Quan entens que els teus pares i els teus avis no són perfectes és quan comences a fer-te gran. Concebre'ls com a persones i no com a superherois et fa veure'ls com a iguals i te'ls baixa a la terra, d'alguna manera. Penso que la innocència es va perdent poc a poc i anar descobrint els defectes i les debilitats dels, fins aleshores, els teus referents forma part d'aquest procés. Potser el següent gerro d'aigua freda que segueix el curs natural d'aquesta pèrdua de la innocència és quan un mateix desenvolupa consciència política perquè passa que no sempre coincideix amb la dels pares o la dels avis.
L'actor Pau Vinyals va descobrir als 28 anys que el seu avi era franquista. Un avi que recorda amb amor i tendresa perquè va morir quan ell en tenia 10 i potser no va ser a temps de conèixe'l en tota la seva complexitat. Tot això no m'ho invento. Ho explica el mateix Pau Vinyals interpretant-se a ell mateix a El gegant del pi, un monòleg que va néixer en fórmula de radioteatre durant el confinament i que ara mateix es pot veure al teatre Tantarantana de Barcelona. És un text que ha escrit ell però en el resultat final també s'hi intueix l'empremta de Júlia Barceló, que n'és codirectora, i d'Arnau Vallvé, que n'ha fet el disseny de l'espai sonor. A El gegant del pi, Pau Vinyals ens convida a acompanyar-lo en el camí que ha fet ell per a descobrir que el seu avi Pere Dalmau tenia, com tothom, els seus defectes i les seves debilitats.
Tots recordem alguns dels consells dels nostres avis. O bé perquè són frases que ens les han dit tan sovint que ens les sabem de memòria o bé perquè són tan excepcionals que les guardem per sempre. A Pau Vinyals, el seu avi Pere sovint li recordava que no es vengués mai res. I ell, en canvi, el primer que ens explica és que s'acaba de comprar un pis al Raval.
"No, avi, jo compro". Els consells solen ser pors pròpies projectades en l'altre, per això sempre que algú te'n dona un és fàcil veure-li un trosset de l'ànima. La recomanació de no vendre mai, que d'entrada podria semblar superficial o capitalista, pot arribar a ser l'essència de la discrepància política entre avi i net. En temps de guerra, voler mantenir l'statu quo és una opció política que implica decisions complexes, segurament.
El gegant del pi t'interpel·la, literalment. Pau Vinyals parla amb el públic mirant-lo a la cara, malgrat estar a les fosques. No tots els que érem l'altre dia asseguts a la platea del Tantarantana hem tingut avis que van lluitar al bàndol de la guerra que ens aterra però segurament allà hi havia més d'una persona que discrepa o ha discrepat ideològicament amb la seva família. L'actor patia per si ell també duu el monstre del franquisme dins, però conclou que "tots som monstres en potència". Com que és evident que incomoda una mica que un actor et digui a la cara que potser portes una mica d'horror dins, Vinyals fa servir el millor desllorigador del món dalt de l'escenari: l'humor. "O potser n'hi ha que sou asimptomàtics". En el seu cas ha estat el franquisme però el monòleg ens obliga a tots a revisar quins són els monstres en potència que podem arribar a ser, quina és la nostra herència cultural, ideològica i de valors i què n'hem de fer amb ella. Ens obliga a enfrontar-nos a tot allò que no compartim amb aquells que estimem perquè malgrat que siguin discrepàncies que segurament mai podrem canviar, tampoc mai els podrem deixar d'estimar.
El gegant del pi està al Tantarantana fins al 6 de febrer però està clar que el gegant de la ciutat té noms i cognoms: Pau Vinyals i Dalmau.