altres comptes que, com ells, estaven de dol per la no elecció de Rigoberta Bandini com a representant espanyola a Eurovisió. I crec que poques frases poden representar tan bé la supèrbia que hem vist aquests dies entre molts fans de la cantant, especialment entre els més vinculats a l'esquerra comuna d'aquest dissortat país nostre.


Primer, els dies previs a la final, van situar l'actuació de la catalana com una fita sense precedents en la història del feminisme i de la música, un abans i un després que ja estava capgirant el món eurovisiu i el planeta sencer. Compartien el xou de la semifinal a les xarxes totalment meravellats, com si mai a la vida haguessin vist cap altra performance d'un ésser humà cantant en un escenari. Com si no sabessin el pa que s'hi dona, allà a Eurovisió.

I després, un cop passada la final i eliminada la candidatura, van procedir a passejar la seva frustració, convertida en superioritat moral, amb comentaris paternalistes i pretensiosos com aquest de l'inici, en què també sumaven les gallegues Tanxugueiras al carro de la correcció musical. Al final sí que "hi havia fronteres" i sí que "han fet por les nostres tetes".



No, mireu. El que molt probablement ha fet por al jurat no són les vostres tetes, sinó enviar a Eurovisió un directe tan desaprofitat i autocomplaent com el que va presentar Rigoberta Bandini. Són coses diferents i en algun moment estaria bé que baixéssiu de la figuera moral on us trobeu per analitzar aquells tres minuts amb una mica d'objectivitat.


Eurovisió és una trituradora d'idees no del tot ben executades o amb llacunes creatives al seu interior. I Ay Mamá és un himne magnífic -la meva cançó preferida del Benidorm Fest amb diferència- però el disseny d'aquella actuació era un autèntic mar d'oportunitats perdudes. La proposta sobre l'escenari empetitia en tot moment la cançó que hi havia al darrere, un tema -i una temàtica!- que amb una mica d'imaginació i de perspectiva -Eurovisió, any 2022- Rigoberta i el seu equip podrien haver fet esclatar visualment, però que es van limitar a acompanyar de plans buits de contingut i de coreografies sense solta ni volta.


Poc a veure amb el directe de Chanel, que pot agradar més o menys però que en tot moment exhibia un objectiu entre cella i cella: Eurovisió. Allò estava pensat al mil·límetre, des de la il·luminació fins a cada petit gest de la cantant, passant per l'actitud. Potser la idea arriba tard, sí, però Chanel va demostrar un carisma i un ofici envejables, i unes ganes boges de menjar-se el món, inclòs el que Bandini va mostrar amb forma de teta.

A vegades l'actitud atrau més que l'acritud. I crec que a la Rigoberta tampoc no la va ajudar el clima de victòria pedant que es va generar al seu voltant -tant abans com després- i que encara va fer més gran el contrast amb la realitat del directe. Empesos per l'onada bandiniana, alguns polítics, fins i tot del Govern, van dedicar-li tuits sense ni tan sols haver revisat abans si Bandini era l'única catalana de la final (per allò de quedar bé com a representant públic). Tant se valia. En l'era de política tova, l'important era acompanyar aquella immensa onada tuitaire i poca cosa més. Com tantes vegades. I, com tantes vegades, l'onada no va arribar a la platja.


Javier Gallego, de Carne Cruda, escrivia ahir: "Podríem haver aturat Europa ensenyant una teta al pur estil Delacroix. Podríem haver portat la Terra Gallega més enllà de les seves fronteres. Però portarem una cançó que diu 'apenas hago doom doom con mi boom boom y le tengo dando zoom, zoom'. No cardis".

Bueno, Javier. Mentre no pareu Europa, limiteu-vos a parar de fer el ridícul amb aquestes sentències líquides i supereu el desencert amb tanta dignitat com us sigui possible. Us fareu un favor a vosaltres i li fareu també a la Rigoberta, que el proper cop sí que presentarà un xou a l'alçada de la cançó. I a la resta, animeu-vos, coi, que només queden 16 mesos per les municipals.



.

 

Mostra el teu compromís amb Nació.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

Participació