Vaig al teatre pràcticament cada setmana, sovint per feina i sovint perquè em sembla el millor dels plans, tot i que una cosa no exclou l’altra. Si hi vaig i en parlo és perquè realment allò m’ha interessat o crec que val la pena recomanar, però no sempre ho faig perquè no tot el que he vist m’ha agradat tant com per fer-ne difusió. I hem de mirar de ser sempre prescriptors responsables. Fa temps que em dedico al periodisme cultural però des de fa uns anys que m’he autoimposat la norma de no fer crítiques dolentes, ferotges i destraleres. Això potser em converteix en una pusil·lànime o una bleda assolellada (com m’agrada l’expressió bleda assolellada) però abans que periodista cultural sempre he estat entusiasta cultural, genuïnament interessada en els diferents processos creatius. M’ha fascinat sempre la gent amb sensibilitat artística i he admirat aquells que l’han sabut canalitzar per crear obres, sigui en el format que sigui. Com a periodista té sentit fer una mala crítica d’una peça que no m’ha convençut, però com a consumidora hi ha alguna cosa que em frena a fer-ho.
Vaig decidir començar a imposarme-me a mi mateixa aquesta norma quan, entrevistant un músic, em va explicar que un cop una revista musical va fer una mala crítica d’un dels seus àlbums i allò el va destrossar anímicament (i ell estava convençut que també una mica laboralment). Era un àlbum que no estava tècnicament mal fet. Tampoc era ofensiu el seu contingut, com gairebé tots els àlbums pop podeu imaginar que parlava de -exacte- l’amor. Senzillament, per una qüestió de gustos, d’afinitats, de pell, allò no va agradar a un crític musical del país. Em deia el músic en qüestió que darrere aquell disc criticat, hi havia hores i hores de feina mal pagada, i hi havia també molta il·lusió volcada que, en part, era el que el motivava a publicar les seves cançons. Es veu que aquella mala crítica el va agafar amb mal peu i en un moment de fluixera (tots tenim vespres de diumenges tontos) va plantejar-se deixar la música. No sé què va fer per superar aquest episodi i seguir fent àlbums, però sort que hi va posar remei perquè ara mateix és un dels actius del panorama musical del país i omple sales de concerts arreu del territori.
Aquella anècdota explicada off the record en una entrevista que havia de servir de promoció del seu darrer disc em va fer reflexionar sobre la relació entre els periodistes i els artistes, sobre com la nostra feina pot afectar no només la vida d’algú altre sinó, si ens posem grandiloqüents, al teixit cultural d’un territori. Si una mala crítica pot provocar que algú pari de crear, només estic disposada a causar-ho si allò em sembla de mal gust, que ofèn algun col·lectiu, que perpetua estereotips que crec que hem de superar o que incita a algun tipus de violència. Aleshores sí, aleshores tota mala crítica és benvinguda. Però, si no és el cas, si senzillament una proposta artística no t’ha travessat de manera prou punyent, si alguna cosa ha fallat en el diàleg entre l’artista i l’observador, potser no val la pena culpar el creador.
Que hagi decidit no fer males crítiques no vol dir que no tingui opinions desfavorables de segons quines propostes. De fet, em considero una espectadora exigent. La meva manera de demostrar que alguna cosa no m’ha agradat és, senzillament, no parlar-ne, no lloar-la, no caure en les dinàmiques de promoció de recomanar coses públicament que no recomanaria als meus amics. D’aquesta manera, per absència, però sobretot per presència, quan faig una bona crítica la faig amb el cent per cent del meu convenciment. I, per tant, puc donar la meva paraula que quan recomano alguna cosa, la recomano de debò. Sense interessos. Perquè si no, no ho faria.
Aquestes línies les escric perquè aquesta setmana volia dedicar la columna de Rumbes i flors a algun espectacle teatral o musical perquè sempre he pensat que és una bona opció com a regal nadalenc, però en comptes de recomanar-vos un espectacle concret, prefereixo convidar-vos a regalar cultura independentment del que la premsa pugui dir. Perquè tots els espectacles programats a Barcelona tenen dret a ser vistos i, per tant, a rebre una crítica. Ja sigui bona o dolenta.