Rumbes i flors

Pasta gansa

«Els que ens movem en moto per la ciutat som conscients que no som el col·lectiu més ben valorat d’entre tots els conductors»

per Paula Carreras, Barcelona, Catalunya | 20 de gener de 2022 a les 12:31 |
«Els cascs de moto són caríssims (però una cosa tremenda!) i ara agraeixo haver posposat el moment de passar per la botiga a deixar-m’hi el sou» | Pexels
Se’ns pot reconèixer per ser aquells que arrenquem dos segons abans que el semàfor es posi verd. Som aquells que ens autoatorguem la llicència per circular pel carril bus i que fem patir a tots els conductors de vehicles amb retrovisors cada cop que els esquivem fent eslàlom per l’asfalt. N’hi ha que ni tan sols duem guants i n’hi ha que anem equipats amb una mena d’armadura articulada. Som els que podem aparèixer quan estàs a punt d’obrir la porta del cotxe o els que ens modifiquem el tub d’escapament per fer que peti fort (sap greu haver d’utilitzar el plural majestàtic en aquest últim cas només per mantenir la coherència de tot el paràgraf perquè ja aviso que a mi això em sembla una tremenda horterada). Qualsevol persona que hagi circulat pels carrers de Barcelona sap de qui parlo.
 
Els que ens movem en moto per la ciutat som conscients que no som el col·lectiu més ben valorat d’entre tots els conductors. Portem casc, però a vegades us sentim quan difameu contra nosaltres malgrat no haver tocat ni un pèl el vostre retrovisor. Podem entendre que fa patir, en el fons ho entenem. Podem fer rabieta, però a vegades també necessitem compassió. Som un col·lectiu vulnerable perquè en marxa som els primers de menjar-nos el terra i aparcats, els primers a qui roben els vehicles. A tots i cadascun dels motoristes habituals que conec els han robat o bé alguna cosa que duien dins la capsa o bé la moto sencera. Aquesta setmana quan vaig voler agafar la moto per tornar a casa vaig trobar-me la maleta buida, s’havien emportat el meu casc integral, els guants, dos llibres i un necesser que sempre duc a la moto amb coses bàsiques de per-si-de-cas, perquè mai se sap.

 
És veritat que feia mesos que pensava que m’havia de canviar el casc. Els que en saben diuen que tenen una vida d’uns cinc anys aproximadament i jo faig servir el mateix casc des que estudiava la carrera i malgrat em sembli que no fa tant, fa més de cinc anys. Els cascs de moto són caríssims (però una cosa tremenda!) i jo, que ja estava mentalitzada per invertir en un de nou, ara agraeixo haver posposat el moment de passar per la botiga a deixar-m’hi el sou. Tot i això, no deixa d’irritar-me que m’hagin robat el meu casc vell per molt atrotinat que estigués.

 
El dia que em van obrir la capsa de la moto jo havia anat a dinar a casa els meus pares, cosa que acostumo a fer o bé quan fa temps que no els he vist o bé quan tinc la nevera buida. Per què enganyar-nos. Aquell dia vaig agafar de la llibreria l’edició de Periscopi de Pedres a la butxaca, de Kaouther Adimi, que la meva mare em va recomanar i el Pasta Gansa, un recull de les preguntes del programa que feia Miquel Calçada els migdies a Catalunya Ràdio. Remenant la prestatgeria del meu pare em va cridar l’atenció aquesta edició de Quaderns Crema perquè fa uns anys, tampoc gaires, vaig descobrir el programa gràcies a un Dies de Ràdio que li van dedicar. La cosa radiofònica sempre m’ha interessat i vaig pensar que allò era una perla. Suposo que fer una paròdia amb petites dosis d’alta literatura només està a l’abast d’unes poques ments brillants. El llibre era un recopilatori d’aquestes peces d’orfebreria radiofònica, però també literària que, com qui llegeix un poema abans d’anar a dormir, jo tenia intenció de degustar-les a poc a poc, però que em temo que no podré fer perquè ja he provat de tornar-lo a comprar i està descatalogat.

 
No tinc ni idea d’on està ara mateix aquesta edició del Pasta Gansa, ni en mans de qui ha caigut el llibre que un dia el meu pare devia comprar perquè, coneixent-lo, devia gaudir del format cada dia a un quart d’una del migdia. Ara mateix, en algun punt de Barcelona hi haurà algú amb un casc blanc tronat de la talla M, uns guants negres impermeables, un necesser amb un raspall de dents i unes calces netes de recanvi, un llibre de Kaouther Adimi i un del Mikimoto que espero que llegeixi mentalment amb la seva veu fragments com ara: “En aquests dies, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles arribaren a la capital del Garraf on un conductor poc hàbil intentava aparcar el cotxe i veient que no se’n sortia el mestre assenyalà un deixeble i li digué: “tu, ves i ajuda’l”. I dit això el deixeble s’acostà a l’automòbil però com que el conductor estava atabalat no el veié i el tombà donant-li un cop de para-xocs a les cames i fou així que els altres deixebles s’enfadaren i el profeta els deixà fer i estiraren el conductor dins del cotxe, li malmeteren la roda i el cotxe fou col·locat amb les rodes mirant el cel i li arrencaren el tub d’escapament i l’eix de transmissió. I un cop fet això prengueren el deixeble ferit, referen la fila i continuaren el camí. Tu saps quina ciutat és la capital de la comarca del Garraf? Pasta Gansa.” Pasta gansa la que m’hauré de deixar jo en un casc nou. I, per cert, és Vilanova i la Geltrú.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació