Perfil

Novak Djokovic, el número 1 que només volia ser estimat

El tenista serbi, a l'ull de l'huracà per la deportació a Austràlia arran de la negativa a vacunar-se, ha vist com Federer i Nadal monopolitzaven els elogis dels aficionats malgrat igualar-los (o superar-los) en palmarès

per Oriol March, Barcelona, Catalunya | 17 de gener de 2022 a les 19:00 |
Novak Djokovic, a Wimbledon. | Wimbledon
Aquesta informació es va publicar originalment el 17 de gener de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hi ha un punt d'alliberament, d'acomiadar-se momentàniament d'una angoixa soterrada, en cadascuna de les grans celebracions de Novak Djokovic. Una samarreta estripada, una mirada desafiant al públic, un gest agressiu a càmera. Cap d'aquestes escenes es podrà veure en les pròximes dues setmanes a Melbourne, Austràlia, on es disputa el primer Grand Slam de la temporada. El tenista número u del món, l'únic que resisteix -i fins i tot supera- els llegats de Roger Federer i Rafel Nadal, ja és a Sèrbia, on ha estat rebut com un heroi després que el país oceànic l'hagi deportat no només per no complir amb les mesures sanitàries, sinó per haver mentit en el formulari d'entrada. És la història d'un fora de sèrie que, en el fons, només volia ser estimat.

Estimat, per descomptat, al mateix nivell que Federer i Nadal, amb qui ha completat al llarg dels últims tretze anys un big three al capdavant del tenis mundial. Nascut a Belgrad l'any 1987, va viure en directe els horrors dels conflictes bèlics balcànics en el si d'una família propietària d'una pizzeria. Els avatars del destí van fer que, amb el pas del temps, Djokovic descobrís que era celíac i abanderés les bondats de prescindir del gluten, una decisió que, segons ha explicat en múltiples ocasions, li va permetre millorar el rendiment a les pistes d'arreu del món. La seva eclosió va arribar entre el 2006 i el 2008, just quan Nadal ja s'havia afermat com a principal alternativa a Federer i el geni suís maldava per engreixar la col·lecció de Grand Slams abans de perdre l'assalt contra la nova generació. Tots tres estan ara empatats a 20 grans tornejos.


El serbi era un tenista temperamental, més de ratxes que de continuïtat, dotat d'una capacitat atlètica extraordinària -veure'l lliscar per les pistes de ciment recorda a moviments de ballarí gràcil- i també d'una dificultat enquistada per acabar els partits físicament més exigents. Es parlava de problemes de respiració que havia solucionat amb una operació nasal, però ràpidament també es va estendre una crítica als vestidors de l'ATP: Djokovic feia servir les aturades per atenció mèdica a discreció, sobretot si anava perdent, per trencar el ritme del rival. Aquesta ha estat una de les ombres en la seva trajectòria, denunciada per múltiples jugadors, des d'Andy Roddick fins a l'espanyol Pablo Carreño, que ho va patir en una de les últimes edicions del US Open.


Tampoc el seu box -així es coneix l'espai on s'asseuen familiars i preparadors dels jugadors als estadis- ha estat un exemple del comportament que es prefigura en un esport com el tenis. Federer, l'any 2008, en plena batalla a Montecarlo, els va demanar silenci de males maneres, senyal de fins a quin punt poden arribar a ser invasius. El gen balcànic sempre ha estat garantia de competitivitat, però en aquest cas s'hi ha afegit, en més d'una ocasió, un cert messianisme i de superioritat mal entesa cap als rivals. Djokovic pot mirar als ulls tant Nadal com Federer -els supera en duels directes a tots dos, i els ha guanyat en totes les superfícies-, però no disposa del reconeixement unànime dels companys de professió ni tampoc de tots els aficionats.

No ha ajudat el reguitzell de declaracions dels últims dies. El seu pare l'ha arribat a comparar amb Espartac, i ha servit per donar arguments als teòrics de la conspiració i als antivacunes. Djokovic sosté que el cos es cura per si mateix, i això és precisament el que el va dur a retardar una operació de colze l'any 2018, un dels moments més baixos de la seva carrera, l'únic moment que ha quedat apartat del top-10 des que va instal·lar-se fa més d'una dècada. Una davallada mental i física que el va dur a canviar d'entrenador -a la seva banqueta s'hi han assegut Marian Vajda, el seu constructor; Boris Becker, que el va convertir en una màquina de guanyar; i fins i tot André Agassi, de qui és el successor com a millor restador del circuit-, a reajustar el joc i a tornar a ser el gran dominador del circuit amb Federer de retirada i Nadal castigat.


A mil·límetres de la glòria


Si s'agafen les característiques del joc del serbi, és probable que pugui ser assenyalat com el tenista més complet de la història. La restada inapel·lable se suma a un servei eficient, una dreta profunda i un revés demolidor a dues mans. Hi ha hagut fases en el seu joc -tot el 2011, per exemple, o bé bona part de l'any passat- que el feien aparèixer com un jugador inexpugnable. Ho saben els seus dos grans rivals però també Andy Murray, que sempre va voler asseure's a taula amb tots tres, però sempre va topar amb Djokovic, que l'ha vençut fins a cinc vegades a Austràlia. És a l'altra punta del món on col·lecciona més títols -nou-, pràcticament la meitat dels Grand Slams. Però també s'ha endut victòries al US Open, a Wimbledon i a Roland Garros. En tots els escenaris ha estat capaç de vèncer Federer i Nadal, de qui és la principal bèstia negra.


Per superar-los i poder inscriure el seu nom amb lletres d'or a la història de l'esport disposava d'una oportunitat fantàstica al llarg del 2021: tenia al seu abast guanyar tots els Grand Slams i coronar el palmarès amb la medalla olímpica als jocs de Tòquio ajornats per la pandèmia. Tot anava com un rellotge -victòria a Austràlia, a Roland Garros i a Wimbledon-, però en arribar al Japó la trajectòria es va torçar. Unes declaracions altisonants i poc empàtiques sobre Simone Biles, la gimnasta nord-americana que va avantposar la salut mental a la competició, van portar-li mal karma. En la semifinal individual va perdre contra l'alemany Alexander Zverev, i en la lluita pel bronze va claudicar davant Pablo Carreño. Els atacs d'ira, raquetes a la graderia incloses, van exercir de bumerang després del que havia dit sobre Biles.

L'any no acabaria bé per a Djokovic, que al US Open va cedir en la final davant del rus Daniil Medvedev en només tres sets, com si s'hagués deixat anar. A les pistes de Nova York, només un any abans, havia estat desqualificat per haver colpejat una jutgessa de línia amb una pilota. No ho va fer amb mala intenció, però les normes el van conduir a ser expulsat de la pista en una escena més aviat surrealista. Al llarg de la seva trajectòria no ha estat estrany veure'l encarar-se al públic -el 2018, a Wimbledon i contra el britànic Kyle Edmund, l'enfrontament va pujar de to-, malgrat una aparença -entre real i construïda- de bromista i d'extrovertit. Si es va fer popular als inicis de la seva carrera va ser, precisament, per imitar altres jugadors. A Nadal no li feia gens de gràcia, com tampoc n'hi va fer que en primera instància no se'l deportés d'Austràlia.

Entre les victòries i la transcendència


Parlar de Djokovic és fer-ho d'una llegenda de l'esport, d'una autèntica màquina de guanyar. És l'únic tenista, per exemple, que ha vençut un mínim de dues vegades en tots els Masters 1000 -els tornejos més importants del circuit per sota dels Grand Slams, un total de nou repartits per tot l'any-, i ho ha fet sent capaç d'adaptar-se a totes les superfícies. Ha excel·lit en pista dura, en pista coberta, en terra batuda i també en herba. Ha vençut Nadal a Roland Garros, una extensió de casa seva, i també a Federer a la pista central de Wimbledon, el seu jardí particular. Entre tots tres s'han impedit mútuament arribar a col·leccionar encara més reconeixements.

El serbi, però, no ha disposat mai dels intangibles dels seus dos rivals. No ha tingut la màgia del suís -els moments Federer descrits per David Foster Wallace-, ni tampoc la seva aura sorgida de la mescla alquímica entre talent i treball. Amb Nadal hi ha batallat precisament en competitivitat, però no ha arribat mai als seus nivells d'èpica. Amb tots dos hi ha jugat desenes i desenes de vegades, i amb tots dos hi té un balanç positiu. De manera que és legítim preguntar-se si, havent-los vençut a tots dos a tot arreu, i amb els mateixos Grand Slams que ells, no estem davant del millor tenista de la història.


La resposta, en tot cas, no sempre és dins la pista. També es troba fora. I hi ha moments en què no és el mateix ser el número u que saber actuar com a número u. Per això Djokovic ja és a Sèrbia en lloc d'estar a Melbourne, amb la raqueta afilada i amb l'oportunitat intacta de fer que les estadístiques el situïn per sobre dels seus dos grans rivals. Amb dificultats evidents, si no es vacuna, per jugar a Roland Garros, Wimbledon i el US Open, el serbi veu encara més lluny el seu principal objectiu. Que no és només tenir el millor palmarès de la història, sinó ser estimat com Federer i Nadal.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació