jo competeixo

Relativament feliç any nou

«Això de les campanades no està anant bé. Sembla mentida però, tot i ser un programa clàssic, previsible i amb un patró marcat cada any, gairebé mai no ens en sortim»

Llucià Ferrer i Elena Gadel | CCMA
per Modernet, Barcelona, Catalunya | 1 de gener de 2022 a les 12:04 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de gener de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Això de les campanades no està anant bé. Sembla mentida però, tot i ser un programa clàssic, previsible i amb un patró marcat cada any, gairebé mai no ens en sortim. No hi estem còmodes. Allò del mirall i agradar-se. No ens agradem, quan fem les campanades. En l'ambient s'hi olora una certa imposició, les veiem com quelcom que s'ha de fer únicament per sobreviure, una cerimònia religiosa sense fe, un tràmit burocràtic carregós. O probablement totes les anteriors.

Per evitar aquest sentiment i aconseguir que la cosa es faci més lleugereta i comestible, l'especial televisiu comença cada any una mica més tard, exhaurint els minuts previs a la mitjanit. Rascant cada segon que es pugui rascar. L'objectiu real, crec, és no començar. Que no hi hagi campanades o que les faci algú altre. Però, irremeiablement, sempre s'acaba encenent la llumeta vermella del directe. L'any nou és insubornable.


A TV3 feia dies que havien escalfat les campanades creant una expectativa concreta: la ubicació. Des d'on es faran, les campanades d'aquest any? No us ho perdeu perquè us quedareu glaçats. Cruanyes, estigues pendent del tema quan acabis el TN, que ja veuràs. Això li va dir Llucià Ferrer a Toni Cruanyes durant l'emissió del Telenotícies.

Bé, doncs al final les campanades es van fer des del Disseny Hub Barcelona, al davant de la Torre Agbar, com tantes altres vegades. Un escenari més que trepitjat les últimes dècades, que ja llavors no excitava al personal i que ahir, revestit d'expectativa, encara feia de més mal vendre. Al catalanisme, un cop més, li esmicolaven una nova il·lusió davant dels seus ulls.


La connexió en directe amb Elena Gadel i Llucià Ferrer va ser tan breu que, gràcies a déu, el guió que van haver de desplegar va ser de poques pàgines. El repte era complicat perquè, sense gent més ridícula que tu al teu voltant, saltant i ballant amb antifaços dèbils i barrets brillants, la teva feina com a presentador/a de les campanades obté una dosi de solemnitat inesperada que no es correspon amb la festa i que, a la vegada, desentona llavors amb qualsevol tipus de brometa tova. Van haver-n'hi, de brometes toves, i totes elles anaven caient en un pou fosc i profund.
 

Elena Gadel, nerviosa i sense treure la mirada del pròmpter, transmetia que estava vivint el repte professional més important de la seva vida; i Llucià Ferrer, potser per compensar-ho, intentava transmetre que aquella era una nit més i que qui nit passa any empeny.

Però ni els nervis d'una ni l'anar fent de l'altre van impedir que es complís l'objectiu real d'aquell espai televisiu, que no era un altre que el de promocionar el cava Juvé & Camps i els omnipresents Torrons Vicens, torrons que ja fa temps que han optat per seguir l'estratègia de patrocinar-ho absolutament tot, a la babalà, i que si en aquests moments no estan patrocinant aquesta columna és perquè en aquelles oficines no hi tenen prou mans.

Finalment, van arribar les campanades. De mentida. Sense campanar. Però vaja, aquest detall és menor en una república catalana sense república ni pràcticament català. Van arribar les campanades i Elena Gadel es va alliberar. La feina estava feta, i aquest sentiment també va quedar compartit de manera molt transparent amb l'audiència. A partir de llavors, durant l'estona en què el cel quedà pres per uns excel·lents focs artificials purificadors, a ella ja la vam poder veure, per fi, gaudint del moment i aportant una alegria sincera als espectadors. Mentrestant, Llucià Ferrer continuava empenyent la nit sense massa problemes, amb la ment ja dedicada a recordar on havia aparcat el cotxe.

I nosaltres, els espectadors, continuàvem tenint la mateixa sensació de cada any: que això de les campanades no funciona. Però alerta, no funciona perquè com a poble, lliurement, hem decidit que no volem que funcioni. No volem fer-les bé, no ens interessen. I aquest sentiment de revolta i d'un cert dret a decidir plenament exercit ens ha de fer sentir orgullosos de nosaltres mateixos. Les campanades són la llavor de totes les victòries que algun dia vindran.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te'n subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te'n subscriptor

 

També hauries de llegir
Fa 48 setmanes

Foc (nou) a la Corpo

Participació