30
de gener
del
2022
Actualitzat
el
31
de gener
a les
9:57h
Narcís Comadira acaba de fer vuitanta anys. Per un escriptor com ell, la millor manera de celebrar-ho és publicant. Comadira, Premi Nacional de Cultura, ha presentat fa uns dies Els moviments humans (Edicions 62), un nou llibre de poemes, i l'editorial s'ha afegit a la celebració amb la tercera edició de la traducció dels Cants de Leopardi (Proa), feta per l'autor. Una bona proposta aquesta per penetrar en el món tràgic i apassionant del poeta italià.
Comadira preserva una mirada càustica sobre la realitat, que contempla sense fer-se moltes il·lusions. Algú pot trobar pessimistes alguns dels seus versos, però la seva no és l'actitud de qui s'abstrau, sinó de qui batega amb el país i amb tots els moviments humans, dels fets de l'octubre del 2017 al moment que viu la llengua.
- Per què aquest títol, Els moviments humans, per al seu darrer llibre de poesia?
- Surt d'un vers de Dant a La Divina Comèdia, que jo llegeixo des que era adolescent. És un vers de l'últim cant. L'obra té tres parts, l'infern, el purgatori i el paradís. I aquest és de l'últim cant del paradís, que és el 33. Sant Bernat fa una oració a la Mare de Déu i li demana que ens protegeixi dels moviments humans que, per Dant, són els pecats capitals i les passions. Tot allò que fem les persones. És un títol que em va agradar per posar en aquest llibre perquè hi surten moltes coses d'aquestes.
- Una cosa que colpeix del llibre és la presència de la mort. En el pròleg es refereix al cementiri central de Viena, on reposen Beethoven i Schubert.
- I els Strauss també hi són enterrats. I Brahms, tot i que era d'Hamburg. Viena ha convertit el cementiri en el panteó dels grans mestres de la música. Val la pena de visitar. Hi ha grans avingudes d'arbres i una església molt bonica, d'un deixeble d'Otto Wagner. És com un gran jardí.
- En l'epíleg, torna a parlar del cementiri vienès.
- Perquè el pròleg i l'epíleg es complementen. És normal aquesta presència quan un fa 80 anys i ha vist com morien tants amics seus. Hi ha un poema dedicat a ells. "On anàveu tant de pressa?". A aquesta edat la presència de la mort no es pot defugir.
- Del "tumult d'esperances" del poema Adolescència, de finals dels cinquanta, passa a l'actual Fantasmes de la nit. Se sent desesperançat?
- Això va a estones, i més ara que estem amb aquestes coses penjades a la cara. És horrorós. L'altre dia vaig anar a fer una entrevista a la ràdio i només entrar ja em van mirar si tenia febre o no en tenia. Jo soc una mica pessimista, tota la vida ho he sigut, però també tinc les meves estones de pensar que encara podem fer moltes coses.
- Es refereix constantment als bombardejos sobre Londres de l'any que va néixer, el 1942.
- Això és una obsessió que tinc. Quan jo vaig néixer, Hitler encara guanyava la Segona Guerra Mundial. A vegades, en alguna entrevista, si ho dic, algun periodista jove em mira com dient si és cert. Això sempre m'ha impressionat. Pensar que mentre jo naixia estaven bombardejant els pobres de Londres, que és una ciutat que m'estimo molt i hi he viscut dos anys. Ho relaciono també amb la primera postguerra de la meva ciutat, Girona, amb restriccions d'electricitat. D'això encara me'n recordo. A casa meva, que teníem una botiga, hi havia els llums de carbur, que es posaven en aigua i feien com un gas i s'encenia. Fins que es van decidir a comprar un equip electrogen que anava amb gasoil. Els bombardejos sobre Londres són per mi una imatge sobre el mal que et pot perseguir quan menys et penses.
- Què més ha volgut dir amb el llibre?
- Hi ha alguns poemes en què parlo dels fets d'octubre [del 2017]. Parlo una mica de tot.
- A Malson escriu que a Catalunya els ciutadans voldrien defensar-se, però s'ha declarat "l'epidèmia de l'instint de conservació". Com ha viscut l'evolució política des del 2017 a ara?
- És l'adaptació d'uns versos d'un poeta polonès, Herbert, escrits sota la dominació soviètica, i quan els vaig llegir vaig veure que era la mateixa situació d'aquí.
- Veu la societat catalana víctima d'una epidèmia d'instint de conservació?
- Jo crec que sí. La gent es va cansar. Els polítics també, es van espantar i s'ha optat per fer bondat i fer genuflexions al govern de Madrid. I a pactar i inventar-se aquesta famosa taula de diàleg, quan no hi ha taula ni cadires. Com diu el poema, estem cosint senyeres blanques. Segurament ja estan cosides. És a dir, senyeres sense significat. I després, el país és el mateix de sempre: comerç i copulació. Herbert és un poeta magnífic.
- Estem cosint senyeres blanques?
- Sí. La nostra senyera oficial no poden arraconar-la del tot perquè és oficial, però l'estelada que trèiem en aquelles grans manifestacions s'ha esborrat.
- Diu que s'ha convertit el Parlament en uns Encants.
- Sí, perquè en un Parlament s'ha de poder parlar de tot. I els parlamentaris no poden parlar de la monarquia ni de molts temes.
- Som una societat covarda?
- No, jo diria que acomodatícia. Els catalans vivim molt bé, hi estem acostumats. A anar a buscar bolets, caçar, que diem a Girona. Aquestes coses són les que ens agraden. També és veritat que el pes de l'Estat és insuportable. Paguem uns impostos descomunals. Les infraestructures que s'haurien de fer, com el corredor mediterrani, no es fan. Deuen pensar que com que finalment marxarem...
- S'atreviria a donar algun consell als nostres governants per sortir de l'atzucac?
- No. La societat la veig apagada. Però tampoc podia ser d'una altra manera després del que hem passat. I, a sobre, la pandèmia. Que després del fracàs del procés i la independència hàgim tingut aquesta epidèmia que no sabem ni com ni quan acabarà, n'hi ha prou per desconcertar molta gent. També crec que la societat està apàtica en tot perquè hi ha problemes de tota mena.
- La poesia ha estat un suport important?
- Bé, és que tot el que és l'epíleg està escrit en ple confinament. El primer confinament ens va agafar a Barcelona i aquí escrivia. El taller el tinc a Sant Feliu de Guíxols. Sort que aquí tinc llàpissos de colors. La pintura és molt gratificant, com quan algú al cap d'uns anys et recorda uns versos que vas escriure, de quan érem més joves. L'avantatge de la poesia, la novel·la i el teatre és que, així com amb la pintura fem servir colors, en l'escriptura fem servir el llenguatge. És amb aquesta matèria primera que fem servir per comunicar-nos que el poeta hi fa una pressió, la força per donar-li una càrrega expressiva que el llenguatge comunicatiu habitual no té.
- En el llibre hi ha un dibuix seu. Com té la pintura?
- Continuo pintant, tot i que soc lent. La setmana passada vaig estar pintant un quadre molt gros. I coses més petites. Darrerament he estat fent tot una col·lecció de teles.
- Sempre ha manifestat la seva preocupació pel futur de la llengua. Va ser un dels signants del manifest Koiné. Milita entre els pessimistes, els optimistes o els realistes?
- Soc molt pessimista. Perquè als catalans això de la llengua ens és igual. En general. De seguida parlem en castellà. Quan va morir Franco, parlar català tenia prestigi i fills d'immigrants s'esforçaven i el parlaven. Però ara és tot el contrari. M'ho expliquen amics meus que són professors. Ara molts mestres fan ja directament les classes en castellà. A les aules hi ha molts nois àrabs que ja tenen dificultats amb el castellà.
- Ha publicat també una traducció dels Cants de Leopardi. Expliqui'ns la transcendència de la seva obra a uns lectors del 2022.
- Leopardi és un dels grans poetes europeus de sempre. Els italians tenen tres grans poetes: Dant, Petrarca i Leopardi. Els anglesos tenen Shakespeare i amb això ja arrasen. Els francesos, Baudelaire i altres. I els cants de Leopardi són importants perquè són els poemes que va escriure en tota la seva vida. Són 40 poemes. Era un gran lluitador per la unitat italiana. Somiava amb el passat romà. Va viure en un dels estats que aleshores hi havia a Itàlia, els Estats Pontificis, governat pel Papa.
- En l'estudi introductori que fa, elabora un recorregut per la vida tràgica del poeta.
- Sí. Tenia una mare que era molt dura i el marit era una mica tarambana. Es gastava els diners en llibres i va comprar una biblioteca gràcies a la qual el noi va poder estudiar. Estava malalt. Es va fer malbé la vista, suposo que de llegir amb espelma. La mare era molt freda. Ell, quan en parla, escriu: "Conec una senyora que quan se li mor un fill, està contenta". La mare estava contenta si els seus fills eren lletjos perquè així no tenien temptacions. Leopardi tenia dues gepes, una a l'esquena i una altra a la panxa. Els nens del poble l'empaitaven i li cridaven "gobbo, gobbo", que vol dir geperut. El seu pare no el volia deixar sortir de casa. Fins que no va ser major d'edat no va poder viatjar a Roma i Florència, on va conèixer intel·lectuals importants. Va guanyar alguns diners amb alguns encàrrecs de traduccions. El pare tenia pocs diners i la mare no afluixava.
- Una vida dramàtica, no?
- Sí, ell s'enamorava però no era correspost. Fa molta pena.
- Què ens diu l'obra de Leopardi als lectors d'avui?
- És un clàssic, no passa. És una mica depressiu, pessimista, cosa que s'adiu molt a la nostra època. Ara tenim la pandèmia, però en la seva època hi havia el còlera, per exemple. Toca temes com l'estat de la naturalesa. Té un poema molt bonic, La ginesta, que parla de l'erupció del Vesubi i la fugacitat de tot, de com qualsevol desastre de la natura pot arrasar-ho tot. Hi ha un poema molt divertit on se'n riu de les modes. Va tenir encara sort perquè va conèixer un jove admirador, Rainieri, que el va acollir a casa seva, cap al sud, a Nàpols. La seva família tenia una vil·la als afores i ell s'hi trobava molt bé. Gràcies a l'amic sabem coses de Leopardi. Quan va morir, el pare del poeta va escriure una carta a Rainieri que és molt interessant. És un poeta per llegir en temps d'incertesa. Estic molt content que l'editorial m'hagi volgut fer un regal de 80 anys tornant a editar els Cants de Leopardi.
Comadira preserva una mirada càustica sobre la realitat, que contempla sense fer-se moltes il·lusions. Algú pot trobar pessimistes alguns dels seus versos, però la seva no és l'actitud de qui s'abstrau, sinó de qui batega amb el país i amb tots els moviments humans, dels fets de l'octubre del 2017 al moment que viu la llengua.
- Per què aquest títol, Els moviments humans, per al seu darrer llibre de poesia?
- Surt d'un vers de Dant a La Divina Comèdia, que jo llegeixo des que era adolescent. És un vers de l'últim cant. L'obra té tres parts, l'infern, el purgatori i el paradís. I aquest és de l'últim cant del paradís, que és el 33. Sant Bernat fa una oració a la Mare de Déu i li demana que ens protegeixi dels moviments humans que, per Dant, són els pecats capitals i les passions. Tot allò que fem les persones. És un títol que em va agradar per posar en aquest llibre perquè hi surten moltes coses d'aquestes.
- Una cosa que colpeix del llibre és la presència de la mort. En el pròleg es refereix al cementiri central de Viena, on reposen Beethoven i Schubert.
- I els Strauss també hi són enterrats. I Brahms, tot i que era d'Hamburg. Viena ha convertit el cementiri en el panteó dels grans mestres de la música. Val la pena de visitar. Hi ha grans avingudes d'arbres i una església molt bonica, d'un deixeble d'Otto Wagner. És com un gran jardí.
- En l'epíleg, torna a parlar del cementiri vienès.
- Perquè el pròleg i l'epíleg es complementen. És normal aquesta presència quan un fa 80 anys i ha vist com morien tants amics seus. Hi ha un poema dedicat a ells. "On anàveu tant de pressa?". A aquesta edat la presència de la mort no es pot defugir.
Narcís Comadira, a casa seva, a Barcelona. Foto: Frederic Esteve
- Del "tumult d'esperances" del poema Adolescència, de finals dels cinquanta, passa a l'actual Fantasmes de la nit. Se sent desesperançat?
- Això va a estones, i més ara que estem amb aquestes coses penjades a la cara. És horrorós. L'altre dia vaig anar a fer una entrevista a la ràdio i només entrar ja em van mirar si tenia febre o no en tenia. Jo soc una mica pessimista, tota la vida ho he sigut, però també tinc les meves estones de pensar que encara podem fer moltes coses.
"Quan jo vaig néixer, Hitler encara guanyava la Segona Guerra Mundial. Això sempre m'ha impressionat"
- Es refereix constantment als bombardejos sobre Londres de l'any que va néixer, el 1942.
- Això és una obsessió que tinc. Quan jo vaig néixer, Hitler encara guanyava la Segona Guerra Mundial. A vegades, en alguna entrevista, si ho dic, algun periodista jove em mira com dient si és cert. Això sempre m'ha impressionat. Pensar que mentre jo naixia estaven bombardejant els pobres de Londres, que és una ciutat que m'estimo molt i hi he viscut dos anys. Ho relaciono també amb la primera postguerra de la meva ciutat, Girona, amb restriccions d'electricitat. D'això encara me'n recordo. A casa meva, que teníem una botiga, hi havia els llums de carbur, que es posaven en aigua i feien com un gas i s'encenia. Fins que es van decidir a comprar un equip electrogen que anava amb gasoil. Els bombardejos sobre Londres són per mi una imatge sobre el mal que et pot perseguir quan menys et penses.
- Què més ha volgut dir amb el llibre?
- Hi ha alguns poemes en què parlo dels fets d'octubre [del 2017]. Parlo una mica de tot.
- A Malson escriu que a Catalunya els ciutadans voldrien defensar-se, però s'ha declarat "l'epidèmia de l'instint de conservació". Com ha viscut l'evolució política des del 2017 a ara?
- És l'adaptació d'uns versos d'un poeta polonès, Herbert, escrits sota la dominació soviètica, i quan els vaig llegir vaig veure que era la mateixa situació d'aquí.
Narcís Comadira signant el seu darrer poemari publicat. Foto: Frederic Esteve
- Veu la societat catalana víctima d'una epidèmia d'instint de conservació?
- Jo crec que sí. La gent es va cansar. Els polítics també, es van espantar i s'ha optat per fer bondat i fer genuflexions al govern de Madrid. I a pactar i inventar-se aquesta famosa taula de diàleg, quan no hi ha taula ni cadires. Com diu el poema, estem cosint senyeres blanques. Segurament ja estan cosides. És a dir, senyeres sense significat. I després, el país és el mateix de sempre: comerç i copulació. Herbert és un poeta magnífic.
"Els polítics s'han cansat i s'ha optat per fer bondat, i inventar-se aquesta taula de diàleg quan no hi ha taula ni cadires"
- Estem cosint senyeres blanques?
- Sí. La nostra senyera oficial no poden arraconar-la del tot perquè és oficial, però l'estelada que trèiem en aquelles grans manifestacions s'ha esborrat.
- Diu que s'ha convertit el Parlament en uns Encants.
- Sí, perquè en un Parlament s'ha de poder parlar de tot. I els parlamentaris no poden parlar de la monarquia ni de molts temes.
- Som una societat covarda?
- No, jo diria que acomodatícia. Els catalans vivim molt bé, hi estem acostumats. A anar a buscar bolets, caçar, que diem a Girona. Aquestes coses són les que ens agraden. També és veritat que el pes de l'Estat és insuportable. Paguem uns impostos descomunals. Les infraestructures que s'haurien de fer, com el corredor mediterrani, no es fan. Deuen pensar que com que finalment marxarem...
- S'atreviria a donar algun consell als nostres governants per sortir de l'atzucac?
- No. La societat la veig apagada. Però tampoc podia ser d'una altra manera després del que hem passat. I, a sobre, la pandèmia. Que després del fracàs del procés i la independència hàgim tingut aquesta epidèmia que no sabem ni com ni quan acabarà, n'hi ha prou per desconcertar molta gent. També crec que la societat està apàtica en tot perquè hi ha problemes de tota mena.
Narcís Comadira: "Sobre la llengua, soc pessimista". Foto: Frederic Esteve
- La poesia ha estat un suport important?
- Bé, és que tot el que és l'epíleg està escrit en ple confinament. El primer confinament ens va agafar a Barcelona i aquí escrivia. El taller el tinc a Sant Feliu de Guíxols. Sort que aquí tinc llàpissos de colors. La pintura és molt gratificant, com quan algú al cap d'uns anys et recorda uns versos que vas escriure, de quan érem més joves. L'avantatge de la poesia, la novel·la i el teatre és que, així com amb la pintura fem servir colors, en l'escriptura fem servir el llenguatge. És amb aquesta matèria primera que fem servir per comunicar-nos que el poeta hi fa una pressió, la força per donar-li una càrrega expressiva que el llenguatge comunicatiu habitual no té.
- En el llibre hi ha un dibuix seu. Com té la pintura?
- Continuo pintant, tot i que soc lent. La setmana passada vaig estar pintant un quadre molt gros. I coses més petites. Darrerament he estat fent tot una col·lecció de teles.
- Sempre ha manifestat la seva preocupació pel futur de la llengua. Va ser un dels signants del manifest Koiné. Milita entre els pessimistes, els optimistes o els realistes?
- Soc molt pessimista. Perquè als catalans això de la llengua ens és igual. En general. De seguida parlem en castellà. Quan va morir Franco, parlar català tenia prestigi i fills d'immigrants s'esforçaven i el parlaven. Però ara és tot el contrari. M'ho expliquen amics meus que són professors. Ara molts mestres fan ja directament les classes en castellà. A les aules hi ha molts nois àrabs que ja tenen dificultats amb el castellà.
- Ha publicat també una traducció dels Cants de Leopardi. Expliqui'ns la transcendència de la seva obra a uns lectors del 2022.
- Leopardi és un dels grans poetes europeus de sempre. Els italians tenen tres grans poetes: Dant, Petrarca i Leopardi. Els anglesos tenen Shakespeare i amb això ja arrasen. Els francesos, Baudelaire i altres. I els cants de Leopardi són importants perquè són els poemes que va escriure en tota la seva vida. Són 40 poemes. Era un gran lluitador per la unitat italiana. Somiava amb el passat romà. Va viure en un dels estats que aleshores hi havia a Itàlia, els Estats Pontificis, governat pel Papa.
Narcís Comadira: "Quan va morir Franco, parlar català tenia prestigi, ara és el contrari". Foto: Frederic Esteve
- En l'estudi introductori que fa, elabora un recorregut per la vida tràgica del poeta.
- Sí. Tenia una mare que era molt dura i el marit era una mica tarambana. Es gastava els diners en llibres i va comprar una biblioteca gràcies a la qual el noi va poder estudiar. Estava malalt. Es va fer malbé la vista, suposo que de llegir amb espelma. La mare era molt freda. Ell, quan en parla, escriu: "Conec una senyora que quan se li mor un fill, està contenta". La mare estava contenta si els seus fills eren lletjos perquè així no tenien temptacions. Leopardi tenia dues gepes, una a l'esquena i una altra a la panxa. Els nens del poble l'empaitaven i li cridaven "gobbo, gobbo", que vol dir geperut. El seu pare no el volia deixar sortir de casa. Fins que no va ser major d'edat no va poder viatjar a Roma i Florència, on va conèixer intel·lectuals importants. Va guanyar alguns diners amb alguns encàrrecs de traduccions. El pare tenia pocs diners i la mare no afluixava.
"Leopardi era depressiu i pessimista, cosa que s'adiu molt a la nostra època, és un poeta per llegir en temps d'incertesa"
- Una vida dramàtica, no?
- Sí, ell s'enamorava però no era correspost. Fa molta pena.
- Què ens diu l'obra de Leopardi als lectors d'avui?
- És un clàssic, no passa. És una mica depressiu, pessimista, cosa que s'adiu molt a la nostra època. Ara tenim la pandèmia, però en la seva època hi havia el còlera, per exemple. Toca temes com l'estat de la naturalesa. Té un poema molt bonic, La ginesta, que parla de l'erupció del Vesubi i la fugacitat de tot, de com qualsevol desastre de la natura pot arrasar-ho tot. Hi ha un poema molt divertit on se'n riu de les modes. Va tenir encara sort perquè va conèixer un jove admirador, Rainieri, que el va acollir a casa seva, cap al sud, a Nàpols. La seva família tenia una vil·la als afores i ell s'hi trobava molt bé. Gràcies a l'amic sabem coses de Leopardi. Quan va morir, el pare del poeta va escriure una carta a Rainieri que és molt interessant. És un poeta per llegir en temps d'incertesa. Estic molt content que l'editorial m'hagi volgut fer un regal de 80 anys tornant a editar els Cants de Leopardi.