Rumbes i flors

Passeu, passeu

«Viure al centre d’una ciutat com Barcelona vol dir que, qui més qui menys, passarà per davant de casa teva en algun moment del dia, o de la setmana»

per Paula Carreras, Barcelona, Catalunya | 11 de gener de 2022 a les 12:54 |
«Sempre hi haurà un excés de soroll, massa gent al voltant» | Pexels
De seguida que pugui sortir de casa tornaré a escriure sobre la vida social a Barcelona, en tinc moltes ganes. Però estar confinada m’obliga a mirar-me la ciutat des de casa meva. Avui parlaré sobre i des del meu pis i això em fa pensar en un dels vídeos de la Juliana Canet, on sembla que es disposa a ensenyar-nos casa seva i fa una finta per acabar reflexionant sobre l’exhibició de l’espai privat en l’esfera pública. Tornar-me a confinar ha volgut dir, en el meu cas, tornar a repensar totes aquelles reflexions sobre habitatge que posàvem sobre la taula durant la primavera del 2020 però ara mirant-me-les amb un element de FOMO -en anglès, fear of missing out, por de perdre’s alguna cosa- incorporat.
 

Jo, que soc filla de Collserola, ara ja fa anys que vaig decidir venir a viure al centre de Barcelona. Després d’haver estat 22 anys vivint al peu de la muntanya vaig voler fugir de la calma i endinsar-me en el merder, en un caos urbà que ara me l’he fet tan meu que lluny d’estressar-me, em reconforta. Viure al centre d’una ciutat com Barcelona té un munt de coses terribles però en té d’altres que són impagables. Viure al centre d’una ciutat com Barcelona vol dir que, qui més qui menys, passarà per davant de casa teva en algun moment del dia, o de la setmana. O del mes, ja m’enteneu. Passaran per davant i pensaran en tu. O passaran per davant i provaran de picar. I, si hi ets, pujaran.
 

Fa sis anys que visc al meu pis actual i durant tot aquest temps he rebut moltíssims missatges de l’estil “soc pel teu barri, fem un cafè?”. Els amics i la família em pregunten sovint si soc a casa perquè, d'una banda, no hi acostumo a ser però, per altra banda, saben que si hi soc, poden pujar. A fer un cafè o al que sigui. He tingut visites fugaces de gent que ha necessitat anar un moment al lavabo, han vingut amigues a fer parada tècnica abans d’una cita per a canviar-se de roba i maquillar-se, n’hi ha que han deixat la maleta al matí i l’han recollida a la tarda abans d’agafar un tren o s’han quedat a dormir per no haver de matinar tant l’endemà. Però les millors visites sempre són les de “passava per aquí i tenia ganes de veure’t”. Sempre s’ha de mirar de tenir el rebost ple que mai se sap quan pots necessitar treure unes olives.
 

Ara que he estat confinada aquestes visites no s’han aturat però no han passat del replà. Les amigues de l’ànima m’han portat a casa capritxets per a fer més suportable el confinament: vi, xocolata, xips de carxofa i anacards (el millor fruit sec del món, sense deixar ni una escletxa pel debat). També van passar els Reis, que havien deixat algun detall per mi en diferents pisos de la ciutat. O la meva mare, que em va voler omplir la nevera per si de cas. O els meus avis, que em van fer sortir al balcó per saludar-me des del carrer però quan es van adonar que no em vaig abrigar prou -qualsevol dels quatre nets confirmarà que la gran preocupació del nostre avi sempre ha estat anar prou abrigat- em van fer tornar a dins ràpidament per no agafar fred. Aquests dies de confinament, l’escala de casa meva ha seguit sent escenari de trobades fugisseres amb gent que m’estimo.
 

Sempre hi haurà un excés de soroll, massa gent al voltant, obres a l’edifici del costat o l’aire massa brut en el fet de viure al centre de Barcelona. Però em sembla una bona moneda de canvi si el que hi puc guanyar és sentir que el meu pis també se’l senten una mica seu totes aquelles persones que quan hi passen per davant pensen que poden pujar a saludar. Soc plenament conscient que això també passa a la vida fora de Barcelona, però suposo que el frenesí de persones que venen i van s’intensifica en una capital.
 
Ja que encara no puc escriure sobre la vida social a Barcelona, aprofito aquest espai per dir-vos gràcies a tots aquells que no només pugeu a casa quan us ve de gust sinó també quan creieu que ho necessito, em fa feliç que us sentiu benvinguts al meu pis perquè com diu Jaume Sisa, barceloní il·lustre, casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació