01-Els carrers del barri del Bogside de Derry, plens de gent durant la marxa organitzada per l’Associació pels Drets Civils el 30 de gener de 1972 Foto: Museum of Free Derry
Si un any va marcar de manera fatal l’evolució del conflicte nord-irlandès, que havia esclatat a finals de la dècada dels 60 amb la revifalla dels atàvics enfrontaments entre les comunitats catòlica i protestant, aquest va ser, sense cap mena de dubte, 1972. Durant aquell any fatídic, fins a 479 persones, la meitat de les quals civils, van morir com a conseqüència d’un conflicte que va viure alguns dels seus episodis més sagnants, començant pel Bloody Sunday de Derry, amb l’assassinat de 14 manifestants desarmats a mans de l’exèrcit britànic, i acabant pel segrest de Jean McConville, la mare de família que va ser executada per la fracció dels provisionals de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) sota l’acusació d’exercir de confident de les forces britàniques, un cas que va inspirar l’excel·lent aproximació al conflicte nord-irlandès que el periodista Patrick Radden Keefe va realitzar a l’obra No diguis res.
D’entre tots els incidents que es van viure aquell any sagnant, el que va marcar de manera més notable l’evolució del conflicte va ser el que va tenir lloc ara fa tot just mig segle als carrers de la localitat de Derry. El 30 de gener de 1972, l’Associació pels Drets Civils d’Irlanda del Nord (NICRA) va convocar una manifestació contra les lleis que permetien l’empresonament sense judici dels sospitosos de pertànyer a l’IRA que el govern d’Irlanda del Nord havia aprovat l’estiu anterior. Tot i la intenció dels organitzadors d’acabar la marxa al centre de Derry, les autoritats britàniques van prohibir que aquesta sortís dels barris catòlics del Bogside i de Creggan, convertits aleshores en zones que escapaven al seu control.
Per tal d’aconseguir que la manifestació fos multitudinària i pacífica, els convocants van sol·licitar una suspensió d’activitats a les dues fraccions de l’Exèrcit Republicà Irlandès, una petició que els va ser concedida i que va fer que fins a 15.000 s’apleguessin en la protesta. Tot i el seu caràcter pacífic, que només es va trencar amb alguns llançaments de rocs a una de les línies militars, les tropes britàniques del primer batalló de paracaigudistes van obrir foc contra la multitud assassinant a 14 persones desarmades.
.jpg)
Els paracaigudistes britànics ataquen als manifestants durant el Bloody Sunday Foto: Museum of Free Derry
La matança del 30 de gener de 1972, batejada com a Bloody Sunday, a l’igual que d’altres esdeveniments tràgics que havien tingut lloc en diumenge, va marcar un tombant en l’evolució del conflicte irlandès. L’IRA, i molt especialment la seva fracció provisional, va veure com nombrosos joves s’afegien a les seves files i com canviava la percepció de la seva activitat al si de la comunitat catòlica. Les pintades ofensives contra l’exèrcit republicà, que presentaven les seves sigles com I Run Away (He fugit), fent referència al seu paper més aviat discret en el moment inicial del conflicte, van convertir-se en lloances obertes a una organització armada que pretenia erigir-se no només en exèrcit d’alliberament sinó també en l’estructura protectora d’una comunitat catòlica amenaçada per l’exèrcit britànic i la policia lleialista.
Més enllà d’alimentar el creixement exponencial dels provisionals de l’IRA, el Bloody Sunday de Derry va tenir un gran impacte internacional i, com no podia ser d’una altra manera, va sacsejar també l’esport irlandès, on va deixar la seva empremta a l’igual que va succeir amb la resta dels àmbits de la societat.
La gran víctima esportiva del Bloody Sunday va ser el principal equip de la ciutat, el Derry City, que, mesos després de la tragèdia, el 13 d’octubre de 1972, va retirar-se de la lliga de futbol nord-irlandesa en no ser acceptada la seva petició de tornar a jugar els seus partits com a local a l’estadi de Brandywell, situat precisament al mateix barri del Bogside on havia tingut lloc el Bloody Sunday.
El Derry City estava obligat, des de setembre de 1971, a jugar a la localitat protestant de Coleraine perquè la majoria dels equips de la lliga es negaven a viatjar al barri del Bogside, una zona que escapava al control de la policia lleialista i que era considerada “territori alliberat” pels republicans irlandesos. És aquesta circumstància la que va propiciar que la lliga de futbol nord-irlandesa no fos interrompuda arran del Bloody Sunday i que el Derry City continués jugant, fins al mes d’octubre, a la protestant Coleraine, amb el risc que això suposava pels seus afeccionats arran del clima creixent de tensió que es vivia al nord d’Irlanda.
Més enllà del Derry City, els altres damnificats esportius del Diumenge Sagnant van ser el torneig de les Cinc Nacions de rugby i el British Home Championship, el campionat britànic de seleccions de futbol, dues competicions que, paradoxalment, no havien de disputar-se a la ciutat de Derry.
El Cinc Nacions de 1972 es va convertir en la primera edició inacabada de la competició des de la Segona Guerra Mundial, un fet que demostra la transcendència que va tenir el Bloody Sunday que se situa a l’arrel de la seva anul·lació.
.jpg)
L’ambaixada britànica a Dublín, atacada pels manifestants el 3 de febrer de 1972 Foto: @rte
En concret, el Cinc Nacions es va interrompre perquè tant la selecció escocesa com la gal·lesa es van negar a viatjar a Dublín per competir amb el combinat d’Irlanda. La raó, l’atac que l’ambaixada britànica havia patit el 3 de febrer i que va acabar amb les seves dependències reduïdes a cendres per la fúria dels 20.000 manifestants que protestaven pels assassinats perpetrats pels soldats britànics a Derry. Així, doncs, ni Escòcia, al febrer, ni Gal·les, al març, van voler desplaçar-se fins a Irlanda per jugar-hi a rugby fruit de la tensió política que s’hi vivia.
També es va veure afectat el British Home Championship, el campionat anual de futbol que enfrontava les quatre seleccions “britàniques”, que tot i iniciar-se el mes de maig de 1972, no va voler disputar cap dels seus partits a Belfast, seu habitual de la selecció nord-irlandesa, després de les amenaces de mort que la fracció provisional de l’IRA havia adreçat contra els jugadors i els responsables federatius de la selecció escocesa que havien de visitar el nord d’Irlanda.
Curiosament, les competicions organitzades per l’Associació Esportiva Gaèlica (GAA), una entitat estretament vinculada al nacionalisme irlandès i que era la responsable dels campionats de hurling i de futbol gaèlic que implicaven els equips originaris dels 32 comptats de l’illa d’Irlanda, tant els de la República com els d’Irlanda del Nord, no van veure interrompuda la seva activitat.
La lliga nacional de futbol gaèlic de la temporada 1971-72, que s’havia iniciat el mes d’octubre de 1971, va prosseguir la seva activitat fins el maig de 1972 i va veure com l’equip del comptat de Derry, on havia tingut lloc el Diumenge Sagnant, acabava com a primer classificat del seu grup però queia a la semifinal de la competició davant del comptat de Kerry, futur campió, en un partit disputat el 9 d’abril de 1972 a l’estadi dublinès de CrokePark, curiosament l’escenari d’un altre Bloody Sunday tràgic el 21 de novembre de 1920.
Tot i aquesta circumstància, és evident que l’esport irlandès es va veure d’allò més afectat pels fets del 30 de gener de 1972 i per la creixent violència que va afectar, al llarg de 1972, el sis comptats irlandesos sota sobirania britànica i que va acabar provocant que, el març d’aquell mateix any, es dissolgués el parlament de Stormont i Londres recuperés la gestió directa d’Irlanda del Nord.
.jpg)
Els tancs de l’exèrcit britànic ocupen el barri del Bogside durant l’Operació Motorman del 31 de juliol de 1972 Foto: yourirish.com
Més enllà de la suspensió de l’autonomia, que va fer enfadar sobretot els protestants que controlaven el parlament nord-irlandès i que va fer albirar a l’IRA l’esperança de derrotar militarment a les forces britàniques, aquell convuls 1972 va tenir dos dels seus moments més àlgids durant l’estiu, amb el Bloody Friday del divendres 21 de juliol, quan després de les seves fracassades converses amb el govern britànic, l’IRA va fer esclatar una vintena de bombes al centre de la ciutat de Belfast provocant la mort de 9 persones, entre les quals dos soldats britànics, i quantiosos danys econòmics, i l’Operació Motorman del 31 de juliol, quan l’exèrcit britànic va entrar a sang i foc als barris catòlics sota control de les forces republicanes, entre ells el Bogside de Derry, per reprendre’n el control.
Dos més dels incomptables episodis que, després del Bloody Sunday, van fer de 1972 l’any més sagnant en el conflicte nord-irlandès. Una cruenta contesa de la qual l’esport també va deixar-ne testimoni.