09
de gener
del
2022
Actualitzat
el
10
de gener
a les
22:33h
Miquel Creus (Barcelona, 1952) va decidir rebatejar-se com a Miquel Desclot com a homenatge al gran cronista medieval Bernat Desclot. Amb aquest pseudònim literari va aparèixer ja el seu primer llibre, Ira és trista passió, el 1971. Des d'aleshores, ha consolidat una de les millors trajectòries de les lletres catalanes on ha conreat diversos gèneres, però on destaca la poesia i la traducció.
Aquest any que conclou Miquel Desclot ha publicat quatre llibres, alguns en petites editorials. Un dels darrers és Set comèdies i un ballet, on podem assaborir el millor teatre de Molière. Conversem amb ell al jardí de l'Ateneu Barcelonès i ens endinsem pel món del gran comediògraf que va néixer fa ara tot just 400 anys. I també per temes més nostrats.
- Aquest any ha estat molt prolífic per vostè. Quatre llibres publicats.
- Una mica també ha estat pel confinament, que ha estat un temps per tancar carpetes. Edicions Vitel·la m'ha publicat La bella dama sense pietat, un llibre de 350 pàgines que porta per subtítol Interpretacions poètiques de l'anglès, que recull traduccions de l'anglès que he fet al llarg dels anys. Hi ha des d'algunes balades del XVIII passant pels romàntics fins a la meva generació. Però no és una antologia, és una selecció. És un llibre que estimo molt, però com que ha estat publicat per una editorial petita, no se n'ha fet gaire cas, malauradament.
- I els altres?
- A l'editorial Ficta, especialitzada en temes de música, de Girona, hi he publicat el Viatge d'hivern, del poeta alemany Wilhelm Müller, al català, que va donar lloc al Viatge d'hivern de Schubert. Després es va publicar el premi Carles Riba, el llibre de poesia Despertar-me quan no dormo.
- I Molìère. Aquest gener fa 400 anys del naixement del comediògraf i ens arriben aquestes Set comèdies i un ballet com a regal de Reis.
- S'ha editat per això. Tenia quatre Molières fets, un per encàrrec del Teatre Lliure, dos per encàrrec de l'Institut del Teatre i un quart en previsió de continuar amb l'Institut, però el projecte es va estroncar. Vaig dir a l'editor que, amb motiu del 2022, potser caldria traduir també algunes de les obres més importants de Molière. I he traduït en vers rimat El tartuf i El misantrop. I encara vaig demanar una beca a la Institució de les Lletres i hem completat més l'obra.
- Explica en la introducció que Molière no ha tingut molta sort en català. Per què?
- És estrany. Com és que en els temps del Noucentisme no hi va haver més traduccions de Molière? Hi va haver intents. El Teatre Íntim d'Adrià Gual s'hi va interessar, però no va aconseguir que també ho fessin els grans escriptors. Alfons Maseras, un modernista jove, estava molt interessat en Molière, però tenia la idea que era el pare de la comèdia moderna i fa les seves versions en prosa i destruint la construcció barroca del vers. I això ha quedat com una mena de bony estrany. Publica l'obra completa del francès, en vuit volums, però tot destruït d'aquesta manera, i no ha fet escola. Sabia traduir en vers, com ho va demostrar en altres casos, però tenia prejudicis. Després ve la guerra i això queda truncat.
- Com es pot transmetre la rellevància del comediògraf francès?
- Té una significació històrica evidentíssima. Després d'Aristòfanes, que és la gran bèstia universal -estem parlant del segle V abans de Crist-, no hi ha cap comediògraf rellevant fins a Molière. Els autors romans com Terenci o Plaute van fer una còpia de la comèdia nova grega. No eren uns genis i ja no compten gaire per nosaltres. En canvi, Molière sí, és un home dels nostres temps. Retrata els mateixos arquetipus del nostre temps i ho fa d'una manera que ens és molt pròxima.
- Els personatges de Molière són fàcils de reconèixer?
- Oi tant. Els arquetipus humans que apareixen en Molière són calcats pels nostres. És molt proper, entra molt aviat a Catalunya, per la Catalunya del Nord o per Menorca, que el segle XVIII era una possessió britànica. Shakespeare queia molt lluny en aquell moment, fins que a inicis del segle XX s'engega una col·lecció de teatre dedicada a Shakespeare, amb primeres figures com Carner i Puig i Ferrater. Pels mateixos anys, Carner tradueix tres peces molieresques en prosa. Quan s'acosta el tercer centenari, el 1922, encarreguen a Sagarra una traducció, que és modèlica, que és de l'obra L'escola dels marits, que es representa amb èxit al Romea. Josep Pla i Prudenci Bertrana queden enlluernats. Malauradament, Sagarra no va continuar. Més endavant, Joan Oliver tradueix a l'exili tres obres de Molière, El banyut imaginari, El tartuf i El misantrop, en vers rimat. És el primer esforç seriós d'un gran escriptor de traduir Molière en vers rimat i pensant en el teatre.
- Molière és un autor especialment difícil de traduir?
- És difícil. Hi he passat moltes hores treballant. Perquè has d'aconseguir un equilibri entre el llenguatge noble de la dicció barroca, en vers rimat, i alhora que es pugui dir en escena i funcioni, que els actors no s'entrebanquin.
- Com va començar a connectar amb el món de la literatura? Vostè és fill d'una família treballadora del Clot que tenia inquietuds culturals.
- Els meus pares van ensopegar amb la guerra quan eren uns nanos. Això els va desmuntar la vida totalment. El meu pare és del 1926, la guerra l'enganxa amb deu anys, deixa d'anar a escola i quan acaba la guerra es posa a treballar. Els seus pares eren gent molt humil, que havien arribat de l'Aragó i el País Valencià. Per tant, el pare no va tenir pràcticament escola, però tenia inquietuds culturals. Anava a cantar a l'Schola Cantorum, i la mare, del Clot, havia anat a l'escola de barri i tenia sensibilitat per la poesia. Sabia de memòria poesies de Verdaguer i de Maragall. I a casa anaven entrant llibres. Teníem una biblioteca senzilla, però hi entrava la Selecta d'Artur Martorell i les obres de Verdaguer i Maragall. Als nou anys vaig anar a l'escola Pere Claver, els jesuïtes del Clot, on vaig fer el batxillerat, quan la majoria dels nanos del barri feien comerç o formació professional.
- I la trobada amb el món de la poesia?
- Va ser perquè un mestre ens va demanar als nens que aprenguéssim una poesia de memòria i vaig aprendre'n una de "les mil millors poesies de la llengua castellana", que ja no recordo quina era. Quan la vaig recitar a casa, em van treure la Selecta de lectures i em van suggerir que prosés al mestre La ginesta de Maragall. I sí, sí, li vaig dir i el mestre s'hi va avenir, tot i que mai li vaig escoltar ni una paraula en català. Els va agradar i em vaig convertir en rapsode oficial de l'escola. I em vaig aprendre Verdaguers i Sagarras. Fins que als catorze anys venia el batxillerat superior. Al Clot no el feien, però els jesuïtes van suggerir als pares d'anar als jesuïtes de Casp. I allí, en un moment en què la Nova Canço estava en auge i se s'escoltava Raimon, els jesuïtes van proposar fer classes de català en horari no lectiu. M'hi vaig apuntar de seguida. Érem quatre gats, però de seguida ens van oferir classes de literatura catalana. Les donava un professor que es deia Alfred Badia, pare de la Lola Badia, un home de formació humanística que ens va engrescar.
- I amb la traducció?
- Jo recordo com una experiència reveladora quan Alfred Badia ens va fer llegir en veu alta la traducció de L'Odissea de Carles Riba. Això ja em va fer adonar que la traducció és escriptura literària. No sé si va ser llavors que ja m'hi vaig engrescar.
- Recorda quina va ser la primera poesia que va traduir?
- Crec que sí. Hi havia el mètode Perrier de francès, a cinquè o sisè de batxillerat, i hi havia un llibre de lectura que incloïa algunes poesies. N'hi havia una de Prévert, que es deia "Per fer el retrat d'un ocell", i em va agradar molt. El meu instint va ser compartir-ho amb els de casa. Però no havien estudiat francès i se'm va acudir la idea de traduir per compartir. Moltes de les meves traduccions han sorgit per això, per compartir una cosa que he estimat. I, efectivament, va ser la primera provatura que recordo.
- Quines inspiracions han forjat la seva creació poètica?
- Com a influències, Foix, evidentment. També Carner. Però Carles Riba també. I a un nivell més personal, algun poeta que he estimat personalment i amb qui hem estat bons amics, com ara l'Agustí Bartra. Tot i que estèticament no ens assemblem gens, hi vaig aprendre moltíssimes coses amb ell i amb la seva dona, l'Anna Murià. Vam ser molt amics fins a la seva mort. I com a poetes que m'han agradat sempre, poetes clàssics, com Ausiàs March, és clar. Tot i que jo no he escrit a la manera d'Ausiàs March. Recordo haver entrat a la facultat amb disset anys llegint el Blanquerna de Ramon Llull, i recordo que llegint-ho entre hores, algun company se m'havia acostat preguntant-me què llegia. Això va originar una amistat amb molta gent, com la que després va originar la col·lecció del Mall. En Ramon Balasch em va venir a trobar perquè em va veure llegir el Blanquerna. Els clàssics catalans ja m'apassionaven. Havia arribat a escriure poesies en català medieval! De debò.
- Per què Miquel Desclot?
- A la facultat, el director del departament de Català era l'Antoni Comas, un home molt generós que va aconseguir que amics seus que no podien treballar a la universitat poguessin fer classes fora de programa. Va fer venir Gabriel Ferrater, que ens va fer un curs sobre gramàtica i un altre sobre Carner. Va dur Miquel Coll i Alentorn, que era un gran especialista en els cronistes medievals, com Bernat Desclot. Es va sorprendre de no trobar documentació sobre ell, malgrat que l'Arxiu de la Corona d'Aragó és dels més rellevants d'Europa. Fins que va trobar documentació d'un tal Bernat Escrivà, que exercia com a tal a la cort. Remenant aquest personatge, va descobrir que la família provenia del Rosselló i d'un indret que es deia Esclot. I va dir: ja el tinc. Era molt corrent en l'edat mitjana que el teu cognom fos el lloc d'origen. Quan ens ho va explicar, vaig pensar que jo també era Desclot. En aquell moment estava a punt de sortir el meu primer llibre, Ira és trista passió, que era Premi Amadeu Oller. Quan l'Àlvar Valls em va dir que era el premiat i que es publicaria el llibre, li vaig demanar que posés Miquel Desclot.
- La pandèmia li ha inspirat alguna poesia?
- D'entrada, ens va trobar tancats amb la família en la casa que tenim a pagès. Allí, tancat amb l'ordinador i sense la meva biblioteca habitual, vaig començar a mirar les carpetes que tenia obertes: una de poesia anglesa traduïda, que vaig proposar a l'editorial Vitel·la, la vaig completar amb unes poesies més i va sorgir La bella dama sense pietat. Vaig tancar també una carpeta de poesia que va esdevenir Despertar-me quan no dormo, i també una carpeta de poesia infantil per als meus néts.
- No li pregunto per què serveix la poesia. Però en recomanaria alguna per aquests temes d'incertesa?
- Que serveix és evident perquè fa milers d'anys que se n'escriu. Per tant, obeeix a una necessitat humana. En ple confinament, en Marcel Riera em va demanar una poesia per publicar a internet. Em vaig adonar que en una de les carpetes que havia anat emplenant durant la pandèmia, una poesia, Equinoccial, primaverenca, s'esqueia molt al moment que estàvem vivint. A vegades, escrivim, sense adonar-nos-en, coses que fins i tot poden ser profètiques. I, doncs, es va publicar. Després, el director i compositor Ros Marbà em va trucar perquè volia fer una obra coral i em va demanar un text. Li vaig enviar Equinoccial i de seguida s'hi va entusiasmar.
- Vostè, que és mestre de llengua, com viu l'actual debat sobre el futur del català i del país?
- No soc optimista, però tampoc pessimista. Si fos tan pessimista, no traduiria Molière. Potser escriuria en anglès, que seria molt més pràctic. I no m'ha passat mai pel cap. Continuo fent el que crec que és la meva aportació, jo que no soc polític ni líder de masses ni ho podré ser mai. Si és veritat allò que diuen que cada societat té els governants que es mereix, el país no té solució. Ja podríem plegar.
- El veig molt crític.
- És que el panorama és molt seriós. Jo estic molt decebut per l'actuació dels nostres polítics. Primer s'hauria de considerar el talent submergit del país. Però això no pot venir de dalt. Jo crec que el país encara no és mort del tot. Però abans de la guerra, hi havia la voluntat de construir un país. Ara, en canvi, no veig que hi hagi una voluntat real de construir un país.
Aquest any que conclou Miquel Desclot ha publicat quatre llibres, alguns en petites editorials. Un dels darrers és Set comèdies i un ballet, on podem assaborir el millor teatre de Molière. Conversem amb ell al jardí de l'Ateneu Barcelonès i ens endinsem pel món del gran comediògraf que va néixer fa ara tot just 400 anys. I també per temes més nostrats.
- Aquest any ha estat molt prolífic per vostè. Quatre llibres publicats.
- Una mica també ha estat pel confinament, que ha estat un temps per tancar carpetes. Edicions Vitel·la m'ha publicat La bella dama sense pietat, un llibre de 350 pàgines que porta per subtítol Interpretacions poètiques de l'anglès, que recull traduccions de l'anglès que he fet al llarg dels anys. Hi ha des d'algunes balades del XVIII passant pels romàntics fins a la meva generació. Però no és una antologia, és una selecció. És un llibre que estimo molt, però com que ha estat publicat per una editorial petita, no se n'ha fet gaire cas, malauradament.
- I els altres?
- A l'editorial Ficta, especialitzada en temes de música, de Girona, hi he publicat el Viatge d'hivern, del poeta alemany Wilhelm Müller, al català, que va donar lloc al Viatge d'hivern de Schubert. Després es va publicar el premi Carles Riba, el llibre de poesia Despertar-me quan no dormo.
- I Molìère. Aquest gener fa 400 anys del naixement del comediògraf i ens arriben aquestes Set comèdies i un ballet com a regal de Reis.
- S'ha editat per això. Tenia quatre Molières fets, un per encàrrec del Teatre Lliure, dos per encàrrec de l'Institut del Teatre i un quart en previsió de continuar amb l'Institut, però el projecte es va estroncar. Vaig dir a l'editor que, amb motiu del 2022, potser caldria traduir també algunes de les obres més importants de Molière. I he traduït en vers rimat El tartuf i El misantrop. I encara vaig demanar una beca a la Institució de les Lletres i hem completat més l'obra.
- Explica en la introducció que Molière no ha tingut molta sort en català. Per què?
- És estrany. Com és que en els temps del Noucentisme no hi va haver més traduccions de Molière? Hi va haver intents. El Teatre Íntim d'Adrià Gual s'hi va interessar, però no va aconseguir que també ho fessin els grans escriptors. Alfons Maseras, un modernista jove, estava molt interessat en Molière, però tenia la idea que era el pare de la comèdia moderna i fa les seves versions en prosa i destruint la construcció barroca del vers. I això ha quedat com una mena de bony estrany. Publica l'obra completa del francès, en vuit volums, però tot destruït d'aquesta manera, i no ha fet escola. Sabia traduir en vers, com ho va demostrar en altres casos, però tenia prejudicis. Després ve la guerra i això queda truncat.
Miquel Desclot acaba de publicar una traducció de set obres de Molière. Foto: Adrià Costa
- Com es pot transmetre la rellevància del comediògraf francès?
- Té una significació històrica evidentíssima. Després d'Aristòfanes, que és la gran bèstia universal -estem parlant del segle V abans de Crist-, no hi ha cap comediògraf rellevant fins a Molière. Els autors romans com Terenci o Plaute van fer una còpia de la comèdia nova grega. No eren uns genis i ja no compten gaire per nosaltres. En canvi, Molière sí, és un home dels nostres temps. Retrata els mateixos arquetipus del nostre temps i ho fa d'una manera que ens és molt pròxima.
"Els arquetipus humans que apareixen en Molière són calcats dels nostres, és un home dels nostres temps"
- Els personatges de Molière són fàcils de reconèixer?
- Oi tant. Els arquetipus humans que apareixen en Molière són calcats pels nostres. És molt proper, entra molt aviat a Catalunya, per la Catalunya del Nord o per Menorca, que el segle XVIII era una possessió britànica. Shakespeare queia molt lluny en aquell moment, fins que a inicis del segle XX s'engega una col·lecció de teatre dedicada a Shakespeare, amb primeres figures com Carner i Puig i Ferrater. Pels mateixos anys, Carner tradueix tres peces molieresques en prosa. Quan s'acosta el tercer centenari, el 1922, encarreguen a Sagarra una traducció, que és modèlica, que és de l'obra L'escola dels marits, que es representa amb èxit al Romea. Josep Pla i Prudenci Bertrana queden enlluernats. Malauradament, Sagarra no va continuar. Més endavant, Joan Oliver tradueix a l'exili tres obres de Molière, El banyut imaginari, El tartuf i El misantrop, en vers rimat. És el primer esforç seriós d'un gran escriptor de traduir Molière en vers rimat i pensant en el teatre.
- Molière és un autor especialment difícil de traduir?
- És difícil. Hi he passat moltes hores treballant. Perquè has d'aconseguir un equilibri entre el llenguatge noble de la dicció barroca, en vers rimat, i alhora que es pugui dir en escena i funcioni, que els actors no s'entrebanquin.
Miquel Desclot. Foto: Adrià Costa
- Com va començar a connectar amb el món de la literatura? Vostè és fill d'una família treballadora del Clot que tenia inquietuds culturals.
- Els meus pares van ensopegar amb la guerra quan eren uns nanos. Això els va desmuntar la vida totalment. El meu pare és del 1926, la guerra l'enganxa amb deu anys, deixa d'anar a escola i quan acaba la guerra es posa a treballar. Els seus pares eren gent molt humil, que havien arribat de l'Aragó i el País Valencià. Per tant, el pare no va tenir pràcticament escola, però tenia inquietuds culturals. Anava a cantar a l'Schola Cantorum, i la mare, del Clot, havia anat a l'escola de barri i tenia sensibilitat per la poesia. Sabia de memòria poesies de Verdaguer i de Maragall. I a casa anaven entrant llibres. Teníem una biblioteca senzilla, però hi entrava la Selecta d'Artur Martorell i les obres de Verdaguer i Maragall. Als nou anys vaig anar a l'escola Pere Claver, els jesuïtes del Clot, on vaig fer el batxillerat, quan la majoria dels nanos del barri feien comerç o formació professional.
"La versió de L'Odissea de Carles Riba em va fer adonar que la traducció també és escriptura literària"
- I la trobada amb el món de la poesia?
- Va ser perquè un mestre ens va demanar als nens que aprenguéssim una poesia de memòria i vaig aprendre'n una de "les mil millors poesies de la llengua castellana", que ja no recordo quina era. Quan la vaig recitar a casa, em van treure la Selecta de lectures i em van suggerir que prosés al mestre La ginesta de Maragall. I sí, sí, li vaig dir i el mestre s'hi va avenir, tot i que mai li vaig escoltar ni una paraula en català. Els va agradar i em vaig convertir en rapsode oficial de l'escola. I em vaig aprendre Verdaguers i Sagarras. Fins que als catorze anys venia el batxillerat superior. Al Clot no el feien, però els jesuïtes van suggerir als pares d'anar als jesuïtes de Casp. I allí, en un moment en què la Nova Canço estava en auge i se s'escoltava Raimon, els jesuïtes van proposar fer classes de català en horari no lectiu. M'hi vaig apuntar de seguida. Érem quatre gats, però de seguida ens van oferir classes de literatura catalana. Les donava un professor que es deia Alfred Badia, pare de la Lola Badia, un home de formació humanística que ens va engrescar.
- I amb la traducció?
- Jo recordo com una experiència reveladora quan Alfred Badia ens va fer llegir en veu alta la traducció de L'Odissea de Carles Riba. Això ja em va fer adonar que la traducció és escriptura literària. No sé si va ser llavors que ja m'hi vaig engrescar.
Miquel Desclot en el jardí de l'Ateneu Barcelonès. Foto: Adrià Costa
- Recorda quina va ser la primera poesia que va traduir?
- Crec que sí. Hi havia el mètode Perrier de francès, a cinquè o sisè de batxillerat, i hi havia un llibre de lectura que incloïa algunes poesies. N'hi havia una de Prévert, que es deia "Per fer el retrat d'un ocell", i em va agradar molt. El meu instint va ser compartir-ho amb els de casa. Però no havien estudiat francès i se'm va acudir la idea de traduir per compartir. Moltes de les meves traduccions han sorgit per això, per compartir una cosa que he estimat. I, efectivament, va ser la primera provatura que recordo.
"Com a influències, esmentaria Foix, Carner i Riba, i en un pla més personal, tot i que estèticament no ens assemblem gens, Agustí Bartra"
- Quines inspiracions han forjat la seva creació poètica?
- Com a influències, Foix, evidentment. També Carner. Però Carles Riba també. I a un nivell més personal, algun poeta que he estimat personalment i amb qui hem estat bons amics, com ara l'Agustí Bartra. Tot i que estèticament no ens assemblem gens, hi vaig aprendre moltíssimes coses amb ell i amb la seva dona, l'Anna Murià. Vam ser molt amics fins a la seva mort. I com a poetes que m'han agradat sempre, poetes clàssics, com Ausiàs March, és clar. Tot i que jo no he escrit a la manera d'Ausiàs March. Recordo haver entrat a la facultat amb disset anys llegint el Blanquerna de Ramon Llull, i recordo que llegint-ho entre hores, algun company se m'havia acostat preguntant-me què llegia. Això va originar una amistat amb molta gent, com la que després va originar la col·lecció del Mall. En Ramon Balasch em va venir a trobar perquè em va veure llegir el Blanquerna. Els clàssics catalans ja m'apassionaven. Havia arribat a escriure poesies en català medieval! De debò.
- Per què Miquel Desclot?
- A la facultat, el director del departament de Català era l'Antoni Comas, un home molt generós que va aconseguir que amics seus que no podien treballar a la universitat poguessin fer classes fora de programa. Va fer venir Gabriel Ferrater, que ens va fer un curs sobre gramàtica i un altre sobre Carner. Va dur Miquel Coll i Alentorn, que era un gran especialista en els cronistes medievals, com Bernat Desclot. Es va sorprendre de no trobar documentació sobre ell, malgrat que l'Arxiu de la Corona d'Aragó és dels més rellevants d'Europa. Fins que va trobar documentació d'un tal Bernat Escrivà, que exercia com a tal a la cort. Remenant aquest personatge, va descobrir que la família provenia del Rosselló i d'un indret que es deia Esclot. I va dir: ja el tinc. Era molt corrent en l'edat mitjana que el teu cognom fos el lloc d'origen. Quan ens ho va explicar, vaig pensar que jo també era Desclot. En aquell moment estava a punt de sortir el meu primer llibre, Ira és trista passió, que era Premi Amadeu Oller. Quan l'Àlvar Valls em va dir que era el premiat i que es publicaria el llibre, li vaig demanar que posés Miquel Desclot.
Miquel Desclot: "Si fos tan pessimista, no traduiria Molière. Escriuria en anglès". Foto: Adrià Costa
- La pandèmia li ha inspirat alguna poesia?
- D'entrada, ens va trobar tancats amb la família en la casa que tenim a pagès. Allí, tancat amb l'ordinador i sense la meva biblioteca habitual, vaig començar a mirar les carpetes que tenia obertes: una de poesia anglesa traduïda, que vaig proposar a l'editorial Vitel·la, la vaig completar amb unes poesies més i va sorgir La bella dama sense pietat. Vaig tancar també una carpeta de poesia que va esdevenir Despertar-me quan no dormo, i també una carpeta de poesia infantil per als meus néts.
- No li pregunto per què serveix la poesia. Però en recomanaria alguna per aquests temes d'incertesa?
- Que serveix és evident perquè fa milers d'anys que se n'escriu. Per tant, obeeix a una necessitat humana. En ple confinament, en Marcel Riera em va demanar una poesia per publicar a internet. Em vaig adonar que en una de les carpetes que havia anat emplenant durant la pandèmia, una poesia, Equinoccial, primaverenca, s'esqueia molt al moment que estàvem vivint. A vegades, escrivim, sense adonar-nos-en, coses que fins i tot poden ser profètiques. I, doncs, es va publicar. Després, el director i compositor Ros Marbà em va trucar perquè volia fer una obra coral i em va demanar un text. Li vaig enviar Equinoccial i de seguida s'hi va entusiasmar.
- Vostè, que és mestre de llengua, com viu l'actual debat sobre el futur del català i del país?
- No soc optimista, però tampoc pessimista. Si fos tan pessimista, no traduiria Molière. Potser escriuria en anglès, que seria molt més pràctic. I no m'ha passat mai pel cap. Continuo fent el que crec que és la meva aportació, jo que no soc polític ni líder de masses ni ho podré ser mai. Si és veritat allò que diuen que cada societat té els governants que es mereix, el país no té solució. Ja podríem plegar.
- El veig molt crític.
- És que el panorama és molt seriós. Jo estic molt decebut per l'actuació dels nostres polítics. Primer s'hauria de considerar el talent submergit del país. Però això no pot venir de dalt. Jo crec que el país encara no és mort del tot. Però abans de la guerra, hi havia la voluntat de construir un país. Ara, en canvi, no veig que hi hagi una voluntat real de construir un país.