19
de gener
del
2022
Actualitzat
el
20
de gener
a les
6:10h
L'any 2021 es va situar entre els set més càlids de la història mundial, segons les conclusions anuals avançades pel Servei de Canvi Climàtic Copernicus de la Unió Europea. Tot i que en l'àmbit global, als primers cinc mesos les temperatures van relativament baixes en comparació amb els darrers anys; de juny a octubre, les temperatures mensuals es van situar, almenys, entre les quartes més càlides de la història.
L’estiu passat Europa va viure esdeveniments extrems. Al centre del continent, al juliol hi va haver un episodi de pluges molt intenses, que, per tenir sòls propers a la saturació, van provocar greus inundacions. La regió mediterrània va experimentar l'estiu més càlid de la història. L’onada de calor va afectar especialment Grècia, Espanya i Itàlia; el rècord europeu es va batre a Sicília, on es van registrar 48,8 °C —0,8 °C per sobre de la màxima anterior—. A les condicions càlides i seques van seguir intensos i prolongats incendis forestals, especialment a Turquia, a més de Grècia, Itàlia, Espanya, Portugal, Albània, Macedònia del Nord, Algèria i Tunísia.
A diverses regions d'Amèrica del Nord hi va haver temperatures anòmales. A l'oest de Nord-Amèrica al juny es va produir una onada de calor excepcional, va ser el juny més càlid mai enregistrat a les zones afectades. Després de les condicions regionals càlides i seques van propiciar una sèrie d'incendis forestals extrems al llarg de juliol i agost, a Canadà i a Califòrnia —on va tenir lloc el segon incendi més gran enregistrat a la història de l’estat, el "Dixie Fire". No només va causar una devastació generalitzada, sinó que va provocar una reducció important de la qualitat de l'aire.
El problema és que no es tracta de dades i casos aïllats. La temperatura mitjana anual global va estar 0,3°C per sobre de la temperatura del període de referència 1991-2020, i entre 1,1 i 1,2°C del nivell preindustrial de 1850-1900. A Europa, sobretot a partir de l’agost, la distribució de temperatures va ser desigual: tot i que la mitjana va estar prop de la general, els valors al nord van ser inferiors i al sud, superiors. A la Mediterrània la temperatura mitjana de l’any va augmentar prop de 0,9°C, i està 1,4°C per sobre del nivell preindustrial.
A Catalunya, la tendència climàtica s’avalua a través de l’anàlisi de l’evolució de la temperatura i la precipitació des de 1950. Durant aquest període, la temperatura mitjana anual s’ha incrementat a un ritme de +0,26°C per decenni. L’any 2020 va tenir una anomalia positiva de 1,04°C (respecte el període 1981-2010), per la qual cosa va esdevenir l’any més càlid. L’estiu és l’estació amb l’increment tèrmic per decenni més marcat (+0,37°C), seguit de la primavera (+0,24°C), l’hivern (+0,22°C) i la tardor (+0,21°C).
Quant a la precipitació anual, des de 1950 es detecta al conjunt de Catalunya una lleugera tendència a la disminució, entorn -1,2% per decenni. L’any 2020 va ser un any plujós, amb una anomalia de +29% respecte de la mitjana climàtica 1981-2010. L’estiu és l’època de l’any en què el descens de la precipitació és més marcat i estadísticament significatiu (-5,3 % per decenni), mentre que a la resta d’estacions la tendència no és tant evident.
Les concentracions de gasos d'efecte hivernacle són el principal motor del canvi climàtic, especialment acusat per l’augment de temperatura dels oceans. Durant el 2021, les seves concentracions, especialment diòxid de carboni i metà, han continuat augmentant, com fan any rere any i sense signes de desacceleració.
Una fracció de les emissions de carboni són degudes als incendis forestals; s’estima que 1.850 megatones són atribuïbles als incendis a Sibèria i 83 megatones, als d’Amèrica del Nord. Les dades globals de diòxid de carboni (CO2) van assolir un rècord anual de mitjana de 414 ppm (parts per milió). Quant al metà (CH4), va arribar al rècord anual de 1.876 ppb (parts per bilió), un màxim sense precedents.
Els esdeveniments associats a l’emergència climàtica són un recordatori contundent de la necessitat de canviar la nostra manera de fer: cal prendre decisions efectives cap a una societat sostenible i treballar per reduir les emissions netes de carboni. Probablement, si encara no s’hagués pres cap mesura, seríem al pitjor dels escenaris, amb un augment de 4°C de mitjana global.
Però calen accions molt més ambicioses per reduir les emissions actuals a la meitat en 10 anys, i assolir l'objectiu de només arribar als 1,5°C. A la cimera de Glasgow del novembre es van determinar promeses en aquesta direcció; però els acords de les Nacions Unides no són vinculants, de manera que el veritable destí de les emissions de carboni es reduirà a l'acció nacional. Així que, a diferència del que va considerar els avenços remarcables de l’any, la revista Science considera que l’esperança per a l’objectiu climàtic s’alenteix, fet no gaire prometedor. I, ja sabem qui en patirà més; com sempre, els que ja són els més desafavorits.
L’estiu passat Europa va viure esdeveniments extrems. Al centre del continent, al juliol hi va haver un episodi de pluges molt intenses, que, per tenir sòls propers a la saturació, van provocar greus inundacions. La regió mediterrània va experimentar l'estiu més càlid de la història. L’onada de calor va afectar especialment Grècia, Espanya i Itàlia; el rècord europeu es va batre a Sicília, on es van registrar 48,8 °C —0,8 °C per sobre de la màxima anterior—. A les condicions càlides i seques van seguir intensos i prolongats incendis forestals, especialment a Turquia, a més de Grècia, Itàlia, Espanya, Portugal, Albània, Macedònia del Nord, Algèria i Tunísia.
A diverses regions d'Amèrica del Nord hi va haver temperatures anòmales. A l'oest de Nord-Amèrica al juny es va produir una onada de calor excepcional, va ser el juny més càlid mai enregistrat a les zones afectades. Després de les condicions regionals càlides i seques van propiciar una sèrie d'incendis forestals extrems al llarg de juliol i agost, a Canadà i a Califòrnia —on va tenir lloc el segon incendi més gran enregistrat a la història de l’estat, el "Dixie Fire". No només va causar una devastació generalitzada, sinó que va provocar una reducció important de la qualitat de l'aire.
El problema és que no es tracta de dades i casos aïllats. La temperatura mitjana anual global va estar 0,3°C per sobre de la temperatura del període de referència 1991-2020, i entre 1,1 i 1,2°C del nivell preindustrial de 1850-1900. A Europa, sobretot a partir de l’agost, la distribució de temperatures va ser desigual: tot i que la mitjana va estar prop de la general, els valors al nord van ser inferiors i al sud, superiors. A la Mediterrània la temperatura mitjana de l’any va augmentar prop de 0,9°C, i està 1,4°C per sobre del nivell preindustrial.
Foto: Meteocat
A Catalunya, la tendència climàtica s’avalua a través de l’anàlisi de l’evolució de la temperatura i la precipitació des de 1950. Durant aquest període, la temperatura mitjana anual s’ha incrementat a un ritme de +0,26°C per decenni. L’any 2020 va tenir una anomalia positiva de 1,04°C (respecte el període 1981-2010), per la qual cosa va esdevenir l’any més càlid. L’estiu és l’estació amb l’increment tèrmic per decenni més marcat (+0,37°C), seguit de la primavera (+0,24°C), l’hivern (+0,22°C) i la tardor (+0,21°C).
Quant a la precipitació anual, des de 1950 es detecta al conjunt de Catalunya una lleugera tendència a la disminució, entorn -1,2% per decenni. L’any 2020 va ser un any plujós, amb una anomalia de +29% respecte de la mitjana climàtica 1981-2010. L’estiu és l’època de l’any en què el descens de la precipitació és més marcat i estadísticament significatiu (-5,3 % per decenni), mentre que a la resta d’estacions la tendència no és tant evident.
Les concentracions de gasos d'efecte hivernacle són el principal motor del canvi climàtic, especialment acusat per l’augment de temperatura dels oceans. Durant el 2021, les seves concentracions, especialment diòxid de carboni i metà, han continuat augmentant, com fan any rere any i sense signes de desacceleració.
Una fracció de les emissions de carboni són degudes als incendis forestals; s’estima que 1.850 megatones són atribuïbles als incendis a Sibèria i 83 megatones, als d’Amèrica del Nord. Les dades globals de diòxid de carboni (CO2) van assolir un rècord anual de mitjana de 414 ppm (parts per milió). Quant al metà (CH4), va arribar al rècord anual de 1.876 ppb (parts per bilió), un màxim sense precedents.
Els esdeveniments associats a l’emergència climàtica són un recordatori contundent de la necessitat de canviar la nostra manera de fer: cal prendre decisions efectives cap a una societat sostenible i treballar per reduir les emissions netes de carboni. Probablement, si encara no s’hagués pres cap mesura, seríem al pitjor dels escenaris, amb un augment de 4°C de mitjana global.
Però calen accions molt més ambicioses per reduir les emissions actuals a la meitat en 10 anys, i assolir l'objectiu de només arribar als 1,5°C. A la cimera de Glasgow del novembre es van determinar promeses en aquesta direcció; però els acords de les Nacions Unides no són vinculants, de manera que el veritable destí de les emissions de carboni es reduirà a l'acció nacional. Així que, a diferència del que va considerar els avenços remarcables de l’any, la revista Science considera que l’esperança per a l’objectiu climàtic s’alenteix, fet no gaire prometedor. I, ja sabem qui en patirà més; com sempre, els que ja són els més desafavorits.