Entre la «purga» i les llàgrimes per Trapero

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Feia mesos que el conseller de l'Interior, Joan Ignasi Elena, tenia decidit rellevar el comissari en cap del cos, el major Josep Lluís Trapero. Buscava el moment oportú i volia també tenir clars els perfils per prendre'n el relleu. El nou conseller deia que volia acabar amb el personalisme —el tarannà i les injustes circumstàncies judicials del major li van donar gran rellevància dins i fora de la policia catalana—, impulsar el relleu generacional i també un comandament que compartís la nova filosofia que, a partir dels resultats del 14-F i del pacte entre ERC i la CUP, encara vigent en aquest àmbit, es vol implantar.

Els seus objectius són, sobre el paper, una policia més propera, més transparent, que aposti per la mediació, que no faci passar el dret de l'agent per damunt dels del ciutadà i també més feminitzada. Algunes coses ja passen, altres estan en camí i n'hi ha que quedaran sempre en el terreny de les percepcions subjectives. En públic, Trapero mai havia dit que fos contrari a aquestes mesures, però sí que va expressar, en el seu discurs del darrer Dia de les Esquadres, prevencions envers la comissió del model policial del Parlament, que presideix la cupaire Dolors Sabater i que ha de dissenyar una nova forma de fer.

Era previsible que els canvis a la cúpula trobarien reticències. Sempre passa quan hi ha nou Govern i remou responsables polítics o directors d'agències i ens públics. A Catalunya i a qualsevol altre país. No per això els responsables polítics, que han d'aplicar programes votats pels ciutadans, deixen de fer-los. Trapero va acceptar la restitució després de ser absolt per l'1-O a l'Audiència Nacional en un judici molt dur i ara se sentia fort, fins al punt de condecorar la seva advocada. 

El major no ha amagat aquests dies el seu malestar i primer alguns periodistes en les seves informacions i després opinadors fent-se'n ressò han vestit el relat d'una "purga" política barrejant-hi la lluita contra la corrupció. La tesi l'ha abonada també Ramon Espadaler, ara diputat del PSC i que, com a conseller d'Interior d'Artur Mas, va nomenar Trapero. Espadaler era aleshores secretari general d'Unió, un partit extingit pels deutes i que en els afers relacionats amb la corrupció no va tenir una trajectòria precisament immaculada.

Trapero sempre ha tingut clara la importància de la comunicació, tal com es va constatar en la gestió del 17-A. El major, a més, estava envoltat de comissaris i intendents que aixecaven el telèfon a determinats periodistes que han gaudit d'informació privilegiada i en primícia dels operatius. Alguns se senten solidaris amb l'antiga cúpula. En altres àmbits informatius la proximitat amb les fonts també contamina, però és més extraordinari veure la premsa fent-hi pinya de forma pública.

El relat de la "purga" té derivades. Es qüestiona la legitimitat del Govern per efectuar canvis al capdavant d'un cos de 18.000 servidors públics. El relleu de Trapero n'ha portat d'altres perquè els nous comandaments trien companys de confiança o volen canviar dinàmiques. Res que no passi en qualsevol administració o empresa en circumstàncies similars. Trapero també va fer canvis. 

Els laments i acusacions se sostenen en el fet que no hi havia motiu per apartar-lo i en què un dels primers a caure va ser el responsable de la Comissaria General d'Informació, Toni Rodríguez. Quan se'l va cessar, en entorns propers a Trapero se'n va destacar la feina contra la delinqüència relacionada amb la marihuana, però dies després ja se'l presentava com el responsable d'investigar la presumpta corrupció de CDC i Junts, des del cas del 3%, a l'expresident de la Diputació de Lleida o Laura Borràs. Algunes informacions van destacar el malestar de la judicatura pel relleu atesa la bona consideració que li tenien. Així, en alguns mitjans Rodríguez va passar, d'un dia per l'altre, de cap de la Comissaria General d'Investigació Criminal a ser el responsable d'una inexistent comissaria anticorrupció. De la seva comissaria sí que en depenia aquest àmbit, però també molts més, com la policia científica.

L'argumentari incorpora uns fets i n'obvia d'altres. Se cessa Rodríguez, però el substitueix Ramon Chacón, que treballava braç a braç amb ell a la Comissaria, i a la unitat anticorrupció corre l'escalafó. La idea de "purga" incorpora que els nous responsables no faran —perquè no podran o no voldran— bé la feina. Una acusació greu que en qüestiona la professionalitat i que no avalen els sindicats. S'insisteix també que el dos del cos, Eduard Sallent, molt distanciat de Trapero, és proper a David Madí. De fet, així ho va dir l'expolític en converses intervingudes i es pot, per tant, donar per cert. També ho és que a Trapero el va posar al capdavant del cos Mas, que el va fer major Puigdemont i restituir Miquel Sàmper. Tots ells de CDC o de Junts. No costa tampoc gens recuperar a l'hemeroteca Trapero compartint una paella i tocant la guitarra en una trobada estiuenca a la casa de Cadaqués de Pilar Rahola —convindrem que no és pas un flagell de la corrupció convergent— on també hi havia Puigdemont. Si es diu una cosa, s'ha de dir l'altra.

No per això s'ha qüestionat en els darrers anys la capacitat de Trapero i la de Rodríguez, que li era molt afí, per investigar. Curiosament, mitjans que presenten cada dia —arguments els en donen cada dia— com a impossible la convivència ERC-Junts afirmen, alhora, que Elena, de confiança d'Oriol Junqueras, remodela la cúpula del cos per encobrir la corrupció de Junts. Si no és contradictori, ho sembla.

Ahir fins i tot Jordi Amatescrivia de forma esmolada a El País del que batejava com el "deep procés", en aquest cas ordit per Madí al capdavant d'una "elit extractiva" i citava a Brauli Duart com el seu peó. Duart, proper a Francesc Homs i que era el dos de la conselleria amb Miquel Buch, va ser destituït per Sàmper i es va quedar de funcionari. Fa setmanes que ja no és a la conselleria: ara és alt càrrec a l'empresa Infraestructures de la Generalitat que dirigeix Buch. Res a veure, doncs, amb la policia. Amat constata —n'hi ha mil i una evidències— que hi ha un deep state espanyol i n'apunta un de català. Seria un error posar la mà al foc per algú, tant per policies com a polítics. Però una de les claus d'aquest deep state espanyol són els comissaris aliens als canvis polítics, a la voluntat popular i que han estat estrelles intocables i protegides per companys, periodistes i polítics, com ara el cèlebre José Manuel Villarejo.

Avui Elena passarà pels micròfons de RAC1. El conseller té, encara que ell ho pugui creure injust, la necessitat d'explicar-se i d'esvair ombres de dubte per acabar amb un relat que té el risc d'erosionar la imatge d'un cos que, en tant que dipositari del monopoli de la força, necessita la confiança ciutadana. En aquest àmbit és desitjable que tot estigui sempre sota escrutini permanent i res sigui intocable. 
 

---

Avui no et perdis

» El ventilador de Villarejo; per Bernat Surroca.

» El Consell Esportiu de l'Hospitalet va pagar actes de campanya del PSC, segons la UDEF; per Roger Tugas.

» El cas de Brian o quan la lumbàlgia d'un mosso et pot enviar a la presó; per Bernat Surroca.

» El Govern paga 94 milions (per ara) a Abertis per la recuperació de la C‑31, la C‑32 i la C‑33; per Roger Tugas.

» Fil directe | «Sacsejada Cuixart»; per Ferran Casas.

» Qui és qui en el mapa final de la implosió de CiU; per Oriol March. 

» Els comuns s'aferren a la reforma de la sedició que el PSOE ara descarta; per Sara González.

» Entrevista a Ricard Ustrell: «Abans teníem un polític cada dia i la gent desconnectava»; per Pep Martí.

» Opinió: «Preguntes difícils»; per Eduard Voltas.

»Qui és Roberta Metsola, la favorita per convertir-se en presidenta del Parlament Europeu?; per Bernat Surroca.

» Opinió: «Toc de queda (encara)»; per Maria Vila.

» Opinió: «Un tenista dels Balcans»; per Montserrat Tura.

» Entrevista a Maria‑Pilar Perea: «Voler forçar la llengua, com es fa amb el 'totis', no té cap sentit»; per Pep Martí.

» Opinió: «Ministre de Consum, granges i qualitat de la carn»; per Joan Caball, coordinador nacional d'Unió de Pagesos.
 

---

 El passadís

Federico Jiménez Losantos segueix sent un far de la dreta política i mediàtica espanyola. Espera el retorn del PP, de bracet de Vox, a la Moncloa per tenir encara més visibilitat. El periodista és un dels autors més venuts en castellà a la categoria de no-ficció. Els seus llibres es venen i els que no, els endossa. M'expliquen que els treballadors d'EsRadio i LibertadDigital, els seus mitjans, es van trobar llibres seus a la panera de Nadal. 

Vist i llegit

Les dues grans darreres reformes laborals, la del PSOE de 2010 i la del PP de 2012, van abaratir de forma significa l'acomiadament. Això ha reduït molt els costos empresarials, però l'estalvi ni ha repercutit en els salaris ni ha permès reduir la temporalitat, que era l'objectiu últim que es buscava. Malgrat tot, revertir l'abaratiment de l'acomiadament no s'ha inclòs al pacte per modificar la reforma laboral que van signar a finals d'any govern espanyol, sindicats i patronals i que ara haurà de debatre i esmenar el Congrés. Sobre els efectes de l'abaratiment de l'acomiadament, ineficaç per acabar amb la temporalitat, en el mercat laboral us aconsello aquest article d'Eduardo Magallón a La Vanguardia, amb dades i veus expertes que són concloents.
   
 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1959, fa 63 anys, va morir a Barcelona Joan Amades i Gelats, el més gran folklorista català. Nascut al barri del Raval el 1890, va dedicar la seva vida a recollir, classificar i arxivar les mostres de folklore, o sigui, el conjunt de tradicions, costums, llegendes i dites populars presents al territori català, les quals ara es poden consultar. La seva obra més important és el Costumari català (1950-1956), un recull de les tradicions i els costums de les terres de llengua catalana que va publicar després de 35 anys de feina. Consta de cinc volums il·lustrats. Aquest vídeo de l'Ajuntament de Barcelona en glosa la figura.

 L'aniversari

El 17 de gener de 1888 va néixer a Barcelona el periodista, diplomàtic i traductor Eugeni Xammar i Puigventós, que després d'una vida carregada de peripècies moriria el 1973 a l'Ametlla del Vallès. Xammar va fer de corresponsal durant la Primera i la Segona Guerra Mundial. La seva etapa més llarga i prolífica va ser a Berlín, on va viure l'ascens del nazisme i va assegurar haver entrevistat Adolf Hitler. En va passar altres a París o a Londres i també fent de traductor per les Nacions Unides. D'idees liberals i radicalment catalanistes, Xammar va ser sempre fidel a la República i al govern de la Generalitat i va conrear amistats com la de Josep Pla. Una vida apassionant que el llibre Periodisme, permetin!, de l'expresident Quim Torra, i les seves memòries, Seixanta anys d'anar pel món, permeten conèixer. Aquí podeu veure un tast de l'exposició que es va preparar per l'any Xammar al Palau Robert.

 ​Fes clic aquí per rebre'l