Coses que no entenc

«Sabeu què és el que menys entenc? No entenc de què parlava abans, quan es podia parlar d’alguna cosa que no fos la Covid»

Una aula de Primària durant un taller
Una aula de Primària durant un taller | CCBages
23 de gener del 2022
Actualitzat el 22 de març del 2024 a les 18:54h

No entenc el nou protocol per la gestió de casos covid als centres educatius. A hores d’ara només he vist que ha provocat desordres, males marors, i contagis. Grups de WhatsApp fumejant més que mai, i molta inquietud. De fet, no només no entenc com hem arribat fins aquí, sinó que m’emprenya extraordinàriament les situacions i dilemes a les que ens porten aquestes noves regles de joc.
 
Tampoc no entenc com hem arribat a viure situacions tan inversemblants. Per exemple: famílies que tenen un infant que és positiu, però com que els progenitors són negatius i estan vacunats, han d’anar a treballar presencialment. Perquè ja sabem que les criatures confinades es cuiden soles, oi?
 
No aconsegueixo entendre com a hores d’ara, amb dos anys de pandèmia a les espatlles, encara no s’han buscat mesures conciliadores i reals. Ho penso especialment per totes aquelles famílies que a la feina, no els hi faciliten les coses. De fet, també ho penso per les que tenim feines que sí que ens ho faciliten: que tinguem flexibilitat no vol dir que ens agradi treballar a deshora per recuperar el que no hem pogut fer en horari normal.
 
Tampoc no entenc com pot ser que durant els darrers dos anys hi hagi hagut dones vivint visites de seguiment de l’embaràs soles. I encara menys, com n’hi ha hagut que han hagut de parir sense acompanyant. Em poso en el seu lloc, i m’esgarrifo. No entenc com, dos anys després, no s’han posat tots els recursos econòmics necessaris per alliberar (amb més capital humà, especialment) tota la pressió dels centres d’atenció primària. Perquè després ens enfadem quan no ens agafen el telèfon quan volem parlar-hi… i si estem així és perquè no hi ha prou mans per fer front a aquesta enèsima onada.

No entenc com els centres educatius i llars d’infants estan tan desemparats. Si s’activa un nou protocol, cal comunicar-lo amb antelació i detall perquè després no hi hagi dubtes. Si hi ha professorat en quarantena, cal enviar reforços. I a més a més, cal fer-ho fàcil i àgil, perquè la logística del dia a dia tampoc és fàcil ara mateix.
 
M’he perdut en quin dia és l’òptim per fer-te l’antígens, quines probabilitats hi ha que el negatiu sigui fals, o el positiu erroni, en si és millor anar a la farmàcia o a un CAP ple de contactes estrets. I tampoc no entenc com pot ser que els resultats encara vagin tan tard. De nou, falten mans i recursos.
 
No entenc com hem normalitzat tan ràpidament que podem tenir als petits tants dies tancats a casa. No em sembla gaire divertit que la meva filla de dos anys i mig jugui a posar-li pals al nas de les nines. I que  amb la gran, quan juguen a muntar una botiga, mai s’oblidin de deixar el pot de gel a l’entrada.
 
Però sabeu què és el que menys entenc? No entenc de què parlava abans, quan es podia parlar d’alguna cosa que no fos covid.