08
de gener
del
2022
Actualitzat
el
10
de gener
a les
22:35h
L'11 de gener serà la posada de llarg de Centrem, el nou partit que liderarà l'exconsellera Àngels Chacón. La formació aplegarà els entorns del PDECat, Convergents, Lliga Democràtica i Lliures, i vol ocupar l'espai de centre catalanista. El naixement de la nova força política es produirà pocs mesos abans que es compleixin els 75 anys de la mort de qui va ser el gran dirigent de la dreta moderada catalanista, Francesc Cambó i Batlle (1876-1947).
La figura de Cambó continua sent controvertida. Sobre qui va ser una de les grans personalitats de la Lliga Regionalista es van acumular les contradiccions, i la seva actuació donant suport al bàndol franquista durant la Guerra Civil -malgrat que no es va integrar en el règim dictatorial- va convertir-lo en un personatge maleït a ulls del gruix del catalanisme. Amb tot, la seva ombra roman allargada i, ocasionalment, treu el cap en la política catalana. Ho farà de nou ara, amb motiu del 75 aniversari de la seva desaparició, just quan un dels integrants del nou partit Centrem, la Lliga, es reclama fill del llegat cambonià.
El nom de Cambó va lligat al de la Lliga Regionalista, la gran força del catalanisme burgès, que va dur a terme una destacada obra de govern des de la Mancomunitat (1914-25), amb Enric Prat de la Riba i Puig i Cadafalch. Cambó va ser en aquells anys el parlamentari més destacat del catalanisme a Madrid, on les seves dots oratòries el van convertir en admirat -i odiat- en sectors de la dreta espanyola. La seva voluntat de reforma de l'Estat va ser un cert revulsiu de modernitat enmig de la grisor de la classe política monàrquica, vinculada a la gran propietat i al sistema caciquil. Però el seu rebuig a trencar amb la monarquia i el component patrici de la Lliga van reduir el marge d'actuació de Cambó, massa conservador per les esquerres i "separatista" pels sectors més immobilistes de l'estat.
Si hi ha una figura que simbolitza les terceres vies a Catalunya en èpoques de conflicte és Cambó. La seva política conservadora quan el règim monàrquic ja feia aigües va propiciar l'escissió d'Acció Catalana de la Lliga, el 1922. Després, no va veure venir l'arribada de la República el 14 d'abril de 1931. Va intentar posar al dia la Lliga, modificant el terme "Regionalista" per Lliga Catalana i acceptant la legalitat republicana. Cambó no va conspirar amb els militars per derrocar el règim. Però, col·locat en el que per ell era una disjuntiva dramàtica, durant la guerra es va alinear amb els franquistes. Sense abjurar mai, però, del seu catalanisme.
Pel moviment obrer català, Cambó era l'enemic de classe. Aquell burgès que, en plena guerra social entre la CNT i la patronal, va baixar pel passeig de Gràcia amb un fusell junt amb els seus companys de sometent. Pel falangisme espanyol, sempre va ser un "jueu". Els anys quaranta, va romandre a l'Argentina, esperant hores millors i fent negocis a l'engròs, com ha explicat l'historiador Borja de Riquer. Les vicissituds entorn la seva figura, del franquisme a l'avui, expliquen moltes coses.
Els intents de ressuscitar la Lliga
Pel personal polític de la Lliga, la guerra i el franquisme van ser una llosa. La major part dels seus antics dirigents van romandre en segon pla durant la dictadura, alguns d'ells intentant una tasca de tènue represa catalanista. Va ser el cas de Puig i Cadafalch o de Ventosa i Calvell, mentre que molts exmilitants van engruixir l'administració franquista, com va ser el cas de Joan Esterlich o de l'alcalde Josep Maria de Porcioles.
A l'inici de la Transició, Cambó va retornar i un grup d'empresaris i patricis va refundar la Lliga. Eren noms com Salvador Millet i Bel, Josep Maria Figueres o el poeta Octavi Saltor. També hi havia l'esperit de Cambó en el partit Centre Català de Carles Güell de Sentmenat. Però aquests projectes van quedar embarrancats. El catalanisme moderat tenia nous rostres, que van acabar reagrupant-se en la coalició CiU, sota el lideratge nou de Jordi Pujol, del tot desvinculat de la guerra i la dictadura. Cambó era només un oblit.
La dreta espanyola recupera Cambó
Curiosament, va ser amb la recuperació de la Generalitat i després amb el triomf del pujolisme, que un sector de la dreta espanyola va voler recuperar Cambó. Va ser Manuel Fraga qui va començar a esmentar-lo en moltes de les seves visites a Catalunya. La voluntat era clara: enfront el pujolisme, Cambó. No és que en vida de Cambó la dreta espanyola més recalcitrant l'elogiés gaire. Però sovint a Madrid han enyorat el líder català que ja no hi és.
Miquel Roca, el Cambó de CiU
Si un projecte que enarborés el nom de Cambó no ha aconseguit consolidar-se en la política catalana des de la Transició, sí que sempre ha tingut partidaris entre les elits. Des que va liderar l'anomenada -i electoralment fracassada- Operació Reformista el 1986, Miquel Roca va ser vist com l'exponent més nítid d'un cambonisme posat al dia i defensor de la intervenció plena en la política espanyola. Ell mateix, sent secretari general de CDC, no defugia pas la comparació i defensava la figura de l'històric líder de la Lliga.
Algú fins i tot va recórrer a forçar la dicotomia Prat de la Riba-Cambó comparant-lo a un xoc Pujol-Roca. Després de la sortida de Roca de l'escena política, va ser el líder d'UDC, Josep Antoni Duran Lleida, qui va passar a personificar la nova reencarnació camboniana.
Si el Fraga dels anys 80 citava Cambó, el José María Aznar dels 90 també ho va fer. Les referències al cap de la Lliga van ser habituals en el primer Aznar, el de la seva victòria justa del 1996, el del fitxatge de l'exconvergent Josep Maria Trias de Bes, de qui es va recordar que era net d'un dels principals ajudants de Cambó.
El drama dels cambonians ha estat que les enormes contradiccions del cap de la Lliga, en especial la seva aposta per la causa de Franco, li van fer perdre tota l'èpica patriòtica que altres dirigents de la Lliga havien tingut, com Prat o Puig i Cadafalch. Durant el procés, el nom de Cambó va tornar a brollar, però més aviat en sectors minoritaris del constitucionalisme. Un dels qui es va proclamar cambonià sense matisos va ser Josep Ramon Bosch, expresident de Societat Civil Catalana, coneixedor de l'obra del polític i un dels impulsors precisament de Lliga Democràtica.
Fa uns mesos, Leopoldo Calvo-Sotelo Ibáñez-Martín, fill d'un expresident del govern espanyol, escrivia al diari ABC sobre el buit que Cambó havia deixat i que encara ningú no havia omplert, mostrant nostàlgia de Miquel Roca. En l'acte del dia 11 de gener, l'esperit de Cambó voltarà, d'una manera o altra, per la presentació de Centrem. Però no és segur que ningú l'esmenti.
Hi ha molt de figura tràgica en la vida de Cambó. La salut li va causar greus entrebancs en moments decisius de la història. El darrer va ser l'instant triat per la mort, el 1947, quan després d'uns anys establert a Buenos Aires, tenia ja els bitllets de retorn a Catalunya. D'aquesta manera, mai sabrem com hagués estat un nou capítol de la biografia camboniana: el de Cambó actuant en plena Catalunya franquista. El destí va voler mantenir per sempre en l'interrogant un Cambó que va restar inacabat. Però el fet és que per a ell, tot i la rellevància del seu llegat, sempre han plorat molt pocs.
La figura de Cambó continua sent controvertida. Sobre qui va ser una de les grans personalitats de la Lliga Regionalista es van acumular les contradiccions, i la seva actuació donant suport al bàndol franquista durant la Guerra Civil -malgrat que no es va integrar en el règim dictatorial- va convertir-lo en un personatge maleït a ulls del gruix del catalanisme. Amb tot, la seva ombra roman allargada i, ocasionalment, treu el cap en la política catalana. Ho farà de nou ara, amb motiu del 75 aniversari de la seva desaparició, just quan un dels integrants del nou partit Centrem, la Lliga, es reclama fill del llegat cambonià.
El nom de Cambó va lligat al de la Lliga Regionalista, la gran força del catalanisme burgès, que va dur a terme una destacada obra de govern des de la Mancomunitat (1914-25), amb Enric Prat de la Riba i Puig i Cadafalch. Cambó va ser en aquells anys el parlamentari més destacat del catalanisme a Madrid, on les seves dots oratòries el van convertir en admirat -i odiat- en sectors de la dreta espanyola. La seva voluntat de reforma de l'Estat va ser un cert revulsiu de modernitat enmig de la grisor de la classe política monàrquica, vinculada a la gran propietat i al sistema caciquil. Però el seu rebuig a trencar amb la monarquia i el component patrici de la Lliga van reduir el marge d'actuació de Cambó, massa conservador per les esquerres i "separatista" pels sectors més immobilistes de l'estat.
Si hi ha una figura que simbolitza les terceres vies a Catalunya en èpoques de conflicte és Cambó. La seva política conservadora quan el règim monàrquic ja feia aigües va propiciar l'escissió d'Acció Catalana de la Lliga, el 1922. Després, no va veure venir l'arribada de la República el 14 d'abril de 1931. Va intentar posar al dia la Lliga, modificant el terme "Regionalista" per Lliga Catalana i acceptant la legalitat republicana. Cambó no va conspirar amb els militars per derrocar el règim. Però, col·locat en el que per ell era una disjuntiva dramàtica, durant la guerra es va alinear amb els franquistes. Sense abjurar mai, però, del seu catalanisme.
Si hi ha una figura que pot simbolitzar les terceres vies en moments de conflicte a Catalunya, és Francesc Cambó
Pel moviment obrer català, Cambó era l'enemic de classe. Aquell burgès que, en plena guerra social entre la CNT i la patronal, va baixar pel passeig de Gràcia amb un fusell junt amb els seus companys de sometent. Pel falangisme espanyol, sempre va ser un "jueu". Els anys quaranta, va romandre a l'Argentina, esperant hores millors i fent negocis a l'engròs, com ha explicat l'historiador Borja de Riquer. Les vicissituds entorn la seva figura, del franquisme a l'avui, expliquen moltes coses.
Els intents de ressuscitar la Lliga
Pel personal polític de la Lliga, la guerra i el franquisme van ser una llosa. La major part dels seus antics dirigents van romandre en segon pla durant la dictadura, alguns d'ells intentant una tasca de tènue represa catalanista. Va ser el cas de Puig i Cadafalch o de Ventosa i Calvell, mentre que molts exmilitants van engruixir l'administració franquista, com va ser el cas de Joan Esterlich o de l'alcalde Josep Maria de Porcioles.
Diversos dirigents de la dreta espanyola, de Fraga a Aznar, han esmentat Cambó en alguns moments del passat
A l'inici de la Transició, Cambó va retornar i un grup d'empresaris i patricis va refundar la Lliga. Eren noms com Salvador Millet i Bel, Josep Maria Figueres o el poeta Octavi Saltor. També hi havia l'esperit de Cambó en el partit Centre Català de Carles Güell de Sentmenat. Però aquests projectes van quedar embarrancats. El catalanisme moderat tenia nous rostres, que van acabar reagrupant-se en la coalició CiU, sota el lideratge nou de Jordi Pujol, del tot desvinculat de la guerra i la dictadura. Cambó era només un oblit.
La dreta espanyola recupera Cambó
Curiosament, va ser amb la recuperació de la Generalitat i després amb el triomf del pujolisme, que un sector de la dreta espanyola va voler recuperar Cambó. Va ser Manuel Fraga qui va començar a esmentar-lo en moltes de les seves visites a Catalunya. La voluntat era clara: enfront el pujolisme, Cambó. No és que en vida de Cambó la dreta espanyola més recalcitrant l'elogiés gaire. Però sovint a Madrid han enyorat el líder català que ja no hi és.
Miquel Roca, el Cambó de CiU
Si un projecte que enarborés el nom de Cambó no ha aconseguit consolidar-se en la política catalana des de la Transició, sí que sempre ha tingut partidaris entre les elits. Des que va liderar l'anomenada -i electoralment fracassada- Operació Reformista el 1986, Miquel Roca va ser vist com l'exponent més nítid d'un cambonisme posat al dia i defensor de la intervenció plena en la política espanyola. Ell mateix, sent secretari general de CDC, no defugia pas la comparació i defensava la figura de l'històric líder de la Lliga.
Algú fins i tot va recórrer a forçar la dicotomia Prat de la Riba-Cambó comparant-lo a un xoc Pujol-Roca. Després de la sortida de Roca de l'escena política, va ser el líder d'UDC, Josep Antoni Duran Lleida, qui va passar a personificar la nova reencarnació camboniana.
Si el Fraga dels anys 80 citava Cambó, el José María Aznar dels 90 també ho va fer. Les referències al cap de la Lliga van ser habituals en el primer Aznar, el de la seva victòria justa del 1996, el del fitxatge de l'exconvergent Josep Maria Trias de Bes, de qui es va recordar que era net d'un dels principals ajudants de Cambó.
De tots els polítics catalans, Miquel Roca ha estat qui més ha estat comparat a l'antic dirigent de la Lliga
El drama dels cambonians ha estat que les enormes contradiccions del cap de la Lliga, en especial la seva aposta per la causa de Franco, li van fer perdre tota l'èpica patriòtica que altres dirigents de la Lliga havien tingut, com Prat o Puig i Cadafalch. Durant el procés, el nom de Cambó va tornar a brollar, però més aviat en sectors minoritaris del constitucionalisme. Un dels qui es va proclamar cambonià sense matisos va ser Josep Ramon Bosch, expresident de Societat Civil Catalana, coneixedor de l'obra del polític i un dels impulsors precisament de Lliga Democràtica.
Fa uns mesos, Leopoldo Calvo-Sotelo Ibáñez-Martín, fill d'un expresident del govern espanyol, escrivia al diari ABC sobre el buit que Cambó havia deixat i que encara ningú no havia omplert, mostrant nostàlgia de Miquel Roca. En l'acte del dia 11 de gener, l'esperit de Cambó voltarà, d'una manera o altra, per la presentació de Centrem. Però no és segur que ningú l'esmenti.
Hi ha molt de figura tràgica en la vida de Cambó. La salut li va causar greus entrebancs en moments decisius de la història. El darrer va ser l'instant triat per la mort, el 1947, quan després d'uns anys establert a Buenos Aires, tenia ja els bitllets de retorn a Catalunya. D'aquesta manera, mai sabrem com hagués estat un nou capítol de la biografia camboniana: el de Cambó actuant en plena Catalunya franquista. El destí va voler mantenir per sempre en l'interrogant un Cambó que va restar inacabat. Però el fet és que per a ell, tot i la rellevància del seu llegat, sempre han plorat molt pocs.