23
de gener
del
2022
Durant la Transició, va fer fortuna el concepte de poders fàctics. Es referien als nuclis poderosos dins de l'Estat que mantenien una clara influència heretada des de la dictadura. L'exèrcit, els sectors econòmics i l'Església eren els tres poders fàctics clàssics que van exercir un gran protagonisme. Els tinents generals han perdut, si més no, part de la seva capacitat per incidir en les decisions del poder civil. La patronal, en primer lloc, i l'episcopat, després, conserven la seva càrrega simbòlica i són alhora portaveus de blocs d'ordre de la societat espanyola. En aquests moments, com ha demostrat l'acord entorn el projecte de reforma laboral i el desgel entre l'Església i la Moncloa, protagonitzen estratègies pròpies del tot autònomes de la dreta política. El PP de Pablo Casado resta "sol" en una línia d'intransigència enfront l'executiu de Pedro Sánchez.
Històricament, quan la dreta política s'alinea perfectament amb la patronal i amb la cúpula eclesiàstica, el bloc que presenta és, si no imbatible, sí molt rocós. Quan es produeixen divergències sensibles, les posicions del lideratge conservador al Congrés flaquegen. Això és el que està passant en aquests moments i el que explica que, segons la darrera enquesta del CIS, el bloc de dretes no aconsegueix superar clarament les forces del govern de coalició, malgrat el desgast.
L'acord entre el govern espanyol i els agents socials per tirar endavant la reforma laboral es va anunciar en vigílies de Nadal. Era tot un èxit per la Moncloa i per la vicepresidenta Yolanda Díaz, qui havia negociat el text. Però el veritable regal de Reis venia amb el "sí" d'Antonio Garamendi, president de la CEOE. El projecte quedava lluny de les promeses fetes des de les forces d'esquerra d'anorrear la reforma de Mariano Rajoy i no contempla increment del cost de l'acomiadament. Però suposa algunes modificacions de la normativa i es reforça la posició dels sindicats en la negociació col·lectiva.
La posició de Garamendi no té al darrere la unanimitat empresarial. Poderoses organitzacions, com Foment del Treball, la madrilenya CEIM i el sector de l'automoció (la patronal Anfac) van optar per una abstenció dins de la cúpula patronal. Hi ha hagut crítiques també a Garamendi, que s'hauria sumat a l'acord sense llegir tots els detalls. Sigui com sigui, i davant les dificultats de l'executiu PSOE-Podem de sumar els socis de la investidura al projecte, Foment ha optat finalment per fer costat a Garamendi i a l'acord, sempre i quan no hi hagi més retocs.
La banca també aplaudeix
Des del sector financer, l'altra gran pota del poder econòmic, també s'han donat senyals de satisfacció per l'acord assolit, tot i que sense eufòria. Ja abans que es tanqués el pacte entre govern, sindicats i empresaris, els missatges havien estat d'assolir com fos un acord que inclogués la patronal. Aquesta era la línia vermella. L'octubre passat, Gonzalo Gortázar, conseller delegat de CaixaBank, ho havia deixat clar. Sense entrar en la lletra petita, reclamava que la reforma fos "consensuada" perquè era la manera que perdurés.
El servei d'estudis del BBVA es lamentava aquest dijous que el text de la reforma no era prou "ambiciós", però donava la benvinguda a l'acord i destacava aspectes com l'aposta pels convenis formatius. A mesura que han passat les setmanes, s'ha anat consolidant el decantament del poder econòmic, que ha deixat Pablo Casado -entestat en un "no" rotund- fora de joc.
Omella, més pragmàtic que mai
En l'altra gran estructura de poder, la que representa la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), el president dels bisbes, Juan José Omella, ha imprès una línia molt diferent a la que durant anys havia seguit el cardenal Antonio María Rouco. Ja fa temps que els bisbes bandegen discursos massa ideologitzats. El to d'Omella coincideix amb el que ara reclama Roma, reticent a missatges reaccionaris. La visita ad limina que acaben de fer els bisbes espanyols al Vaticà no ha fet més que confirmar que la CEE i el Papa Francesc van alhora en aquesta línia.
Aquest dimarts, Omella va mantenir una trobada amb el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, qui porta la relació amb l'episcopat. Malgrat que hi ha expedients oberts, des de l'actuació a vegades ambigua de l'Església davant dels abusos sexuals, a les discrepàncies en temes sensibles com la llei d'educació o la llei de l'eutanàsia, cap de les dues parts vol cap mena d'enfrontament.
I al parlar de l'Església, cal tornar a fer-ho de la reforma laboral i de Yolanda Díaz. La vicepresidenta i nova líder d'Unides Podem va ser rebuda en audiència a Roma pel Papa, el desembre, en el que va ser un moviment que va agafar per sorpresa tothom. Hi va haver química, i Díaz i Francesc van parlar de la reforma laboral. Ja aleshores, el PP va mostrar desconcert.
La línia de Génova no experimenta modificacions de cap mena. Situat fora de l'espai central del terreny de joc, Casado respon amb un discurs molt bel·ligerant que aconsegueix tan sols aplegar entorn seu els sectors més recalcitrants. Mentre Sánchez i l'executiu de coalició escenifiquen capacitat dialèctica i de consens amb sectors allunyats, el líder del PP s'enroca en els seus missatges contra la llengua catalana, el seu rebuig a la reforma laboral o l'anunci que recorrerà al TC davant el rebuig del Tribunal Suprem als recursos contra els indults. Potser no hi ha un exemple més rotund del desori de Génova que un Casado anant a Barcelona a dir que la llengua s'havia convertit "en un tema de drets civils" tres dies després que Díaz fos rebuda pel papa al Palau Apostòlic.
Aquesta situació de xoc entre el PP i empresaris i bisbes no és nova. Ja es va produir el juny passat, precisament amb motiu de la concessió dels indults per part del govern espanyol als dirigents independentistes condemnats. En aquella ocasió, Garamendi va gosar aplaudir els indults mentre els bisbes aplaudien amb la boca petita la decisió. En aquest cas, els sectors econòmics catalans, de Foment al Cercle d'Economia, van encaixar sense matisos amb la CEOE.
Històricament, quan la dreta política s'alinea perfectament amb la patronal i amb la cúpula eclesiàstica, el bloc que presenta és, si no imbatible, sí molt rocós. Quan es produeixen divergències sensibles, les posicions del lideratge conservador al Congrés flaquegen. Això és el que està passant en aquests moments i el que explica que, segons la darrera enquesta del CIS, el bloc de dretes no aconsegueix superar clarament les forces del govern de coalició, malgrat el desgast.
L'acord entre el govern espanyol i els agents socials per tirar endavant la reforma laboral es va anunciar en vigílies de Nadal. Era tot un èxit per la Moncloa i per la vicepresidenta Yolanda Díaz, qui havia negociat el text. Però el veritable regal de Reis venia amb el "sí" d'Antonio Garamendi, president de la CEOE. El projecte quedava lluny de les promeses fetes des de les forces d'esquerra d'anorrear la reforma de Mariano Rajoy i no contempla increment del cost de l'acomiadament. Però suposa algunes modificacions de la normativa i es reforça la posició dels sindicats en la negociació col·lectiva.
La posició de Garamendi no té al darrere la unanimitat empresarial. Poderoses organitzacions, com Foment del Treball, la madrilenya CEIM i el sector de l'automoció (la patronal Anfac) van optar per una abstenció dins de la cúpula patronal. Hi ha hagut crítiques també a Garamendi, que s'hauria sumat a l'acord sense llegir tots els detalls. Sigui com sigui, i davant les dificultats de l'executiu PSOE-Podem de sumar els socis de la investidura al projecte, Foment ha optat finalment per fer costat a Garamendi i a l'acord, sempre i quan no hi hagi més retocs.
La banca també aplaudeix
Des del sector financer, l'altra gran pota del poder econòmic, també s'han donat senyals de satisfacció per l'acord assolit, tot i que sense eufòria. Ja abans que es tanqués el pacte entre govern, sindicats i empresaris, els missatges havien estat d'assolir com fos un acord que inclogués la patronal. Aquesta era la línia vermella. L'octubre passat, Gonzalo Gortázar, conseller delegat de CaixaBank, ho havia deixat clar. Sense entrar en la lletra petita, reclamava que la reforma fos "consensuada" perquè era la manera que perdurés.
El servei d'estudis del BBVA es lamentava aquest dijous que el text de la reforma no era prou "ambiciós", però donava la benvinguda a l'acord i destacava aspectes com l'aposta pels convenis formatius. A mesura que han passat les setmanes, s'ha anat consolidant el decantament del poder econòmic, que ha deixat Pablo Casado -entestat en un "no" rotund- fora de joc.
Omella, més pragmàtic que mai
En l'altra gran estructura de poder, la que representa la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), el president dels bisbes, Juan José Omella, ha imprès una línia molt diferent a la que durant anys havia seguit el cardenal Antonio María Rouco. Ja fa temps que els bisbes bandegen discursos massa ideologitzats. El to d'Omella coincideix amb el que ara reclama Roma, reticent a missatges reaccionaris. La visita ad limina que acaben de fer els bisbes espanyols al Vaticà no ha fet més que confirmar que la CEE i el Papa Francesc van alhora en aquesta línia.
Aquest dimarts, Omella va mantenir una trobada amb el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, qui porta la relació amb l'episcopat. Malgrat que hi ha expedients oberts, des de l'actuació a vegades ambigua de l'Església davant dels abusos sexuals, a les discrepàncies en temes sensibles com la llei d'educació o la llei de l'eutanàsia, cap de les dues parts vol cap mena d'enfrontament.
I al parlar de l'Església, cal tornar a fer-ho de la reforma laboral i de Yolanda Díaz. La vicepresidenta i nova líder d'Unides Podem va ser rebuda en audiència a Roma pel Papa, el desembre, en el que va ser un moviment que va agafar per sorpresa tothom. Hi va haver química, i Díaz i Francesc van parlar de la reforma laboral. Ja aleshores, el PP va mostrar desconcert.
La línia de Génova no experimenta modificacions de cap mena. Situat fora de l'espai central del terreny de joc, Casado respon amb un discurs molt bel·ligerant que aconsegueix tan sols aplegar entorn seu els sectors més recalcitrants. Mentre Sánchez i l'executiu de coalició escenifiquen capacitat dialèctica i de consens amb sectors allunyats, el líder del PP s'enroca en els seus missatges contra la llengua catalana, el seu rebuig a la reforma laboral o l'anunci que recorrerà al TC davant el rebuig del Tribunal Suprem als recursos contra els indults. Potser no hi ha un exemple més rotund del desori de Génova que un Casado anant a Barcelona a dir que la llengua s'havia convertit "en un tema de drets civils" tres dies després que Díaz fos rebuda pel papa al Palau Apostòlic.
Aquesta situació de xoc entre el PP i empresaris i bisbes no és nova. Ja es va produir el juny passat, precisament amb motiu de la concessió dels indults per part del govern espanyol als dirigents independentistes condemnats. En aquella ocasió, Garamendi va gosar aplaudir els indults mentre els bisbes aplaudien amb la boca petita la decisió. En aquest cas, els sectors econòmics catalans, de Foment al Cercle d'Economia, van encaixar sense matisos amb la CEOE.