Ni una coma

Rep el butlletí cada matí al teu correu

"Avui no és un dia qualsevol". La frase correspon a Yolanda Díaz i va pronunciar-la el 28 de desembre a la Moncloa, en la roda de premsa posterior al consell de ministres que va validar el decret de la nova reforma laboral. En la compareixença amb el ministre José Luis Escrivá, la vicepresidenta espanyola va vendre triomfalisme: va afirmar que el nou marc de relacions laborals passava pàgina a la precarietat i era la primera reforma en l'àmbit de la Unió Europea que recuperava drets després d'anys de regressió. Feia cinc dies que Díaz havia tancat l'acord amb patronal i sindicats, i el govern entenia que podia treure suc a l'entesa per arrossegar els suports que li feien falta al Congrés per convalidar el decret.

Un mes després, aquests suports no estan garantits. El pacte entre agents socials com a principal patrimoni de la reforma, la idea que totes les parts han cedit i han fet sacrificis pensant en el benefici col·lectiu, s'ha convertit en el principal mantra de defensa d'una reforma que evoluciona clarament, però no deroga, la legislació del PP. Si sindicats i empresaris la veuen bé, qui s'hi pot oposar, repeteixen al govern espanyol. Només fan falta els vots. El debat legislatiu és sobrer, en aquest cas. 

Potser qui ho ha verbalitzat amb més cruesa ha estat el president de la CEOE, Antonio Garamendi, amb una idea que ha fet fortuna: de la reforma laboral no se'n pot tocar "ni una coma" si no es vol desballestar el pacte. La patronal, amb l'ajuda inestimable del PSOE i Unides Podem, ha creat un marc discursiu en què el legislatiu és un poder distorsionador, que ha de limitar-se al tràmit de validació. És un bon acord perquè és, simplement, un acord que feia temps que no es produïa.

I en la tasca d'arremangar-se ha excel·lit la vicepresidenta Díaz, amb aspiracions electorals en construcció i un interès creixent en bastir un perfil pactista. En els dos darrers dies a Barcelona ha multiplicat contactes amb els sindicats, ha visitat la Seat i ha anunciat avenços en el salari mínim, fotografies combinades amb el discurs de pressió a ERC. Els republicans -incòmodes en el foc creuat dels sindicats majoritaris i cremats perquè ja han rubricat molts acords a Madrid que després han patit incompliments- s'han alineat amb Bildu, la CUP i el BNG per exigir una tramitació en forma de projecte de llei. En d'altres paraules, volen tocar més d'una coma de la reforma laboral i no limitar-se a votar el 3 de febrer. Volen utilitzar el seu pes en el legislatiu, el mateix dret que té Ciutadans a oferir-se a la Moncloa com a soci alternatiu.

Les crides que arriben des de Madrid remarquen la necessitat de pragmatisme. Un pacte amb avenços és millor que mantenir la legislació del PP, es recorda des del govern espanyol. La potestat per a l'autorització administrativa dels ERO o la prevalença del conveni sectorial autonòmic per sobre l'estatal són demandes que es prediquen des de Catalunya i que quedarien al calaix amb l'actual decret. En el fons, la Moncloa pressiona perquè sap que ERC conjuga el camí pacient -començant per la taula de diàleg, malgrat els enormes costos reputacionals entre l'independentisme més descregut- i aspira a créixer des de la responsabilitat de govern. Els republicans no ho tindran fàcil perquè la decisió interpel·la la seva estratègia de maduresa: un dilema, doncs, amb substància. La paradoxa de fons és que la demanda de pragmatisme serveixi per a la reforma laboral, però no sigui vàlid, en canvi, per atendre altres carpetes que van permetre a Pedro Sánchez ser president.
 

---

Avui no et perdis

»El «tour» català de Díaz per pressionar ERC no treu la reforma laboral de l'atzucac; per Sara González.

» Opinió: «Un examen per a ERC»; per Francesc-Marc Álvaro.

»El desacord amb l'Aragó compromet els Jocs Olímpics d'Hivern; per Oriol March.

»Llum verda europea a la pastilla de Pfizer contra la Covid; per Lluís Girona.

»Els joves de 18 a 29 anys ja poden demanar hora per a la tercera dosi; per Víctor Rodrigo.

»Educació ajorna les proves de competències bàsiques de 4t d'ESO; per Lluís Girona.

» Opinió: «Cap a l'última frontera moral»; per Oriol March.

»Hisenda haurà de tornar més de dos milions d'euros a la família Pujol.

»Demanen investigar 24 nous agents de la policia espanyola per les càrregues de l'1-O; per Bernat Surroca.

»Les defenses dels activistes del 23-S podran accedir a la causa secreta contra els CDR; per Bernat Surroca.

»El PSC fracassa en l'intent de fer fora Miquel Pueyo de l'alcaldia de Lleida; per Àlvar Llobet.

» Secció Rumbes i flors: «El gegant de la ciutat»; per Paula Carreras.

»Crit d'alerta per la crisi climàtica: «Deixem de parlar i posem-nos a treballar»; per Josep Maria Llauradó.
 

---

 El passadís

L'octubre passat informàvem en aquesta tribuna dels canvis de comunicació aplicats pel Govern més enllà del nomenament de Patrícia Plaja com a portaveu de l'executiu. Ens vam referir a la reforma dels colors corporatius dels espais de les rodes de premsa al Palau de la Generalitat, que han abandonat el blau dels últims anys per un to més clar. En els darrers dies, s'han apuntalat altres modificacions, com l'estrena dels canvis a la nova pàgina web del Govern -amb el blanc com a color de fons predominant-, el butlletí diari amb la informació oficial i el nou format de l'agenda institucional. Falta per posar en marxa una darrera novetat: la sala de treball per a periodistes d'obertura permanent, que permetrà als professionals accedir-hi més enllà de les convocatòries de premsa. L'espai ja està habilitat i s'activarà quan es disposi de les noves acreditacions a Palau.

Vist i llegit

Roberto Saviano ha publicat Todavía estoy vivo (Reservoir Books, en castellà), una novel·la gràfica que, amb l'ajuda del dibuixant Asaf Hanuka, radiografia la duresa de 16 anys de vida clandestina. Saviano es va jugar la pell amb Gomorra i, des d'aquell moment, tem per la seva integritat. La denúncia de com actuava el crim organitzat al seu país ho va canviar tot per a l'autor italià, que se sincera en una entrevista a La Vanguardia. En la conversa telemàtica amb Justo Barranco, l'escriptor admet que, si tingués la possibilitat de reescriure els seus actes, decidiria salvar-se la vida. Un relat cru acompanyat d'una descripció precisa del poder creixent de les màfies. 

 El nom propi

La figura de Rodolfo Martín Villa no genera indiferència. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha anul·lat la revocació de la Medalla d'Or de Barcelona a l'exministre franquista, una decisió judicial que es va conèixer aquest dijous i que atura l'acord pres per l'Ajuntament, pensat per retirar reconeixement a personalitats del règim. El tribunal, amb dos vots contraris, entén que no hi ha motius afegits que alterin la concessió del guardó que es va fer el 1976. Tanmateix, és conegut que la justícia argentina el va processar l'octubre passat per considerar-lo responsable de crims del franquisme, entre els quals la matança de Vitòria i casos de tortures. Els fets no són menors. I la Medalla d'Or és un reconeixement poc coherent amb l'exercici de la memòria històrica.

 Els imperdibles

Rodolfo Martín Villa va ser un dels noms propis del tram final del franquisme i el llibre que us recomanem aquesta setmana s'endinsa en les entranyes de la Transició per explicar, des de l'òptica dels serveis d'intel·ligència espanyols, totes les amenaces que va viure una democràcia que era tendra. Els periodistes Juan Fernández-Miranda i Javier Chicote han publicat El jefe de los espías (Roca Editorial) a partir de l'arxiu personal d'Emilio Alonso Manglano, director del CESID entre 1981 i 1995. És un llibre farcit de documentació inèdita -Alonso Manglano va anotar la seva trajectòria en agendes i quaderns de forma minuciosa- que retrata una etapa d'efervescència política a partir del riu d'informació que passava per les mans del màxim responsable de la intel·ligència espanyola, interlocutor habitual de personatges com el rei Joan Carles, Adolfo Suárez o Felipe González. El treball d'investigació periodística permet fer-se una idea del que va passar en les bambolines del poder a Espanya entre el 23-F i la caiguda del felipisme. Fa dies que és a les llibreres i val molt la pena. Bon cap de setmana!

 ​